Secundària Memòria

Van criticar els informes del tripartit, però una de les primeres coses que fan és encarregar un informe (a qui?, quan costa?) per demostrar que la limitació de velocitat no estalvia tantes emisions com ens deien.
Parlen de sanitat pública, però mentre la descapitalitzen i en disminueixen el finançament, piquen l’ullet a les companyies privades i afavoreixen el reflotament d’unes entitats que ni donen, majoritàriament, bon servei als seus associats ni paguen amb un mínim de decència els seus professionals.
S’emplenen la boca de “benestar social” i ja ens avisen que no es faran més residències ja que el que pensen fer és contractar residències privades.
Mai, ni tan sols en l’època de Jordi Pujol, mai no havia tingut tant la sensació d’estar al davant d’un govern de dretes com ho estic ara.  En aquells temps, hi havia una mena de sensibilitat jo diria que socialcristiana, que condicionava certes decisions. Però ara ens anem treient tots la careta.  Canvis que a alguna gent els poden semblar intrascendents, amaguen una important càrrega ideològica: no és banal modificar “Acció social” per “Benestar” i molt menys “Ciutadania” per “Família”.
El neoliberalisme a l’americana sembla haver pres posicions i per acabar-ho d’adobar el conseller d’Interior se sembla molt i molt al del bat de beisbol del Polònia.
Un té la desagradable sensació que estem assistint no a un canvi i alternança de govern sino a un canvi de règim en el que determinats valors (aplicats amb més o menys encert, però valors al cap i la fi) estan sent substituits per mercantilisme pur i dur, això sí, amb l’ajuda de Déu. Un motiu més per declarar-nos decidament ateus.

Sembla que una part de la responsabilitat de la crisi es vol carregar al sector salut. De fet, aquest sector i el que en podem dir el sector sanitari acaben representant més del 40% del pressupost de la Generalitat. Sentint algunes veus “autoritzades” fa tota la impresssió que anem cap a un escenari de retalls tant sanitaris com socials. El fantasma del copagament segueix planant sobre els nostres caps, i dins el sector creix la tendència a culpabilitzar els usuaris (pacients) de la gran despesa, cosa que afavoreix que dins els hospitals i dins l’atenció primària siguin molts els metges i infermeres, i fins i tot altres treballadors, que es manifesten partidaris de fer pagar una quantitat de diners a les persones que requereixen dels seus serveis. Fins i tot m’he sorprès sentir persones afiliades a sindicats de classe defensant aquesta opció.
El copagament no és més que un impost a la malaltia. La causa del dèficit de la sanitat no està en el fet que una persona vagi més o menys vegades al metge. La  suposadament elevada despesa sanitària té diverses causes, entre elles la ineficiència i l’excès de personal improductiu en molts àmbits i també la prescripció de farmacs i proves que en bona mesura podrien estalviar-se. Dins del sector tots tenim molt clar on es situen aquestes ineficiències, però quan s’ha intentat posar-hi mà, han rodat els caps dels qui gosaven desafiar els tòtems.
La realitat és que la despesa sanitària no és tan elevada com ens diuen, sobre tot si ho mirem en termes de proporció del PIB. Som un dels darrers països d’Europa en despesa sanitària, tant pública com privada.
A algú, però, li interessa fer-nos creure que gastem molt. Si una persona malalta ha de pagar per anar al metge, segurament trigarà més en anar-hi, i quan hi arribi, el seu procès serà més greu. I per tant més costòs.
La societat ha lluitat massa anys per que siguin reconeguts molts drets, com ara el dret a la sanitat gratuïta, com perquè ara haguem de restituir, una altra vegada entre tots, els diners que l’estat s’ha gastat per salvar bancs i caixes que s’han empobrit i endeutat a causa de les seves pràctiques especuladores.
Estem convençuts que no hi ha diners. O millor dit, que els diners segueixen existint però són en un altre lloc. Però això no pot justificar mai que es carregui sobre les esquenes de la població el cost d’una crisi que no hem creat nosaltres.

