marginàlies

De la bellesa a la vellesa sols hi va una lletra i, a més, totes dues paraules rimen amb saviesa. Conversar amb una persona de noranta anys que té ben desperts tots els sentits i la memòria,  i la salut a punt de revista –que estigui a mans del Sintrom, dels mals, no és el pitjor-a més d’un goig, és una injecció en vena de vida plena –sembla un embarbussament, però no ho és-, aquesta força que foragita totes les beneitures i les collonades a les que dedicam balderament la major part del temps. És un plaer, en temps de calamitats, consum desbocat i connectivitat tanoca, poder sentir, tocar i fruir de senectuts que exhalen més vitalitat que els mediocres que no en pensen de bona i que fan passar per idees ultrabrillants que, d’aplicar-se, canviarien el món.