marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
31 de març de 2014
0 comentaris
DEIXA QUE SIGUI EL SAXO
És baixet i vermell de cara, com si un infant l’hagués maquillat per la peça teatral de final de curs. Camina lent i titubejant, amb els ulls sorpresos. En ser davant la jardinera del passeig que esguarda la seu, just davant el seu portal major, s’agenolla, col·loca un tassó de plàstic amb dos cèntims davant els genolls i posa els braços en creu com si algú l’hagués castigat. La majoria dels vianants que no es cansen d’encantar-se amb els mostradors, se’l miren amb més enuig que no compassió.
Sa cara, pensen, no inspira confiança almoinera. Com si no es creguessin que capta per l’amor de Déu i sí que ho fa per poder comprar un litre de vi barat o de cervesa pixanera. I tanmateix li cauen alguns cèntims de passejants estranyats per la impassibilitat de la majoria davant la infelicitat clamorosa que deixar anar el captaire.
De cop, apareix un municipal que se’l mira fiterament una llarga estona. El captaire no se sent gens incomodat i segueix amb els braços ben tesos i el dors ben tibat, imprimint al seu posat un punt d’orgull que no passa desapercebut al guarda jurat del Museu Diocesà. L’agent, a la fi, deixa de mirar-lo, se li apropa amb decisió però sense precipitar-se i li pren el tassó de plàstic amb la dotzena curta de monedes.
No s’immuta, el captaire. Cap mal gest no afecta la seva cara envermellida de natura, per efecte del suc o qui sap si maquillada per un infant amb ganes de gresca. Els vianants que han presenciat l’escena murmuren qui sap què però ben aviat canvien de parer i l’enuig amb el que han rebut el captaire, es converteix en commiseració. No s’atreveixen a demanar explicacions al policia perquè ni els més saberuts poden assegurar que la Sala no hagi declarat il·legal la mendicitat. Tanmateix, consideren un abús de poder requisar un tassó de plàstic amb poc més d’un euro en monedes petites i, més com un crit de ràbia que no d’altruisme responsable, comencen a deixar monedes junt davant els genolls del captaire.
El policia, en veure la reacció dels vianants, s’estova i retorna el tassó a son amo. Recull les monedes del terra, les posa dins el recipient i parteix sense mirar el captaire, que comença a flaquejar, a sentir molt pensants els braços. El gest del municipal no ha minvat la generositat dels vianants que, en bon nombre, s’atansen per deixar-li monedes cada cop de més valor.
No és la feixuguesa dels braços, allò que venç el captaire, sinó l’emoció de veure com la gent s’aboca a la seva escassetat. El pobre diable no pot suportar més el nus a la gola i rebenta en plors, moment en què es redobla la pluja de cèntims.
Entre llàgrimes i tremolor de mans, recull les monedes, se les posa dins les butxaques i se’n va directe a veure el seu company, el saxofonista que toca un poc més enllà del Museu Diocesà, amb l’acord tàcit del guarda de seguretat.
Al músic no li ha anat tant bé, el dia, i això que ha brodat les peces, avui. Té la malenconia exacerbada i els records força remoguts, i quan es dóna aquesta alineació de sentimentalitat en sang viva, toca com els àngels. Ha congregat molts d’oients, alguns l’han aplaudit amb honestedat, però han deixat molt poca cosa.
El captaire el mira als ulls i es posa les mans a les butxaques per fer sonar la ferralla abundosa. Amb la mirada es diuen que podran sopar, avui, ni que sigui d’un entrepà d’ibèrics. O potser es conformen amb una o dues cerveses d’importació.
En plena conversa de mirades torna a comparèixer el municipal penedit i es mira els dos companyons de prim compte i amb molta dolenteria. El captaire, emporuguit, en veure’l, cerca recer en l’espai just entre la paret i el saxofonista amic. El músic, en percebre la por d’un i la maledicència de l’altre, s’enrabia tot i les notes del “Let It Be” li surten més netes i escruixidores que mai. La pluja de bona música ha estovat la indiferència del carrer comercial i de la saó emotiva en neix un altre raig cabalós de monedes.
El municipal se sent objectiu de moltes mirades de retret; mirades inquisidores que li volen fer a saber que l’autoritat, per ser-ho de veres, ha de ser magnànima, i no de fireta, de pel·lícula de far west. Novament atrapat, l’agent es posa la mà a la butxaca i deixa caure en l’estoig del saxo que serveix de plateret totes les monedes que escura de les butxaques.
En haver-ho fet, algú del públic comença a aplaudir i, per efecte simpàtic, ben aviat són molts els qui el segueixen acompanyats de xiulets d’aprovació. En sentir els aplaudiments, el municipal es lleva la gorra i es fon en una abraçada amb el captaire i el saxofonista. S’intensifiquen els aplaudiments i tots tres saluden els que els observen astorats.
