Encara prova de dibuixar en el racó del bar que li acull la solitud que ja no li fa mal, sembla dir traçant somriures essencials a qui el mira desinteressadament. Estava destinat a ser un pintor brillant i a fer-se molt amunt en la cursa obsessiva per ser artista cotitzat, per cobrir parets de poder
La pluja, més sorollosa que abundant, l’ha despert molt de jorn i quan es desvetlla en aquestes hores prèvies a l’alba no aconsegueix reenganxar-se al son. No li fa res donar per clos el descans nocturn i aixecar-se per anar a la butaca de la sala que l’admet amb tanta consideració. No fa comptes fer
Als ulls dels escolans que dirigia i que pentinaven els deu anys era un vell avançat, una mena de fòssil vivent. Era baix i escanyolit, fregant el nanisme, amb el cap emboinat sempre que no era a l’església, permanentment rapat i amb una llosca perpètua als llavis. Caminava de talons, fet que li conferia al
El patriarca té mal tractar l’enyor i demana d’anar a dinar a la bodega aquella que tant agradava a la seva dona. Li costa moure’s però encara costa més no saber on ha de descarregar el desassossec que està convençut que és el causant del tremolor de mans i peus que sent amb molta intensitat
Acabava de somniar que havia d’anar al notari, però hores abans de la cita li havien comunicat que s’ajornava indefinidament. Així i tot, i seguint una mena de crida que li venia de molt endins, a l’hora prèviament convinguda i ajornada, era a cal notari, al centre històric de la ciutat. Trobava la porta empesa
Sempre que li demanaven què volia ser de gran, deia resolutivament que vell, com son pare. En quedar embarassada d’ell, sa mare, deien les veus més acreditades de la vila que ja no n’era l’hora, fets els quaranta-set anys, i encara menys son pare, que en tenia dotze més. Ningú no en donava res, d’aquell
Fugint dels carrers que moren deixant que els dies passin sense sucar cap instant, lluny de l’amor topadís i de les veus suggerides, entra amb el darrer poemari d’un dels autors que més l’atabuixen en el bar nou bastit damunt d’un dels més vells i distintius de la ciutat. Pren possessió d’una taula per a
Segons ell està com un canari, però els noranta-cinc anys passen una factura excessiva a la seva memòria, cada cop més esquerdada. Avui, ves per on, pensa molt amb el seu padrí matern, que mai no conegué. Quan sa mare era un esquit – la petita de tres germanes que es duien una a l’altra
El lector surt de la llibreria amb el llibre de versos que volia i no es pot estar de començar a llegir-ne el pròleg. Calçons llargs blancs d’estiu, avarques, camisa verda màniga curta, bossa en bandolera, no crida especialment l’atenció per res però sorprèn més d’un vianant, tan concentrat en la lectura el veuen i
Creia fermament que les operacions matemàtiques, fins i tot les més elementals, podien dessecar els cors dels alumnes més joves i que eren capaces de convertir els filets de sang de les ferides més innocents en fuets per flagel•lar els estudiants que presentaven més dificultats per entendre-les. I afegia que no feien res més que
El conegut d’un saludat d’un bon amic meu em veu sortir de la botiga de queviures de referència i després de presentar-se em demana si tenc un minut per escoltar un projecte empresarial que va madurant des de fa molt de temps però que abans d’exposar als possibles inversors vol saber què en pensen persones
Vol entrar a l’infern amb la bicicleta que li regalà son pare quan tenia deu anys i que encara guarda. A punt de revista, la té, i quan hi puja hi posa tan d’esment com si l’estrenàs . Tothom el mira, quan surt a fer la volteta adesiara, i molts externs li fan fotos sense
En el somni que s’esforça per refer amb la màxima precisió, hi veu columnes imponents de llibres i catifes sobergues de lletres entre una claror intensa que vol ser incendi sense aconseguir-ho. I entre avingudes d’enciclopèdies i tractats de totes les ciències, samarretes de mil colors que feien d’estendards a criatures de totes les races
La dorada –criada en piscifactoria- a la planxa no era res de l’altre món i l’amanida que l’acompanyava comprada envasada al súper del poble, sens dubte. El preu -9,50 euros- per això, l’ha considerat abusiu. Li ha estranyat no trobar-se amb la carta de sempre, més empobrida en plats que l’acostumada, però no s’ha atrevit
Acluca els ulls per mirar de cridar la son després de dinar espartanament d’amanida i sípia amb verdures ofegades, i tot d’una veu una carretera recta, infinita, amb sorra a banda i banda que miraculosament no toca l’asfalt per estrenar. Per la carretera, cap cotxe més que el seu, descapotable, amb seients de pell, un