Secundària Memòria

A can Vilaweb han fet una enquesta d’aquestes que normalment donen resultats que no tenen res a veure amb el que pensa el conjunt de la societat (si fos així fa temps que els Països Catalans serien un estat independent, o com  a mínim seria impossible o impensable que TV3 deixés de veure’s al País Valencià; o CiU tornaria a governar amb majoria absoluta i ningú, absolutament ningú no votaria el PSC…, o en Carretero seria el nou líder absolut de les masses catalanes…. etc.).. Resulta que a la pregunta de qui es pot considerar ric, el poble ha contestat majoritàriament que són rics els que guanyen més de 60.000 euros l’any. Abans de seguir voldria apuntar que aquest tipus d’enquestes no són exclussives de cap mitjà de comunicació, són un recurs habitual de la premsa actual per induir succedanis de participació i afavorir l’autocomplaença dels participants que solen així creure que estan en una societat que no és realment la que els acull…

Bé, docs, home, estic d’acord amb que 60.000 euros són un bon sou, però us ben asseguro que no donen per tenir un nivell d’ostentació que pugui assimilar a aquell que els guanya amb el que, si més no a mi m’ho sembla, podríem anomenar “ric”. De veritat algú es pensa que algú que treballa per un sou es pot fer ric? A mi un sou d’aquestes dimensions, que reconec que és un bon sou, em dóna tot just per pagar la hipoteca, pagar la universitat del nano, els seus llibres i els de la seva germana, pagar la fundació amb que s’emmascara la gratuïtat de l’escola concertada de la meva filla, dedicar uns 250 euros mensuals a pagar la benzina que em permet anar a la feina, i provar de fer, de tant en tant, alguns dies de vacances a llocs tan exòtics com les Canàries o Mallorca. Comptarem que amb el sou de la parella (o amb el meu, si així ho voleu) pagarem el llum, l’aigua, el telèfon, el gas, la comunitat de veïns, el mòbil i altres luxes similars als que cal afegir el crèdit amb el que vam pagar el cotxe, del que encara em queden 4 anys!
No tinc iot, i per tant no pago “amarre” al Masnou, no sóc soci de cap club de futbol, no tinc llotja al Liceu ni al palau de la Música…
Això sí, com a luxes, tic el mal costum de comprar-me llibres i anar de tant en tant al cine o al teatre, preferiblement aplicant un descompte gràcies a la sumptuositat que em permet haver pogut fer-me del TresC. Amb tot això, hem aconseguit ara estalviar mensualment (ah, m’he descuidat de dir que pago també un pla de jubilació de 75 euros trimestrals!!) uns 150 euros que, sigui dit de pas, deixaré d’estalviar quan a partir del 30 de juny m’apliquin una reducció del 5% al meu sou de ric miserable i fastigós, que al damunt no pot ni tan sols vantar-se de tenir la feina assegurada ja que no és funcionari.
Sóc conscient que molts voldrien plorar amb els meus ulls i que pot semblar una mica cínic el meu comentari en un país on molta gent no arriba als 800 euros mensuals. Però siguem seriosos. Ja ho he dit alguna altra vegada: els rics no tenen sous, tenen societats. Societats que desgraven, que els fan tenir declaracions negatives, que els permeten especular i provocar aquesta crisi que ara estem pagant, injustament entre tots. La major part de la gent que guanya 60.000 euros anuals ho fa a través d’un sou que implica treballar més enllà de les 40 hores setmanals. Però tranquils: a partir del mes vinent ja ningú no podrà acusar-nos de ser rics perquè gràcies  a les mesures aplicades sobre la despesa púiblica no arribarem a la xifra màgica que la majoria dels contestadors d’enquestes de Vilaweb consideren el límit de la riquesa.

