Secundària Memòria

Ara que li queden pocs minuts al dia 11 de setembre de 2007, aprofito per reflexionar sobre la qüestió nacionalista, catalanista, sobiranista, o l’isme que hom prefereixi.
Ho he dit en altres llocs. No em considero espanyol, ni tinc ganes de ser-ho. Per tant, si mai és dóna una circumstància que ho propicii, seré dels que optaran per prendre un camí divergent del de la resta de l’actual estat.

Ara bé, un té un pecat d’origen: que es considera d’esquerres (ja sé que hi ha alguns racionalistes i "nacionalistes" de dretes que ho consideren un signe de manca d’intel.ligència, però què hi farem!). I per
tant, que no veuria amb bons ulls una hipotètica independència del país
(dels "països" ja seria la reòstia!) si ha de ser tutelada pel Banc de
Sabadell i la Caixa, per més que hi tingui els seus minsos estalvis
allà custodiats, i si ha de tenir el vist i plau del Fons Monetari Internacional,. I a un, certes convergències suposadament
sobiranistes, li provoquen allò que en castellà en diuen "un
sarpullido". Entre altres coses perquè no són creïbles.
De totes formes, tot és opinable, i per tant les meves idees són meves i ja està. En tot cas, que suposo que, a diferència de tots els intel.lectuals i professionals que han format una determinada plataforma que no pot tenir aquest nom i que per això se’n diu "centre d’estudis", a mi m’importa més el contingut que no pas el nom.
El meu model social (i nacional, si ho voleu dir així) no és la reproducció en petit dels estats europeus actuals. Em faria pànic que obliguessin als meus fills (bé, segurament als meus fills ja no, però potser als nets) al palplantar-se al davant de la bandera, per més quadribarrada i estelada que fos, a cantar "Els Segadors" abans d’entrar a l’escola: això ja ens ho havien fet amb el Cara al Sol. Com no voldria que els fessin aprendre més les comarques i les seves capitals, fins que ens assegurin que no les tornaran a canviar ni en faran de noves. I sobre tot, em faria pànic que s’expliquessin llegendes com si fossin fets històrics i que es faci retrocedir la història de Catalunya al paleolític superior, com si els troglodites parlessin català i tinguessin consciència nacional.
L’única raó per la que és justificable, avui en dia, l’independentisme és per fer desaparèixer els nacionalismes. El dels "altres" i el "nostre". Vull dir que, com més sobiranista sóc, menys nacionalista em sento.

Porto una bona estona organitzant la qüestió dels enllaços al bloc. Hores d’ara, ja n’he posat uns quants. Estic intentant recuperar tots els que tenia en els antics blocs, però alguns no estaven actualitzats, de manera que probablement me’n mancarà algun. Amb el temps (i com diuen, i una canya) els anirem recuperant.

Però he decidit que ja ho anirem fent. No cal matar tot el que és gras ni fer que en la voràgine dels primers dies acabem amb la capacitat d’esforç, que va més aviat limitada.
De totes formes trencaré la màxima amb la que sempre havia treballat. Hi haurà dies que no penjaré cap entrada al bloc. Però si em ve de gust, en penjaré tantes com vulgui. O no.
I possiblement, tornaré a penjar alguna de les entrades dels anteriors blocs, si és que em sembla adequat fer-ho.

Una de les coses que acostumem a dir durant l’estiu és que com no solen haver notícies interessants, els diaris i, per suposat, les televisions acaben emplenant fulls i noticiaris de bajanades sense cap mena d’interés. Aquest any, però, hi ha hagut carnassa per a tots els gustos. Vegeu sinó:
Incendis a manta, primer a les Canàries, després a Grècia, i ara a al sud del país.
Terratrèmols, primer al Japó, després al Perú i fins i tot un de més petitó a la mateixa península ibèrica
Tifons i huracans al Carib i a l’Índic
Accidents a les obres del TGV (també conegut com a AVE).
Apagades monumentals del servei (?) elèctric degut a situacions previsibles però, pel que es veu, no previstes.
Violència de gènere, pederàstia internàutica (en alguns casos fins i tot eclesiàstica)
Innundacions a la Xina, però també per aquí.
Temperatures inesperades, però segons ens diuen, no excepcionals.
Morts i morts i morts i morts a l’Irac (això cada vegada és menys notícia).
Assalt a una madrassa al Pakistan…
Potser per això aquest any m’ha semblat que els diaris no eren tan prims com altres anys per aquestes èpoques…
Tot i això, he de dir que he vist poca televisió aquest estiu, que a penes he seguit la pretemporada del Barça, que no m’interessa en absolut la selecció espanyola de Bàsquet, i que no em vaig assabentar de com havia acabat el Tour de França fins una setmana més tard.
I que, això sí, he fet unes becainetes postprandials d’allò més satisfactòries "veient" al 33 uns documentals sobre unes bestioles que crec que s’anomenen "suricates" que semblen rates que es posen de dues cames i s’estoven entre elles quan una queda embarassada sense el permís de la mare (o això és el que vaig entendre).