marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
16 de març de 2013
0 comentaris
LLIÇÓ MAGISTRAL DE FUTBOL
De cop se li acudí de pensar que escrivia com qui fa barraques: provisionalment i peremptòria. I tanmateix no s’entretingué gaire a aprofundir en la comparança –que li eixí com a un volcà un rot de lava- per saber si havia fet llarg, curt o, simplement, acabava de dir una batallonada. Del que es tractava era d’acabar l’article com més aviat millor, que el cap d’esports li acabava de donar deu minuts, i en el bar aquell tot eren distraccions: la parella d’al·lotes que es besaven a la boca amb fruïció; la taula dels alemanys que bevien raig seguit i reien amb estridència acudits que no entenia; l’al·lota que feia mirera i que llegia com si no li afectàs gens el xivarri del local, que t’entrava amb indubtable violència; la riuada de gent que no cessava d’omplir el carrer i que ell veia emmarcada rere el mostrador generós des d’on intentava fer l’apunt personal sobre les claus que havien dut l’equip de futbol que seguia a guanyar amb contundència el líder i a casa seva, que feia la victòria més heroica.
El triomf havia estat incontestable, 0-3, resultat que es donava quan el líder mantenia una ratxa de dotze jornades guanyant cada partit i el seu equip acabava de fer fora l’entrenador per encadenar sis derrotes consecutives. Així, ho tenia tot de cara per fer un apunt elogiós de la feina feta pel segon entrenador –que dirigia provisionalment l’equip mentre s’estava a punt de tancar el fitxatge d’un entrenador de renom- i pels jugadors que, miraculosament, havien mudat de verd en blau en qüestió de dies, tot passant de ser quatre arreplegats que no sabien que la pilota era rodona –a parer de la major part de l’afecció- a ser un equip ben ordenat i molt creatiu en el mig camp, massís en defensa i letal al davant. El davanter centre i tot, un noi de la pedrera que presentava bones maneres però que encara era carn de banqueta, s’atreví a fer un gol, el segon, d’esperó, fet que suposava un fort correctiu a un equip, el líder, que brodava el futbol. Podia dir, per això, que en aquell extraordinari partit havia nascut una estrella. Perquè, a més, l’equip jugà fantàsticament bé, tingué molt de temps la pilota, en recuperà mantes i ridiculitzà els cracs del líder, que no lluïren gens per l’encert dels jugadors del seu equip. Per tot això, pensava, li sobraven cinc minuts, dels deu que li havia donat de marge el seu cap.
Obrí el portàtil, l’engegà i mentre esperava que es posàs a punt, repassà un altre cop els veïns de taula, el tragí de la gent del carrer, el cambrer que, malgrat la joventut, mantenia el posat de vell galant de Hollywood i la veu massa madura per tan poca edat. Amb l’ordinador a punt i les idees ben clares, s’escalfà els dits de les mans i anà per escriure el títol de l’article: “Lliçó magistral de futbol”. Un clàssic, ja ho sabia, gens original, que m’has d’anar a dir, però, tanmateix, davant victòries tan sonades, els afeccionats no llegeixen els articles de fons: es conformen amb els titulars, les fotos i les entrades més cridaneres. Per tant, donem-los-ho ben mastegat.
Escrigué el títol que volia, però en mirar la pantalla li aparegué: “La pau és una cullera; la guerra, una forquilla”. Renegant, sospitant que havia deixat obert un dels mil arxius que tenia, esborrà l’ocurrència bàrbara i tornà a escriure el que volia dir. Aquesta vegada, però, s’assegurà que cada lletra que premia es reproduïa fidelment a la pantalla. Encertà la primera, però automàticament i sense que ell n’escrigués d’altra, la pantalla li digué: “La tebior del seu cos parlava molt d’indefensió”.
Garratibat, no encertava a endevinar què passava. I tornà a esborrar la poca-soltada. S’esborrà, efectivament, però a l’hora de tornar a pitjar la tecla “l”, la pantalla li tornava a dir: “És la vida, que fa pudor; no la mort”.
Un virus, redéu!, pensà sense gaire convicció. Però encara li pesava més l’article que havia d’enviar. Pensa que telefonarà al cap d’esports i, com altres vegades, li dictarà l’article. Emperò no pot evitar tornar a fer un volt visual pel comportament dels seus companys de bar; com si, en el fons, es volgués assegurar que el xivarri violent que li segueix entrant a la mala és indicatiu que es manté en l’ordre natural de la realitat. Les dues joves segueixen fent-se petons i amanyagant-se; l’al·lota que fa mirera, segueix llegint, però es topa amb la seva mirada i els esguards es manifesten simpatia mútua. Els alemanys continuen bevent cervesa a doll i parlant i rient amb estridència. Un d’ells, en trobar-li la mirada, li aixeca la gerra de cervesa abans de fer-ne un glop generós i deixar-li els morros untats d’escuma. I el cambrer amb un aire hollywoodenc (s’assembla a Gary Cooper?) li demana amb la seva veu de criança si es troba bé.