Fa uns dies, i a conseqüència d’una emprenyada amb els informàtics de la feina (que em van desinstal·lar el firefox del portàtil perquè no era un producte “homologat”) vaig prendre la decisió de no tornar a agafar el portàtil (malgrat que me l’han reinstal·lat, el navegador) i no dur-me més feina a casa. La decisió comporta, si cal, perllongar un parell (o tres, si cal) de quarts la jornada laboral i sortir de la feina amb les mans buides. És a dir, que el portàtil es queda al despatx.
Això no seria possible si en paral·lel no m’hagués comprat el netbook des del que escric aquestes línies i en el que, en principi, no tinc intenció de fer-hi coses relacionades amb la feina.
Estic raonablement content. En els deu dies que fa que vaig decidir-ho només he consultat tres vegades el correu de la feina, i l’única acció relacionada amb la mateixa que he fet ha estat esborrar alguns correus que m’ocupaven bústia i no tenien massa interès per a mi. És cert que per poder-ho fer n’he hagut de llegir (i contestar) alguns. Però si ho comparo amb el que venia fent fins ara que consistia en, a partir del correu, continuar treballant dues o tres hores després de sopar, l’estat actual és tot un èxit. Si més no per mi. No diré que no pateixi. Quan has convertit en rutina treballar després de la jornada laboral, deixar de fer-ho genera un puntet d’angoixa que només es pot superar amb la certesa de que no hi ha correu que, llegit a les dotze de la nit no s’hagués pogut esperar a les vuit o les nou per ser contestat. Hi ha gent a qui això li pot semblar obvi, però som molts els que, després d’haver estat gairebé dotze hores a la feina, encara seguim (podré dir seguíem?) treballant en la (poca) estona que som a casa. I no és una qüestió d’addicció a la feina, ni d’obsessió. Són senzillament coses i dinàmiques que es generen i que un bon dia, quan en prens consciència, sobre tot a conseqüència d’un acte irracionalment arbitrari dels qui figura que t’haurien d’ajudar, veus que són terriblement absurdes. I ara, de cop i volta, torno a tenir temps lliure.

Davant la campanya dels qui ens volen fer creure que defensar el jutge “estrella” que es pensa que les seves arbitrarietats poden arribar a semblar-se (en què!) a la lluita antimàfia de l’assassinat Giovanni Falcone, és el mateix que defensar la democràcia (quina democràcia?, diria jo), copio i m’adhereixo al manifest que rebutja que s’equipari aquest personatge amb la lluita i la defensa dels Drets Humans.
Demano als que estan emplenant bústies de correu fent córrer una defensa aferrissada del “maltractat jutge” crec que tramesa originàriament per una ONG que fins ara gaudia de credibilitat, que abans de reenviar el correu que els facin arribar s’ho pensin dues vegades i meditin a qui pensen que estan defensant.

