marginàlies

Seguint el Concert d’Any nou de la Filharmònica de Viena –els Strauss no li agraden gaire, massa imperi, massa militars en marxa- pensa que és com un illot mediterrani dropo i esquerp que només permet natura petita, que no sap tenir secrets i tendeix a la traïda. Un illot lleig inconscient que la mar li ve gran i fa nosa. I tot d’una s’espanta aquestes imatges tronades i lleugerament inquietants tot pensant que comença un any afortunat perquè els seus nombres sumen 7 i el 7 és la perfecció, l’harmonia, la fortuna perquè set són les fases de la lluna i set els cossos celestes que podem veure sense cap aparell d’aproximació: el Sol, la Lluna, Júpiter, Mart, Mercuri, Venus i Saturn. Es quan sona la Marxa Radetzky que es diu que ja serà prou que no sigui ell qui no toqui allò que no sona a l’any nou.