Ell li contestà que sí, i s’assenyala els polsos, com si li volgués dir que està atordit per tant soroll.
És quan pensa a demanar qualsevol cosa al cambrer distingit quan li sona el telèfon. Apressadament, el pren. Veu que és el seu cap i frisa de respondre per indicar-li que es prepari, que li haurà de dictar l’article, que l’ordinador s’ha tornat boig. Però no és a temps a dir res: el seu cap, exultant, i poques vegades hi està, li diu amb una sinceritat que esberla:
– Magnífic, bergant! L’article és una meravella. Mai no entendré com ets capaç d’escriure aquestes exquisideses en els llocs més inversemblants i en les condicions més adverses. El director també t’envia l’enhorabona. Au, venga, descansa que demà has de ser a la presentació del nou entrenador.
El cambrer galant el mira amb una claror molt amatent i li demana si vol una tisana, que se’l veu alterat i fatigat. Instintivament contesta que sí, que qualsevol cosa li anirà bé. I no ho ha acabat de dir que ja torna a mirar la pantalla, que li diu amb lletres majúscules i en negreta: “La bellesa i la maldat mai no tornen velles”.
Obrí el portàtil, l’engegà i mentre esperava que es posàs a punt, repassà un altre cop els veïns de taula, el tragí de la gent del carrer, el cambrer que, malgrat la joventut, mantenia el posat de vell galant de Hollywood i la veu massa madura per tan poca edat. Amb l’ordinador a punt i les idees ben clares, s’escalfà els dits de les mans i anà per escriure el títol de l’article: “Lliçó magistral de futbol”. Un clàssic, ja ho sabia, gens original, que m’has d’anar a dir, però, tanmateix, davant victòries tan sonades, els afeccionats no llegeixen els articles de fons: es conformen amb els titulars, les fotos i les entrades més cridaneres. Per tant, donem-los-ho ben mastegat.
Escrigué el títol que volia, però en mirar la pantalla li aparegué: “La pau és una cullera; la guerra, una forquilla”. Renegant, sospitant que havia deixat obert un dels mil arxius que tenia, esborrà l’ocurrència bàrbara i tornà a escriure el que volia dir. Aquesta vegada, però, s’assegurà que cada lletra que premia es reproduïa fidelment a la pantalla. Encertà la primera, però automàticament i sense que ell n’escrigués d’altra, la pantalla li digué: “La tebior del seu cos parlava molt d’indefensió”.
Garratibat, no encertava a endevinar què passava. I tornà a esborrar la poca-soltada. S’esborrà, efectivament, però a l’hora de tornar a pitjar la tecla “l”, la pantalla li tornava a dir: “És la vida, que fa pudor; no la mort”.
Un virus, redéu!, pensà sense gaire convicció. Però encara li pesava més l’article que havia d’enviar. Pensa que telefonarà al cap d’esports i, com altres vegades, li dictarà l’article. Emperò no pot evitar tornar a fer un volt visual pel comportament dels seus companys de bar; com si, en el fons, es volgués assegurar que el xivarri violent que li segueix entrant a la mala és indicatiu que es manté en l’ordre natural de la realitat. Les dues joves segueixen fent-se petons i amanyagant-se; l’al·lota que fa mirera, segueix llegint, però es topa amb la seva mirada i els esguards es manifesten simpatia mútua. Els alemanys continuen bevent cervesa a doll i parlant i rient amb estridència. Un d’ells, en trobar-li la mirada, li aixeca la gerra de cervesa abans de fer-ne un glop generós i deixar-li els morros untats d’escuma. I el cambrer amb un aire hollywoodenc (s’assembla a Gary Cooper?) li demana amb la seva veu de criança si es troba bé.
Ell li contestà que sí, i s’assenyala els polsos, com si li volgués dir que està atordit per tant soroll.
És quan pensa a demanar qualsevol cosa al cambrer distingit quan li sona el telèfon. Apressadament, el pren. Veu que és el seu cap i frisa de respondre per indicar-li que es prepari, que li haurà de dictar l’article, que l’ordinador s’ha tornat boig. Però no és a temps a dir res: el seu cap, exultant, i poques vegades hi està, li diu amb una sinceritat que esberla:
– Magnífic, bergant! L’article és una meravella. Mai no entendré com ets capaç d’escriure aquestes exquisideses en els llocs més inversemblants i en les condicions més adverses. El director també t’envia l’enhorabona. Au, venga, descansa que demà has de ser a la presentació del nou entrenador.
El cambrer galant el mira amb una claror molt amatent i li demana si vol una tisana, que se’l veu alterat i fatigat. Instintivament contesta que sí, que qualsevol cosa li anirà bé. I no ho ha acabat de dir que ja torna a mirar la pantalla, que li diu amb lletres majúscules i en negreta: “La bellesa i la maldat mai no tornen velles”.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!