Tot i que durant la campanya havien parlat de renovació, de gent amb empenta, i de no sé quantes coses més per fer-nos creure que venien èpoques d’il·lusió i innovació, la veritat és que a les primeres fotos només hi ha gent que ja estaven presents a les darreres fotografies del pujolisme. Amb un agreujant: no solament són set anys més vells sinó que un bon nombre dels que surten a la foto són d’UDC. I això, a mi, em sembla extremadament significatiu.

No descobreixo res si dic que amb els dies hem anat veient cada vegada més clar que el que proposa l’Unió Europea com a solucions per a la crisi són respostes o solucions a la mesura de la Banca.
Irlanda en crisi? Salvem els seus bancs!! I com? Augmentem els impostos, (però no per donar millors serveis, eh?) acomiadem treballadors, i els diners que en treiem els donarem als bancs perquè facin net i es puguin refer de les seves operacions especulatives.
Hi ha qui encara ens vol fer creure que les operacions immobiliàries de la banca responien a les necessitats de la gent que demanaven crèdits. El cert és que les diferents solucions que els estats europeus han donat per a la crisi passen per l’acomiadament o la reducció del sou de milers de treballadors (públics i del sector privat), per incrementar les taxes (vegeu què volen fer amb l’universitat a Itàlia i Anglaterra!) i, evidentment per reduir les prestacions socials per les que tanta i tanta gent ha lluitat al llarg dels segles XIX i XX.
És evident que l’estat o la societat del benestar són insostenibles. I això és així no pel seu cost en si mateix sinó perquè és incompatible mantenir-los sense deixar d’alimentar la màquina especulativa representada per les grans corporacions i la gran banca, que fins i tot en situacions com l’actual segueixen, desvergonyidament presentrant-nos el seu creixement i beneficis.

Temps enrere m’agradava escriure apunts al bloc relacionats amb la política del país. Opinar sobre el què i el com de les coses és saludable. També és veritat que, sobre tot en la maragalliana etapa, hi havia dia sí dia també coses per comentar. Bones, dolentes i, sovint, divertides.
Ara, em costa molt fer-ho. La política del país està instal·lada en una mediocritat tan profunda que esglaia. No ho dic a nivell de les persones, ja que alguns dels candidats semblen fins i tot coherents quan els deixen parlar. És un problema d’idees. No n’hi ha  gaires i les que hi ha sembla que només tenen el valor d’una consigna. Alguns  volen creure i s’autoconvencen que aquesta mediocritat és exclussiva del tripartit, però aquesta explicació només denota que han retirat els miralls de casa seva. Avui llegeixo que si CiU guanya col·locarà una senyora democristiana de presidenta del Parlament, suposo que com a homenatge i record a la visita papal de fa pocs dies…
Potser sóc jo que ja no crec en res. Encara no sé quina candidatura votaré, tot i que tinc vàries certeses: qui jo voti no té cap opció de guanyar les eleccions; entre les opcions que tinc, una fins i tot ho té difícil per tenir diputats; tot i que sóc definitivament sobiranista no votaré cap de les candidatures explícitament independentistes, ja que em resulta impossible confiar en cap d’elles. O el que és pitjor, en cap de les persones que les encapçalen.
Però no em quedaré a casa. I no em caldrà “tapar-me el nas” per votar, perquè al final, voti per qui voti, ho faré amb el màxim convenciment i amb la certesa de que guanyi qui guanyi (que no seran els “meus”) haurem de seguir ltreballant i lluitant perquè no ens segueixin fent pagar una crisi que no hem creat nosaltres.
Em fa mandra parlar de política. D’aquesta política.

