marginàlies

L’home que passeja sa cussa pensa que el seu cervell és una cova habitada per éssers esmunyedissos i les idees ratapinyades que alleten alegrament ses cries. I que el foc alimenta les plantes i fa germinar pedres i roques. I també que el fang és la sang de la monotonia i l’avorriment que desactiva les emocions i emperpala el senderi. L’home també creu que el record és un somni recurrent que l’espanta i l’esporugueix de cada dia més. I els dies, un esbart d’estornells que eclipsen el sol en posta mentre el mareig per no deixar de rondinar li fa perdre la nit i el món de vista. Cada dia el mateix nigul en forma de caragol que acompanya l’alba, crida la foscor que ha d’espantar les criatures que juguen amb la seva memòria que ha recuperat la innocència. L’home es demana què és la solitud i tot d’una es respon que és la guardiana de l’ànima.