La paradoja de Garzón

Los abajo firmantes nos vemos en la obligación de hacer ciertas precisiones ante las iniciativas llevadas a cabo por asociaciones de derechos humanos e intelectuales de diversos ámbitos geográficos para respaldar al juez de la Audiencia Nacional Baltasar Garzón, imputado por delitos de!prevaricación por los procesos que instruye por desaparición de personas durante la guerra civil y el  franquismo.
Antes que nada, tenemos que reconocer que nos encontramos en un terreno terriblemente resbaladizo. Terreno en el que se vierten denuncias contra sus acusadores que también se podrían achacar al ahora acusado, y solidaridades y palabras de apoyo para con éste que, desde nuestro humilde punto de vista, deberían ser matizadas.
En efecto,  hemos alzado la voz de forma rotunda contra la intromisión de los tribunales de justicia para bloquear iniciativas que tienen un evidente cariz político, la defunción de debates públicos vivos y necesarios por la acción de los estrados. En este caso concreto, la iniciativa en favor de las víctimas del alzamiento fascista, no la circunscribimos al impulso del juez Garzón, sino que
consideramos que responde a la acción anónima, decidida y consecuente de cientos de asociaciones e individuales que han luchado!denodadamente por el conocimiento y reconocimiento de la verdad y la justicia. Es a ellos a quien se corta el camino ante los tribunales de justicia.
Por otra parte, no podemos sino remarcar que el!reproche a la intervención inaceptable de la Justicia en el libre debate político es imputable también al propio Sr Garzón. Paradójicamente, es ahora víctima de una politización de la justicia que él magistralmente diseñó e impulsó. Su apelación a la ambigüedad de las acusaciones que ahora se vierten contra él, la “patente desviación de los hechos objeto de esta causa” que denuncia en su recurso o la instrucción
“sesgada” de que se considera víctima, “que sólo cabe explicarse desde una idea preconcebida de este asunto, que le impide analizar con objetividad los hechos que contempla” no es sino su propia medicina, esa que se ve obligado a proba él mismo. Y que ahora denuncia por amarga. Pero es que además, se regala solidaridad a Garzón por parte de varias organizaciones, con el apelativo de“defensor de derechos humanos” sin repasar, su currículum al respecto.
No es vano recordar que realiza su actividad jurisdiccional desde la herencia más envenenada recibida de la Justicia franquista, la Audiencia Nacional, sustituta del TOP  “Tribunal de Orden Público”. Más aún, sabiendo perfectamente que las jurisdicciones especiales son la esencia de los regímenes totalitarios. La naturaleza arbitraria de este tribunal fue oportunamente señalada por
el propio Relator para los Derechos Humanos en la Lucha Antiterrorista, Martin Scheinin. No  es  baladí apuntar que en su actuación ha impulsado casos contra medios de comunicación, asociaciones populares, partidos políticos e!incluso defensores de derechos humanos, que se deben calificar  como  una agresión  directa a la libertad de expresión y al derecho de libre asociación pacífica. El propio Comité de Derechos Humanos hizo recientemente patente su preocupación al respecto.
No es gratuito traer a estas!
 líneas que Garzón, en su actividad diaria al frente del Juzgado especial que dirige, da orden de detener a personas acusadas de terrorismo bajo el régimen de incomunicación, verdadero espacio de impunidad en el que se producen brutales torturas.  Organismos como el Comité para la Prevención de la Tortura del Consejo de Europa –CPT”, el Comité contra la Tortura –CAT” o diferentes Relatores Contra la Tortura del sistema de Naciones Unidas han reclamado reiteradamente la abolición de esta modalidad de detención, cuya aplicación lleva la rúbrica de este magistrado. No es trivial recordar que el juez, ahora elevado a la condición de defensor de derechos humanos por varias asociaciones, se ha mostrado impasible ante las denuncias de tortura que le narraban detenidos bajo su responsabilidad. Entre otros, el ciudadano vasco Josu Arkauz, cuyo testimonio de tortura fue considerado por el CPT “detallado y coherente”y que reprochaba al Juzgado nº 5 que no adoptó medidas “repetidamente recomendadas por el CPT” para evitarlas.
Esta es la línea argumental seguida también en el caso de los detenidos en Catalunya en la llamada «Operación Garzón» durante los Juegos Olímpicos de Barcelona, caso ante el  que  el Tribunal Europeo de Derechos Humanos!sentenciaba el 2 de noviembre de 2004 que las investigaciones de tortura no  habían sido «lo suficientemente profundas y efectivas para cumplir con las exigencias de los tratados internacionales».
Conocemos, pues, la actitud de Garzón en el ámbito internacional, así como la conocemos en el doméstico. Sabemos de su interés por aparecer como el juez progresista, para poder así llevar a cabo una actitud!represiva sin parangón, desde los despachos del tribunal excepcional de la Audiencia Nacional. Hemos visto de primera mano su pasividad con la tortura en sus quehaceres diarios, así como hemos podido constatar que su actividad en el ámbito internacional en el
ámbito de los derechos humanos no es más que un ligero barniz, sin que sus acciones en ningún caso hayan pasado de ser testimoniales.
Verificamos, por fin, los excesos de su tribunal, que denunciamos de la misma manera que denunciamos los excesos que otros tribunales comenten ahora con el juez Garzón. La admisión a trámite de la presente querella por  querer investigar los crímenes contra la humanidad cometidos durante el periodo franquista, es atentatoria contra la declaración de imprescriptibilidad de  los
delitos de lesa humanidad por el Comité de Derechos !umanos de la ONU y contra el sentido común.
Desde esa legitimidad, no podemos sino oponernos a la designación de este
juez como defensor de derechos humanos, cuando su actuación ha sido, mientras le  era favorable a sus intereses, idéntica a la que ahora denuncia.

