marginàlies

Els carrers pensats i fets per als que els han de viure i hi han de deixar panteixos i perfums, són una delícia que fa de la urbanitat virtut inalterable. Els carrers que secundaritzen els automòbils, que els mantenen en el seu paper permanent de servei i no d’imperi o de preeminència. Ho pensam i ho deim molt però no prou per consolidar tant el seu agombol necessari com la seva pervivència, que no pot quedar només a mans de la municipalitat. I han de ser xerraires, clar, s’hi han de sentir les salutacions i els adeus, qualque plany i altres tants renecs que relaxen. I han de convocar els infants. Si no ho fan, llanguiran i acabaran a mans de plans urbanístics que castiguen els vianants. Ho pensam i ho deim, però no feim el que cal perquè no acabi sent així.