No és bon dia, el dissabte, per anar al mercat, però els horaris laborals imposen la seva pròpia llei. Al mercat municipal més familiar, a primera hora no hi havia molta de gent i les cares de son encara es notaven en bona part de la clientela. A la carnisseria del de Terol, una madona
Culejant per l’estudi que l’embat suau refresca, torna a sentir a través de la ràdio l’ària de Dardano del segon acte de l’òpera de Haendel “Amadigi di Gaula”, la coneguda com Pena tiranna, i la cinglada al pit no es torba gens a paralitzar-lo. Li costa precisar els anys que fa (més de vint, pel
És baixet i vermell de cara, com si un infant l’hagués maquillat per la peça teatral de final de curs. Camina lent i titubejant, amb els ulls sorpresos. En ser davant la jardinera del passeig que esguarda la seu, just davant el seu portal major, s’agenolla, col·loca un tassó de plàstic amb dos cèntims davant
L’amo del bar on la colla de companys de feina acostumam a fer el cafetó a mitjan dematí, ens ha sorprès avui amb un exemplar del diari feixista “Baleares” de dia 21 d’abril de 1942, una veritable relíquia estranyament ben conservada. Entre d’altres informacions, diu que el dia anterior, dia 20 d’abril, Hitler havia celebrat
Sentia cridar una dona. El soroll intermitent dels cotxes i de les motos, no apagava la rotunditat d’aquella reclamació que venia de lluny. L’escrivent, que el sent esverat, no entén allò que crida per molta atenció que hi pari. Sols li arriben a bastament esclarits algun mots, que es repengen a la seva barbeta més
Feia no-res, n’estic ben segur, que m’havia adormit i aparegué just devora el xifonier, com si frisàs que m’adormís per aparèixer. Alta, tota de negre, els cabells recollits en tannara. Allí estava la senyora Danvers, l’ama de Manderley, el casalot de Rebecca, amb un canelobre de cinc dolles a la mà dreta que aixecava com
En Lluís Tomàs seia gairebé sempre i sa mare, madò Bel Jacinta, es veia amb feines perquè fes quatre passes i cremàs només una unça de les camionades d’energia que s’engospava compulsivament cada dia. Ell deia a la seva manera i amb la seva llengua pròpia de pedaç que no en sabia, de caminar. I
Cada grapat de mesos patesc episodis de vertigen, una sensació força desagradable. La metgessa de capçalera, que em coneix molt, em recepta el que cal per fer desaparèixer el rodament de cap, però em renya perquè també em diu que m’ho ha de tractar un metge especialista –me’n dóna distints noms prou solvents al seu
Quan hom s’enfronta ritualment amb el cafè primer del dia, abans de tocar les set, és com si es plantàs just al caire de l’abisme i saludàs burletament el racó de món que li ha tocat de viure. Són pocs els pensaments que, en aquesta hora deixondida, s’abalconen per entelar-se les ulleres amb el baf
La casa del veí més excèntric que ha tingut mai la vila fins ara, cau amb una lentitud que angunia. L’enderroc lent exemplifica excessives misèries i abandonaments. Es veu que el crític rar deixà la casa, que adquirí el mateix dia que morí Franco, deia amb una rialla fresca, a l’Ajuntament, però de sobte aparegué
No és el millor dia del pianista: els records més dolorosos li embenen el cap i li emplomen les mans. Més que cap altre dia, el restaurant d’alt nivell on toca des de fa temps en els dinars i sopars, avui, dia de Pasqua per més ofendre, és el veritable cau d’acabalats i cobdiciosos que
S’ha passat la nit entrant i sortint angoixadament del son. N’Ermessenda, l’amiga, no: a les primeres llums de l’alba encara dorm retuda pel sedant. Quan la mira lliurada al descans forçat, encara no se’n pot avenir. Rentava els nins quan sentí que trucaven a la porta amb insistència. Renegant per la inoportunitat de la visita,
De cop se li acudí de pensar que escrivia com qui fa barraques: provisionalment i peremptòria. I tanmateix no s’entretingué gaire a aprofundir en la comparança –que li eixí com a un volcà un rot de lava- per saber si havia fet llarg, curt o, simplement, acabava de dir una batallonada. Del que es tractava
En el vagó del tren, instants abans de partir, escassegen els seients buits. En el que té davant el jove que llegeix amb atenció, s’hi asseu amb timidesa una jove índia d’aspecte delicat. En asseure’s, saluda el jove amb una discretíssima acalada de cap i un somriure giocondès que li marca un clotet a cada
El dia abans de complir els vuitanta anys s’aixecà a les sis del matí disposada a escriure a mà durant vint-i-quatre hores ininterrompudament. A les set ho tenia tot a punt per complir el desig més vell que recordava. Era nina, abans i tot de combregar, quan tingué el primer impuls d’escriure raig seguit i