marginàlies

Que comenci la simfonia d’autor desconegut que penetra com el goig i que callin el vent, el desesper de les mosques i qui vol mal per sentir-se a plaer. Sí, que calli la guerra, que caigui l’imperi de la sang a lloure o a la gola de qui en fa fortuna, de les matances per un pam de terra i un glop de supèrbia. La pau, en canvi, és un mural naïf, un estat bategant de mel i sucre, un mercadeig a barrisc quan a les butxaques dels enfrontats no en queda més que xavalla enfangada a les trinxeres. Que sonin els instants que germinen en els cruis de la idiòcia, els detalls que encenen la claror, el balbuceig del nadó que no coneix encara la memòria que el podrà desesperar.