marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
30 de gener de 2013
0 comentaris
LA FEIXUGUESA DE L’ABÚS
El dia abans de complir els vuitanta anys s’aixecà a les sis del matí disposada a escriure a mà durant vint-i-quatre hores ininterrompudament. A les set ho tenia tot a punt per complir el desig més vell que recordava. Era nina, abans i tot de combregar, quan tingué el primer impuls d’escriure raig seguit i sense presses durant tot un dia. Adesiara, des de llavors, hi pensava sovint lamentant-se després de no trobar el dia adequat per formalitzar aquella curolla forassenyada.
Fins que la darrera vegada que hi tornà a pensar, feia una setmana, determinà que la vigília del seu vuitantè aniversari assumiria el repte.
No ho havia dit a ningú, ja bastava la fama d’estrafolària que tenia entre els familiars i els coneguts. Tanmateix, havia advertit les filles que no seria a casa en tot el dia; que amb algunes amigues havien decidit de celebrar anticipadament els vuitanta anys a l’altre cap de l’illa; i que partirien prest, amb el primer autocar de línia i tornarien amb el darrer.
A les set ja ho tenia tot a punt a la taula del menjador. Amb les presses, només havia previst la qüestió del menjar (amb quatre peces de fruita, llet, aigua i mitja truita de patata que li sobrà d’ahir en tenia prou); de la resta d’imprevists, se n’aniria fent càrrec a mesura que anassin apareixent.
Som-hi, escrigué amb decisió, i començà per explicar al caramull de folis el repte, que no tenia cap més interès que aconseguir un anhel tan ancià, fet i fet, com ella. Sabia que a partir d’aquesta entrada compareixerien els episodis i les paraules suficients per no passar ànsia durant les primeres hores.
S’hi mirava, a l’hora d’escriure menut, com ho ha fet sempre. De res hi valgueren, per modificar la seva escriptura gairebé lil·liputenca, les pessigades de sor Gertrudis, que li exigia lletra cal·ligràficament impol·luta, com corresponia a una dama de prosàpia distingida, com era el seu cas.
Res comparable, les pessigades de monja, amb la peguera del seu home. En ser en el record maçolat, la mà que escriu, per primer cop s’aquieta. Sols un segon, el necessari per espantar les bubotes tot descrivint la figura escardalenca i sàdica de sor Gertrudis, que sols canviava el seu ritu inquisidor quan tocava les anques i l’entrecuix de les nines més grans. Emperò l’espectre del seu home es confon amb el de la monja i la mà torna a pensar a aquietar-se.
I s’anticipa al tremolor deixant a lloure tot el que ha callat, tot el que s’ha obligat a ignorar per imperatius de nissaga i de falsa supervivència. I descriu molt a poc a poc la porcor extrema de qui fou el seu marit, l’olor de sofre que precedia la primera galtada, el soroll ensordidor del seu cos sotmès al caprici de la depredació i al dictat del sadisme. Mira de no deixar-se cap precisió, de transcriure amb compte tots els detalls que ajuden a fer el pes exacte d’aquells interminables anys de sang i fel.
Ni instants abans de morir, deixà d’humiliar-la, el seu home. El mal dolent al pulmó se l’endugué en qüestió de mesos i ella assistí a la seva agonia com a mare i esposa exemplar. Ell, el seu home pegador, dedicà els darrers alens a insultar-la,
– Mala puta deus estar contenta que mori, eh?, però te perseguiré, tanmateix. Mai no podràs espantar-me, que t’agrada massa rebre per oblidar com has fruït amb mi, puta truja!
No arribà als cinquanta anys, el seu home; li faltaren dues setmanes i mitja. Tothom admirà la seva enteresa i el seu aplom, en el funeral. Marca de la nissaga, s’admiraven els seus propers. És clar que plorà amb la contenció que corresponia, però no de pena, més aviat de la pau que l’esperava i que ja la xitava.
No li costà gaire maridar-se novament amb la pau dels amants que l’estimaven sense fer-li gens mal. I quan anava a contar l’encontre amb el primer, a l’hotel de la família per més juguera, sent que algú obre la porta de la casa. No hi comptava, que les nétes tenen clau de ca seva, i és la petita, que acompanyada d’un jove amb la cara plena de barbs, se sorprèn de veure l’àvia escrivint a la sala del menjador, car es pensava que era a celebrar els vuitanta anys amb les amigues a l’altra punta de l’illa.
