M’he aixecat a l’hora dels dies de precepte i de festa, i fins que no m’he acabat el cafè amb llet que em posa a to escoltant les notícies com a música de fons he cregut que érem dilluns i no diumenge. No són bromes, no, m’he dit; són gràcies de la vida, he recordat el que deia aquell amb tota la murrieria de les mirades sense arestes.
I li he volgut donat les gràcies, a la vida, com ho va fer amb veu trepanadora Violeta Parra, que justament avui fa cinquanta-sis anys que la va voler cloure voluntàriament. Va conèixer abismes sense llum ni música, na Violeta, i va ser a temps, ensems, de viure molts d’aniversaris de solitud. I tanmateix res no li impedí de compartir allò que sentia voltant per la felicitat i el trencament, els materials que formaven el seu cant, com no es cansava de dir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!