En plena eufòria, el municipal va a cercar el primer que ha aplaudit i el mena amb els altres dos, car és el cervell de la performance. Agafats de les mans, tots quatre saluden educadament. Molt baixet i sense que ningú entengui el que es diuen, comenten entre ells que ha estat una de les actuacions més lluïdes.
De cop, apareix un municipal que se’l mira fiterament una llarga estona. El captaire no se sent gens incomodat i segueix amb els braços ben tesos i el dors ben tibat, imprimint al seu posat un punt d’orgull que no passa desapercebut al guarda jurat del Museu Diocesà. L’agent, a la fi, deixa de mirar-lo, se li apropa amb decisió però sense precipitar-se i li pren el tassó de plàstic amb la dotzena curta de monedes.
No s’immuta, el captaire. Cap mal gest no afecta la seva cara envermellida de natura, per efecte del suc o qui sap si maquillada per un infant amb ganes de gresca. Els vianants que han presenciat l’escena murmuren qui sap què però ben aviat canvien de parer i l’enuig amb el que han rebut el captaire, es converteix en commiseració. No s’atreveixen a demanar explicacions al policia perquè ni els més saberuts poden assegurar que la Sala no hagi declarat il·legal la mendicitat. Tanmateix, consideren un abús de poder requisar un tassó de plàstic amb poc més d’un euro en monedes petites i, més com un crit de ràbia que no d’altruisme responsable, comencen a deixar monedes junt davant els genolls del captaire.
El policia, en veure la reacció dels vianants, s’estova i retorna el tassó a son amo. Recull les monedes del terra, les posa dins el recipient i parteix sense mirar el captaire, que comença a flaquejar, a sentir molt pensants els braços. El gest del municipal no ha minvat la generositat dels vianants que, en bon nombre, s’atansen per deixar-li monedes cada cop de més valor.
No és la feixuguesa dels braços, allò que venç el captaire, sinó l’emoció de veure com la gent s’aboca a la seva escassetat. El pobre diable no pot suportar més el nus a la gola i rebenta en plors, moment en què es redobla la pluja de cèntims.
Entre llàgrimes i tremolor de mans, recull les monedes, se les posa dins les butxaques i se’n va directe a veure el seu company, el saxofonista que toca un poc més enllà del Museu Diocesà, amb l’acord tàcit del guarda de seguretat.
Al músic no li ha anat tant bé, el dia, i això que ha brodat les peces, avui. Té la malenconia exacerbada i els records força remoguts, i quan es dóna aquesta alineació de sentimentalitat en sang viva, toca com els àngels. Ha congregat molts d’oients, alguns l’han aplaudit amb honestedat, però han deixat molt poca cosa.
El captaire el mira als ulls i es posa les mans a les butxaques per fer sonar la ferralla abundosa. Amb la mirada es diuen que podran sopar, avui, ni que sigui d’un entrepà d’ibèrics. O potser es conformen amb una o dues cerveses d’importació.
En plena conversa de mirades torna a comparèixer el municipal penedit i es mira els dos companyons de prim compte i amb molta dolenteria. El captaire, emporuguit, en veure’l, cerca recer en l’espai just entre la paret i el saxofonista amic. El músic, en percebre la por d’un i la maledicència de l’altre, s’enrabia tot i les notes del “Let It Be” li surten més netes i escruixidores que mai. La pluja de bona música ha estovat la indiferència del carrer comercial i de la saó emotiva en neix un altre raig cabalós de monedes.
El municipal se sent objectiu de moltes mirades de retret; mirades inquisidores que li volen fer a saber que l’autoritat, per ser-ho de veres, ha de ser magnànima, i no de fireta, de pel·lícula de far west. Novament atrapat, l’agent es posa la mà a la butxaca i deixa caure en l’estoig del saxo que serveix de plateret totes les monedes que escura de les butxaques.
En haver-ho fet, algú del públic comença a aplaudir i, per efecte simpàtic, ben aviat són molts els qui el segueixen acompanyats de xiulets d’aprovació. En sentir els aplaudiments, el municipal es lleva la gorra i es fon en una abraçada amb el captaire i el saxofonista. S’intensifiquen els aplaudiments i tots tres saluden els que els observen astorats.
En plena eufòria, el municipal va a cercar el primer que ha aplaudit i el mena amb els altres dos, car és el cervell de la performance. Agafats de les mans, tots quatre saluden educadament. Molt baixet i sense que ningú entengui el que es diuen, comenten entre ells que ha estat una de les actuacions més lluïdes.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!