Ahir al vespre fent una mica de zapping pels canals del TdT em vaig adonar de vàries coses referents a la visita del Papa a Barcelona.
La primera és que si fem cas de TVE (La 1), una gran part de les persones que hi havia al carrer no eren de Barcelona, ni tan sols de Catalunya (de fet quan anaven preguntant, la major part venien de Madrid).
La segona és que molta gent va matinar per res. Als carrers a penes hi havia dues fileres de persones, si més no pel que vaig observar a les imatges des de l’aire. Si la jerarquia catòlica esperava un bany de masses, estil barçaquanguanyalachampions, doncs va quedar molt lluny.
Una altra qüestió és que, si fem cas de la manera d’expressar-se de molts fidels, està clar que representaven el sector més xaró  i acrític del catolicisme del país (aquí sí que n’hi havia alguns de catalans, entrevistats per TV3). Algunes persones estaven a un pas, contingut, això sí, de l’accés místic i feien gala d’un entusiasmat aspecte beatífic, a mig camí entre el fervor i l’èxtasi. Vaja, que tots semblaven clons del Sr. Joan Rigol.
Podríem parlar també de la seguretat: hi havia carrers on era més nombrosa la presència de policia que de fidels. Era necessari? No m’atreviria a dir que no, perquè segurament en aquests moments la paranoia (potser justificada, jo què sé!) en qüestions terroristes fa que qualsevol seguretat sembli poca als ulls dels governants, però la veritat és que a mi em va semblar un dispendi fora de mida.
I la darrera: em sembla, ara sí, absolutament exagerada la cobertura de TV3, una televisió que se suposa pública. Similar a la que van fer altres televisions quan es va casar la filla de José Maria Aznar. Això sí, les imatges eren de molta qualitat (almenys les que vaig veure) i feien que la Sagrada Família semblés maca i tot. Perquè jo no puc amagar que sóc dels que esperava el pas del TGV per sota per deixar l’interior del temple a la vista, una cosa que molt em temo que no passarà.

I no solament no l’espero sinó que preferiria que no vingués. I em sumo a la campanya de la lliga per la laïcitat per mostrar el meu desacord amb el fet que les autoritats civils del país estiguin participant de tota la parafernàlia que al voltant de la visita s’està muntant.
De totes maneres, per coherència, m’agradaria que aquestes queixes s’expresessin també davant la visita de personatges com el Dalai-Lama, que és un altre dirigent teocràtic encara que pel que es veu desperta més simpaties .

Una de les frases que el meu avi solia pronunciar, i que de tant en tant jo mateix deixo anar, reconeixent-li sempre uns drets d’autor que no sé si li eren propis, és que la cultura és allò que queda quan s’oblida el que hem après. Ve a tomb això, a partir del post d’avui de la Júlia Costa, en que fa recordatori de l’aniversari del naixement de François Mauriac.
L’esment que en fa, m’ha tornat a portar als meus catorze o quinze anys, una època en què jo creia que era molt desgraciat i que cada vegada més estic convençut que va ser una de les més intenses en aprenentatge i creixement personal de la meva vida (bé, possiblement és així com ha de ser, però bo és reconèixer-ho). A l’escola on jo anava (IPSE, al carrer Casanovas) feiem un batxillerat mixte (vull dir mig de lletres, mig de ciències) i una de les assignatures que fèiem era Literatura Francesa, en francès, és clar. Això ens va permetre llegir algunes obres (algunes en versions reduïda i/o adaptada al nivell que se suposava que havíem de tenir) d’autors com ara el mateix Voltaire de qui conservo encara a casa una edició de butxaca del Candide, comprada a la Llibreria Francesa, de Barcelona.
M’han vingut al cap un munt de noms d’autors que estudiàvem, molts dels quals no els he llegit més que en els fragments que havíem de comentar durant el curs, i d’altres que he preferit posteriorment llegir en català o en castellà: Gide, Verlaine, Valéry, Camus, Mauriac, etc., van desfilar per davant nostre al llarg d’un any. Va ser el mateix any que un professor de català ens va introduir a la lectura de Gabriel Ferrater i Jordi de Sant Jordi. El mateix any que, quan sortíem d’escola ens anàvem a casa d’un amic a escoltar discos de Paco Ibáñez que ens van fer conèixer Alberti, Gabriel Celaya, Blas de Otero, Goytisolo… i comprar-nos-en llibres.
Una experiència frustrant és agafar aquests noms, escriure’ls i demanar-li a un estudiant de batxillerat actual que marqui amb una creu quins “li sonen”. És una experiència no aconsellable per a qui encara cregui en alguna forma de pervivència del coneixement… almenys tal i com el concebem alguns de nosaltres.