10 abril de 2010

Jorge del Cura (Centro de Documentación contra la Tortura), Ramon Lôpez-Suevos Fernándes, Fernando Blanco Arce, Ana Lorenzo Conde y Elvira Souto (Esculca” Observatório para a Defensa dos Direitos e Liberdades), Ramon Piqué y Maria Ferrer (Associació Memòria Contra la Tortura), Eva Pous (Alerta!Solidària), Montserrat Munté (Acció dels Cristians per l’Abolició!
de la Tortura), Maite de Miguel y Eduardo Rivero (Independientes), Ane Ituiño y Lorea Bilbao (TAT”Torturaren Aurkako Taldea), Julen Arzuaga, Iratxe Urizar y Edurne Iriondo (Euskal Herriko Giza Eskubideen Behatokia), Andoni! Hernández (Eskubideak Euskal Abokatuen Elkartea), José Ramón Pérez (Salhaketa–Araba), Carlos Hernández (Salhaketa –Bizkaia), Iñaki Rivera Beiras (Universitat de
Barcelona), Gemma Ubasart i Gonzàlez (Universitat Autònoma de Barcelona UAB), Ermengol Gassiot! (arqueòleg forense, Universitat Autònoma de Barcelona), Amalia  Alejandre (abogada, Madrid), José Manuel Hernández (abogado, CAES), Luis  Ocaña Escolar y Emma Valiente (Grupo 17 de Marzo, Sociedad Andaluza de juristas para la defensa de los Derechos Humanos), Josep
Maria Pi (CGT Catalunya).

Sembla que poc a poc tots anem assumint (bé, no tots, però crec que no m’equivoco si parlo en general) la bondat de l’Ull-que-tot-ho-vigila. Les càmeres a les grans superfícies, a la feina, al carrer tenen la finalitat, ens diuen de protegir-nos davant els intrusos i gràcies a elles, la gendarmeria francesa va identificar cinc sospitosos de ser terroristes. Que després resulti que només eren uns catalanets alts i fornits (cosa que els devia fer més sospitosos a l’ull del Gran Germà) és un dany colateral imprevisible.
Si no haguessin estat identificats per ells mateixos i pels seus familiars i la gent de bona fe els hagués denunciat en identificar-los, el més probable és que haguessin anat a parar a una comisaria francesa on segurament algú els hagués fet unes carícies de recordatori de la mort del gendarme abans que se’n desfés l’embolic, cosa que potser hauria trigat uns dies a succeir.

Algú els rescabalarà de l’ensurt i del fet d’haver aparegut a totes les televisions d’Europa com a pressumptes teroristes?

I tornem a preguntar-nos: Qui coi vigila el vigilant?

Ja sé que a hores d’ara deu ser una mica pesat que algú parli de la neu o de la nevada. Però si no ho explico, explotaré.
Aquesta tarda m’he passat cinc horetes (des de les 14:30 fins les 19:35) per fer el recorregut de Manlleu a Rubí. Suposo que és normal que et passi això quan surts nevant d’un lloc i vas recorrent una carretera en la que no deixa de nevar, almenys al llarg d’una cinquantena llarga de quilòmetres.
El que no trobo normal és que, mentre estàs aturat durant una hora a Tona, i trigues dues hores entre LLiçà i Granollers, vagis escoltant Catalunya Informació i en cap moment ningú no esmenti entre els “múltiples problemes a les carreteres” que a la C-17 hi havia, en ambdós sentits de la marxa centenars de cotxes que no sabien si podrien arribar avui mateix al seu destí.
Una de les lleis de Murphy diu (i si no ho fa, hauria de dir-ho): quan estàs en una retenció de trànsit l’única carretera que no la ràdio no esmenta és la teva. Una veritat com una casa de pagès.
Al TN vespre, de totes maneres, suposo que com a homenatge als invisibles de la tarda, sí que han parlat que ara (que ja no hi som) hi havia una quinzena de quilòmetres d’aturada perquè havien tallat la carretera. Amb tot he de reconèixer que prefereixo passar inadvertit i arribar a casa que ser “famós” i dormir a la carretera o, en el millor dels casos, en algun del poliesportius que (esperem que tinguin calefacció!) alguns ajuntaments han hagut d’habilitar perquè la gent hi pugui passar la nit.
I no hi poso cap foto, que ja n’he vist prou de neu, avui.