I ella la mira amb un somrís ample i els ulls envidrats:
– Passau que jo me’n vaig. Hem retardat l’hora de sortida. A la una partim. Ja heu berenat?
A l’hora de recollir els folis escrits se’ls mira amb els mateixos ulls del funeral cos present del seu marit, sabent que, definitivament, està maridada amb la pau.
Ja no li cal acomplir un repte absurd.
No ho havia dit a ningú, ja bastava la fama d’estrafolària que tenia entre els familiars i els coneguts. Tanmateix, havia advertit les filles que no seria a casa en tot el dia; que amb algunes amigues havien decidit de celebrar anticipadament els vuitanta anys a l’altre cap de l’illa; i que partirien prest, amb el primer autocar de línia i tornarien amb el darrer.
A les set ja ho tenia tot a punt a la taula del menjador. Amb les presses, només havia previst la qüestió del menjar (amb quatre peces de fruita, llet, aigua i mitja truita de patata que li sobrà d’ahir en tenia prou); de la resta d’imprevists, se n’aniria fent càrrec a mesura que anassin apareixent.
Som-hi, escrigué amb decisió, i començà per explicar al caramull de folis el repte, que no tenia cap més interès que aconseguir un anhel tan ancià, fet i fet, com ella. Sabia que a partir d’aquesta entrada compareixerien els episodis i les paraules suficients per no passar ànsia durant les primeres hores.
S’hi mirava, a l’hora d’escriure menut, com ho ha fet sempre. De res hi valgueren, per modificar la seva escriptura gairebé lil·liputenca, les pessigades de sor Gertrudis, que li exigia lletra cal·ligràficament impol·luta, com corresponia a una dama de prosàpia distingida, com era el seu cas.
Res comparable, les pessigades de monja, amb la peguera del seu home. En ser en el record maçolat, la mà que escriu, per primer cop s’aquieta. Sols un segon, el necessari per espantar les bubotes tot descrivint la figura escardalenca i sàdica de sor Gertrudis, que sols canviava el seu ritu inquisidor quan tocava les anques i l’entrecuix de les nines més grans. Emperò l’espectre del seu home es confon amb el de la monja i la mà torna a pensar a aquietar-se.
I s’anticipa al tremolor deixant a lloure tot el que ha callat, tot el que s’ha obligat a ignorar per imperatius de nissaga i de falsa supervivència. I descriu molt a poc a poc la porcor extrema de qui fou el seu marit, l’olor de sofre que precedia la primera galtada, el soroll ensordidor del seu cos sotmès al caprici de la depredació i al dictat del sadisme. Mira de no deixar-se cap precisió, de transcriure amb compte tots els detalls que ajuden a fer el pes exacte d’aquells interminables anys de sang i fel.
Ni instants abans de morir, deixà d’humiliar-la, el seu home. El mal dolent al pulmó se l’endugué en qüestió de mesos i ella assistí a la seva agonia com a mare i esposa exemplar. Ell, el seu home pegador, dedicà els darrers alens a insultar-la,
– Mala puta deus estar contenta que mori, eh?, però te perseguiré, tanmateix. Mai no podràs espantar-me, que t’agrada massa rebre per oblidar com has fruït amb mi, puta truja!
No arribà als cinquanta anys, el seu home; li faltaren dues setmanes i mitja. Tothom admirà la seva enteresa i el seu aplom, en el funeral. Marca de la nissaga, s’admiraven els seus propers. És clar que plorà amb la contenció que corresponia, però no de pena, més aviat de la pau que l’esperava i que ja la xitava.
No li costà gaire maridar-se novament amb la pau dels amants que l’estimaven sense fer-li gens mal. I quan anava a contar l’encontre amb el primer, a l’hotel de la família per més juguera, sent que algú obre la porta de la casa. No hi comptava, que les nétes tenen clau de ca seva, i és la petita, que acompanyada d’un jove amb la cara plena de barbs, se sorprèn de veure l’àvia escrivint a la sala del menjador, car es pensava que era a celebrar els vuitanta anys amb les amigues a l’altra punta de l’illa.
I ella la mira amb un somrís ample i els ulls envidrats:
– Passau que jo me’n vaig. Hem retardat l’hora de sortida. A la una partim. Ja heu berenat?
A l’hora de recollir els folis escrits se’ls mira amb els mateixos ulls del funeral cos present del seu marit, sabent que, definitivament, està maridada amb la pau.
Ja no li cal acomplir un repte absurd.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!