Discutíem fa pocs dies, arran de la presentació d’un llibre d’un amic, si el fet de publicar satisfà alguna dèria interior de l’escriptor, si dóna sortida a necessitats o voluntats de comunicació, o si per contra es tracta d’un epifenòmen ja que el que hom pretèn quan escriu és únicament expressar-se per a ell mateix. La discussió pot semblar tòpica, però no per això deixa d’estar present cada vegada que els escriptors, sobre tot elñs que fem poesia, “minoritaris” treiem un llibre.
Jo sóc dels que pensa que si no fos per comunicar alguna cosa no perdríem com de vegades passa bous i esquelles intentant que ens editin o publiquin en paper un llibre. Internet i, sobre tot, el món dels blocs ha vingut a compensar parcialment aquestes dificultats, però difícilment arriben a produir la satisfacció que s’obtè en veure el primer (sobre tot el primer) llibre publicat en paper.
Comparteixo el fet que cap de nosaltres, que escrivim, ho fem pensant “d’entrada” en els altres. Però si, partir d’algun moment no fos així, quin sentit tindrien les desenes de correccions a què sotmetem els nostres papers, les entrades dels blocs, les mateixes galerades d’un llibre en curs d’edició?
Escrivim, és cert, per i per a nosaltres. Però hi ha un moment difícill d’establir a partir del qual volem compartir allò que hem escrit i ens sentim satisfets quan sabem que algú “connecta” amb el que hem posat en negre sobre blanc.
Aquest moment imprecís és le moment en què l’escriptura deixa de tenir el component onanista inicial i té tendència a anar a la recerca del què a mi m’agrada anomenar una certa capacitat orgiàstica.
Arribar-hi o no, això ja són figues d’un altre paner.

Quan érem petits, i ja no tan petits, i vivíem a casa dels pares mai no ens passava per alt l’aniversari del seu casament. Entre altres coses perquè ells el teníen sempre present i, d’una manera o altra, s’acabava celebrant. Ahir era aquesta data i hi vaig pensar no sé ben bé per quin motiu. El fet és que avui m’he adonat que ara fa dos anys que haguéssin celebrat el 50è aniversari, si no fos perquè cap dels dos ja no hi és.
Recordar la història dels propis pares no és fàcil. Un té tendència a que li quedin únicament els records més tendres i a pensar que li hauria agradat poder-li explicar a l’un o l’altra determinades coses que han anat passant. Quan el pare va morir, jo tenia 30 anys tot just i per tant mai no va tenir l’opció de valorar o opinar (que, coneixent-lo, segur que ho hauria fet negativament) sobre determinats girs de la meva activitat o carrera professional.
Quan vols fer més memòria és quan t’adones que probablement no els podries definir com un “matrimoni feliç”. Cinc fills, una única feina durant molts anys no gaire ben pagada, una tendència compulsiva a fer despeses innecessàries i a estar embrancat en crèdits als que era difícil fer-hi front, i una severitat en la relació amb nosaltres en temes que segurament no la necessitaven, fan que, amb la distància, el record del pare sigui agredolç. I en canvi a la mare, segurament, només li podríem recriminar haver aguantat massa coses  que avui en dia són inaguantables.
Però el temps és el temps i el seu pas ens dóna l’oportunitat de quedar-nos amb els aspectes més agradables del record. I per mantenir el record sempre va bé recuperar velles fotografies, com la que penjo, de la cerimònia del seu casament. Una manera com una altra de recordar-los, ara que ha fet cinquanta-dos anys que es van casar i cap dels dos no hi és per tenir-ho present.