Aquest matí he tingut una conversa professional relacionada amb la definició d’emigració, que m’agradaria resumir per deixar, per a qui ho vulgui elements de discussió.
Parlàvem dels treballadors i treballadores immigrants en el món de la sanitat i de l’atenció a la dependència. I se’ns han generat algunes qüestions que són més difícils de respondre del que pot semblar a primera vista.
La primera és: què defineix el fet de ser immigrant (o emigrant, que això depèn del lloc des d’on es miri?). He de considerar immigrant els que “venen de fora” o també aquells que són fills dels que venen de fora? En tot cas, què vol dir per a mi “fora”?
Enllaçada amb l’anterior: una persona que ha nascut “fora” però s’ha escolaritzat al nostre país, ha fet estudis, primaris o fins i tot secundaris, té un determinat nivell cultural (o no) i treballa per compte propi o d’altri, pagant els seus impostos tan religiosament com tots (o com la majoria), segueix sent un/a emigrant?
En quin moment “l’emigrant” deixa de ser-ho? O ho és sempre? Quan deixaré de considerar “magrebina” una noia de pares marroquins, que va nèixer a Vic o a Manresa fa vint anys i treballa d’auxiliar de clínica en un hospital?
Per què el terme només s’aplica als que venen bàsicament del sud o, com a molt, de països “pobres” (de fet, més pobres que el nostre, per regla general)? Per què la consideració es limita a determinades professions? No hi ha emigrants metges o infermeres, hi ha metges i infermeres estrangers; però en canvi, les cuidadores de les residències poden ser immigrants; un suec que ha vingut a Barcelona, tingui o no feina, o un anglès posem per cas, mai no serà un immigrant, sinó que ens hi referim com a estranger o, en el pitjor dels casos “expatriat”.
El llenguatge té trampes, però la realitat és que les parem nosaltres mateixos amb els nombrosos condicionaments culturals, ideològics i “defensius” davant de l’altre, que fan que ens en servim per marcar distàncies i delimitar territoris que ens facin sentir més còmodes i segurs al nostre propi “hortet”.
Quan alguns defensen allò de “els de casa, primer“, diuen el que diuen o expressen allò tan carregat d’ardor guerrero de “al enemigo ni agua“?

Nota: possiblement no hauria escrit aquesta entrada, sense haver passat abans per aquesta nota de l’Olga Xirinacs.

Com encara no m’ha passat l’emprenyada que vaig agafar amb les decisions ultraliberals del senyor ZP i el seu govern que sembla entestat a prendre mesures dignes del PP, crec que val la pena que la gent sàpiga que hi ha mesures alternatives al retard de l’edat de jubilació que facilitarien que el suposat cataclisme que preveuen (o ens volen fer creure) determinats sectors del poder econòmic, no es produeixi.
Val a dir, d’entrada, que alguns dels arguments que ens donen no superarien un examen d’un curs bàsic de conceptes epidemiològics, com ara la interpretació que es fa de l’esperança de vida, un dels arguments que s’utilitza per justificar aquesta decisió. Per a qui no ho sàpiga, l’esperança de vida d’un país és la mitjana del té la gent que hi viu, i això no implica forçosament que ara la gent visqui 4 anys més que fa vint-i-cinc anys, sinó que, com ha disminuit la natalitat, en relació a fa 25 anys, la població que ajuda a fer el promig té una edat més elevada (molts pocs de pocs anys i molts més de més anys, fan pujar la mitjana). Una mentida estadística amplificada per la ignorància dels mitjans de comunicació.
Deixo anar unes poques idees de com es podria assegurar els ingressos. Alguna podria semblar sorprenent, però hi ha autors que les defensen.
La primera, evidentment, donar suport a mesures que permetin la creació d’ocupació. Com més gent treballi, més gent cotitza i més diners queden per a pensions.  Oblidant d’una vegada el totxo, és clar!
En segon lloc, anar a la caça i captura dels empresaris (i no empresaris) que “contracten en negre”. La llei és per a tots, però alguns se la salten gairebé com si fos un esport (i no precisament de risc).
Una altra, combatre seriosament el frau fiscal.
Millorar en la mesura del possible les condicions de vida dels col·lectius més discriminats. En l’augment de l’esperança de vida, apart de la reduccioó de natalitat de què he parlat, hi ha influit molt la higiene i les condicions de vida, molt més que no pas les millores en el sistema sanitari. Els pobres (que aquí representen més del 20% de la població) emmalalteixen més que els que no ho són (em resisteixo a comparar-ho només amb els “rics”), de manera que el seu “consum” de recursos sanitaris també és major. Millorar les condicions de vida del global de la població repercuteix en una millora de la seva capacitat de treball i per tant, menys despesa i més recursos per a més endavant. I quan parlem de pobres no ens estem referint només a la gent sense feina, sinó que dins d’aquest grup de població hi ha molts treballadors amb sous baixos, de sis-cents o set-cents euros i les seves famílies.
I l’últim: millorar els sous de manera considerable. Com més cobri, més cotitzo i en conseqüència més “inverteixo” per a la meva pensió i les dels altres.

Jo no invento res. Totes aquestes coses les expliquen en cursos d’introducció a l’economia de la salut, en màsters sobre envelliment, i m’imagino que en molts altres llocs. En els darrers trenta anys (els que jo tinc present que m’hagi interessat per temes d’aquest tipus) hem vingut sentint periòdicament que el sistema de pensions faria fallida dins de cinc, deu o quinze anys. Crec que als anys 80 ja es deia que no arribaríem al 2000, i al 2000 parlaven del 2015…

Aquesta setmana, el Govern espanyol ens ha “sorprès” amb una proposta d’allargar la vida laboral de les persones i augmentar els anys de cotització necessaris per accedir a la plena retribució de la jubilació.

Quan vaig sentir la notícia vaig agafar una emprenyada que encara no m’he tret de sobre. Per molts motius, bàsicament perquè considero que, vist el que diu la Bíblia, el treball o el fet de treballar, no és un estat natural de la persona humana, sinó que és un càstig diví, conseqüència d’un pecat que jo no vaig cometre (i que a més a més no era pecat) i del que per tant no me’n sento responsable. I no em sembla a mí que consideracions relatives a la seguretat social espanyola puguin allargar la durada d’una penitència que el Sr. Bismarck ja fa anys va tenir a bé retallar amb gran indulgència (va establir l’edat de jubilació als 65 anys, si no vaig equivocat, quan l’esperança de vida de la població alemanya no arribava als 50, però per alguna cosa s’havia de començar).
Per altra banda, la mesura ve a fer que els que ja començavem a ensumar la possibilitat que d’aquí a pocs anys ens vinguessin a proposar una jubilació anticipada caiguem en el més profund dels desànims. El meu rendiment laboral, segurament, caurà en picat, m’hauré d’agafar una baixa per depressió, i això encara incrementarà més la despesa de la SS. I no seré l’únic.
I, per parlar una mica més seriosament, si el que es vol és assegurar les pensions, una de les peces angulars de l’estat del benestar, el que s’ha de fer no són mesures curt-terministes. Augmentar dos anys l’edat de jubilació no porta a res, perquè estem actuant sobre una porció de la població laboral molt delimitada. El que haurien de fer és facilitar la incorporació de la gent jove, amb molts anys per davant, al mercat laboral. I això vol dir no posar trabes a la immigració, i que quan aquesta gent  sigui aquí, els empresaris cotitzin el que han de cotitzar, els assegurin, i puguin desenvolupar la seva vida en condicions i sense ser més explotats que allò que “per se” ja implica viure en un món i un país capitalista, és a dir, com tots.
La hipocresia, el curt-terminisme, la curtetat de mires porta a creure i voler fer creure que salvarem el sistema de pensions cotitzant una miqueta més durant un parell d’anys. Sort que encara no se’ls ha ocorregut que si quan la gent arriba a 65 anys passa un autobús i els atropella, no hauran de pagar res de jubilació… Ooops! Quina por, potser els he donat una idea.