El conseller Castells és una d’aquelles persones que genera més aviat poques antipaties. Té un posat seriós, transmet la impressió quan parla de saber de què ho fa, i només ocasionalment cau en l’exabrupte. Un té la impressió que, vistes com van les coses, podria no desentonar en un govern tri o quadripartit (amb o sense socialistes) que substitueixi a l’actual.
El conseller Castells s’ha aprimat molt. Jo diria que excessivament. No en conec la causa. Hi ha qui diu que és conseqüència d’una dieta espartana que s’ha posat molt de moda, però segur que també hi influeixen els nervis que ha de passar l’encarregat dels comptes d’un país que té dificultats evidents de liquiditat.
Si no vaig errat, el conseller Castells es va abstenir en la votació sobre l’abolició de la tauromàquia a casa nostra. Potser aquest va ser un dels signes evidents que s’estava desmarcant de l’oficialitat. Hores d’ara costa entendre què vol dir que treballarà per canviar la dinàmica instal·lada al seu partit pel que fa a la relació amb Catalunya i amb el PSOE.
El fet que dos conseller socialistes més (Maragall i Tura) ens hagin demanat que llegim bé el que va dir Castells em retorna la música d’un PSC alliberat d’alguns ancoratges i servituds que tinc la impressió que estem pagant molt cars.

Una de les coses que em fa més ràbia és quan provo d’escriure (de fet, quan escric) una entrada i en mirar de publicar-la l’editor de textos de MesVilaweb em “diu” que no l’he escrita i que és necessària l’entradeta. M’ha passat vàries vegades, i es especialment sagnant quan has escrit un text relativament llarg que no tens guardat enlloc perquè ho has fet directament.
Coses d’aquestes són les que et porten de tant en tant a plantejar-te canviar de plataforma de blocs/blogs.
Ara estic molt enrabiat. És la tercera vegada que em passa en un mes, normalment després de mirar d’encastar-hi un vídeo. Mirarem de relaxar-nos abans de prendre decisions dràstiques. Demà serà un altre dia. Suposo.

Com aquest any hem arribat una mica saturats al mes de juny, hem decidit prendre’ns unes petites vacances un pèl abans del què normalment ho fèiem. Així, demà agafarem (amb permís de pilots, personal de terra i controladors) un avió que ens durà a l’extrem occidental del que políticament és Europa i geogràficament Àfrica per passar-hi el que queda de setmana. Després tornarem i ens bellugarem una mica per les muntanyes del país durant quatre o cinc dies més.
Aquests dies ens aniran bé per decidir què fem el dissabte dia 10. La veritat és que l’enrenou em sembla exagerat. Ha canviat res en relació a abans d’ahir? Voleu dir que ens hem de fer els ofesos? Quin és el problema? Que ens han dit que l’Estatut  no és constitucional? Que no ho sabíem? Que ho ha jutjat una gent deslegitimada per fer-ho? I qui en tenia de legitimitat?
Jo vaig votar en blanc, l’Estatut. No m’agradava, però no podia dir no quan semblava que era un instrument per augmentar competències. Potser el meu vot va ser llavors com una premonició del fantasma en què s’acabaria convertint.
Si la manifestació s’ha de convertir en una reivindicació d’aquest estatut, que no comptin amb mi. Si l’ha de manipular o monopolitzar algun dels partits polítics (de dins o de fora d’allò que se’n diu l’arc parlamentari), que no comptin amb mi.
Ara, si de la seva organització es pot treure la conclussió que és un moviment que es genera des de la societat civil, llavors m’ho pensaré.
I al final de la mani, pot passar que molts surtin corrents per veure com juga la selecció espanyola pel tercer i quart lloc del Mundial. Una imatge patètica, no? Potser em quedaré a la muntanya…

PS: ahir havia somniat que Espanya perdia per un gol marcat per Cristiano Ronaldo. Això hauria desconcertat la caverna. En canvi, quan veiem pràcticament només jugadors del Barça tocant la pilota i fent gols, els desconcertats som nosaltres…