Vic en concret i Osona en general passen per ser la ciutat i la comarca models d’integració. Però l’ombra de pesonatges com Anglada és llarga i profunda. Amb una intencionalitat que s’acosta més a la ideologia de la denostada PxC que no pas a les que se li han de pressuposar als partits que conformen el govern municipal, es despengen amb una normativa d’empadronament que sembla extreta dels manuals de Berlusconi, i que justifiquen amb un cinisme que esgarrifa.
No seré jo qui recordi que a tot l’Estat la sanitat és un dret universal. I que l’accès al mateix passa per l’empadronament de la població, més enllà de la legalitat de la seva presència al país. Negar l’empadronament (que al final és que estan buscant) és negar aquest i altres drets.
Sincerament, podia esperar-m’ho de partits com PxC i, fins i tot, d’UDC., el partit de l’alcalde. Però crec que algú hauria de recordar als representants vigatans dels altres dos partits, suposadament d’esquerres, que hi ha al govern municipal quin figura que és l’ideari dels mateixos en temes no només d’immigració sinó, sobre tot, de drets socials de la població.

En algun altre lloc que em fa mandra buscar d’aquest mateix bloc, i en l’encapçalament del meu perfil al facebook he anotat una frase del llibre Novel·la familiar, de John Lanchester, que ve a dir que, en realitat, poques vegades prenem decisions sino que fem el que la vida ens porta a fer i és després, quan “mirem enrere”, que ens adonem que hauriem pogut fer altres coses, de manera que arribem a la conclusió que hem fet el que hem fet perquè hem pres una decisió basada en l’existència d’altrernatives sobre les que hem triat lliurement. La frase no és així exactament i a més ara l’he arrodonida una mica per a donar-li encara més sentit.
Hi he pensat molt aquests dies, uns dies en que qüestions bàsicament laborals han dificultat el meu accés a la xarxa i per tant m’han obligat a “prendre la decisió”, diguem que involuntària, d’allunyar-me d’un mitjà que em vincula a altres maneres d’entendre el món, les coses, la vida. No ha estat una decisió “voluntària”, sinó com diu d’alguna manera Lanchester, l’únic resultat possible del camí per on em porta la vida aquests dies. I si ara ho escric aquí és precisament per evitar que la racionalització a la que sometem els records de les coses tot just han passat em porti d’aquí a un temps no gaire llunyà a dir alguna cosa així com “vist com anaven les coses a la feina i donada la molta feina que tenia, vaig prendre la decisió d’allunyar-me per uns dies dels meus blocs i dels blocs amics ja que d’aquesta manera em podia dedicar amb més intensitat a allò que m’interessava”. Seria mentida. Ni vaig prendre cap decisió al respecte (encara que algú, jo mateix per exemple, podria dir que no prenent la decisió contrària ja n’estava prenent una, de decisió), ni la meva dedicació a temes relacionats amb la feina té a veure amb un suposat increment del meu interés per la mateixa.La feina és feina i prou, i com deia Rubianes “mira si es malo trabajar que te pagan por hacerlo…”

Anem a pams: jo no he tingut l’opció de votar. Si ho hagués pogut fer, segurament ho hauria fet. I si hagués votat, ho hauria fet afirmativament.
Ara bé, quan vaig veure les xifres de participació, d’entrada em van decebre. Vaig tenir la impressió que em queia una gerra d’aigua freda. Menys del 30%… potser, vaig pensar, és que realment el tema és menys al carrer del que semblava…
Després, jo mateix em vaig fer una reflexió que avui he sentit en boca d ‘algun dels organitzadors: home, no està tan malament. Si hagués votat el 60% de la gent, els vots afirmatius obtinguts ahir podrien haver superat la meitat dels votants… Visió optimista.
Avui ha vingut la bufetada de veritat: com criatures que es barallen al pati d’una escola diferents organitzadors s’esbatussaven en públic (dialècticament, és cert, però  amb excessiva acritud per al meu gust) per a gaudi i conya dels (no pocs) que vaticinaven una batacada de la iniciativa.
L’espectacle dels independentistes a la grenya és tan penós, tan deplorable, tan demostratiu de que aquest país és on és perquè som com som, que em fa replantejar moltes coses. La primera és que si mai arriba a haver-hi un referèndum amb possibilitat de que sigui vinculant sobre aquest tema, crec que no hi votaré. Per a que liderin el país quatre pallussos egòlatres ja estem bé com estem. Idiotes n’hi ha a totes bandes. No me’n calen de nous.

Sóc un escèptic en la qüestió de la vacuna de la grip A. Ho he dit més d’una vegada en privat i també en públic. Fins i tot ho he escrit. Però de vegades hi ha elements que ens fan replantejar-nos actituds més enllà dels propis dubtes i sobre tot més enllà de la incapacitat que hi ha hagut en alguns àmbits, bàsicament polítics, per explicar què és el que fa aconsellable que les persones que es consideren de risc i els que hi estem en contacte ens haguem de posar una vacuna com aquesta.
Vagi per endavant que no comparteixo l’alarmisme que es va crear inicialment. El gran problema de la grip A és que va ser com la guerra del Golf. O com la invasió de les Malvines: vem veure en directe com es preparaven els soldats, com s’acostaven a l’objectiu i, finalment, com atacaven. Amb la grip, el mateix. Sembla que n’hi ha, ara n’hi ha força en algun lloc, ara està arribant, ara la tenim aquí.
L’impacte mediàtic de l’argumentació paranoica conventual de la monja Forcades ha estat prou important perquè molta gent ni tan sols s’hagi plantejat críticament la possibilitat de vacunar-se. Moltes infermeres i molts metges han assumit el seu missatge sense valorar les dades que s’hi contraposaven. La combinació de les campanes místiques i algunes afirmacions talibàniques ha resultat demolidora.
El personal que treballa en l’àmbit de la salut té un motiu per vacunar-se que va més enllà de la pròpia salut: evitar ser transmissors de la malaltia a les persones de risc. Aquest i no un altre és el motiu per que des de fa uns quants anys m’he vingut vacunant de la grip estacional. Aquest i no un altre és el motiu pel que he decidit vacunar-me de la grip A, tot i mantenir els dubtes sobre si els pacients amb els que tinc contacte, població majoritàriament de més de 70 anys són realment una població de risc per a un virus que possiblement ja els va “contactar” fa més de cinquanta anys. Amb tot, hi ha una proporció de persones  que no són d’edat avançada, amb malalties cròniques o altres factors, als que no puc ni he d’exposar, sota la meva responsabilitat, a riscos addicionals.
I encara més quan he tingut, per desgràcia, l’oportunitat de veure com una persona jove, que conec des de fa uns quants anys, embarassada, amb una malaltia de base que mai hauria de comportar un perill per a la seva vida, i una condició física que encara que no sigui la desitjable per a la seva edat mai no hauria de representar-li tampoc un perill agut, contreia la malaltia i ha acabat en una unitat de cures intensives, amb ventilació mecànica i un greu risc de mort o de seqüeles, per al seu futur fill.
En una de les confrontacions a la ràdio entre la Dra. Forcadas i el Dr. Trilla (epidemiòleg del Clínic), aquest darrer va donar uns arguments que van començar-me a fer canviar la meva opinió sobre la malaltia i la necessitat de la vacuna, uns arguments que ell ha repetit però que segurament no  es vénen prou: és cert que la malaltia és benigna, és cert que en la majoria de gent els símptomes són lleus; però en el petit grup en que va malament, la possibilitat de que acabi amb la mort del pacient és alta. I això passa en persones joves, amb malalties cròniques com ara l’asma, o l’obesitat i en embarassades; tres circumstàncies que en si mateixes tampoc no són justificació perquè una malaltia vírica se t’endugui per davant. I menys, la darrera, l’embaràs, que no és una malaltia.
Amb totes aquestes reflexions, i malgrat que la vacuna en si mateixa em genera alguns dubtes raonables,  entre els que no hi ha la seva efectivitat, de la que n’assumeixo la certesa, he decidit vacunar-me contra el virus de la grip A.