marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
5 de juliol de 2013
0 comentaris
LA SENYORA DANVERS, LA DE MANDERLEY
Feia no-res, n’estic ben segur, que m’havia adormit i aparegué just devora el xifonier, com si frisàs que m’adormís per aparèixer. Alta, tota de negre, els cabells recollits en tannara. Allí estava la senyora Danvers, l’ama de Manderley, el casalot de Rebecca, amb un canelobre de cinc dolles a la mà dreta que aixecava com si fos una torxa amb un aplom esbaldregador.
La llum tremolosa que escampaven les cinc espelmes glaçaven el dormitori i l’omplien d’olor de sofre i naftalina.
La senyora Danvers avançava molt lentament cap a mi mentre me manava aixecar-me del llit sense dir cap paraula, sols amb el seu esguard lúgubre. Quan em tingué a un pam del seu nas rotundament imperatiu, m’escopí com si fos una llama.
La saliva, abundant i espesseïda, davallava lentament i sense deixar rebava. Dos solcs talment raors a banda i banda del cos que m’obrien la carn i m’hi deixaven salcom a penyora. En el dormitori no s’hi sentia res i tot l’espai era per a la senyora Danvers, que seguia puntualment el recorregut dels dos tallants fets de saliva de llama i llàgrimes. La meva penosa nuesa no podia fondre’s per molt que ho intentàs.
En arribar a l’entrecuix, els dos regalims llefiscosos s’ajuntaren amb la meva lentíssima compixada.
La senyora Danvers, seguia el curs del líquid amb la impavidesa dels folls. S’entretingué una bona estona en el bassal repugnant que s’havia format voltant els meus peus, com si hi cercàs la silueta dels seu adorat amo, Maxim De Winter, seduït per una no-ninguna morta de fam, la segona senyora de Winter, que cap dret no tenia a seduir i prostituir amb la seva naturalesa de cuc l’aristòcrata.
Quan la ràbia tornava a encendre-li la sang, em tornà a trobar la mirada feta miques i en tenir-la tota per ella, tirà el canelobre damunt el llit. Esperà que el foc fos tan intens que no em permetés la fugida per escopir-me per segona vegada als ulls.
La saliva de la llama Danvers era pur salfumant. No sé què va ser primer, la ceguesa o el crit esgarrifós que vaig llançar i sentir com si tots els decibels del món s’haguessin amuntegat a les meves orelles.
Durà poc, l’ensordiment, perquè em vaig despertar assegut al llit rajant suor i panteixant a les totes.
Per assegurar que era a casa i no a Marderley, vaig mirar el xifonier i no hi vaig trobar la senyora Danvers. Una remor estranya a la porta del dormitori, però, em va fer girar la vista i encara vaig ser a temps de veure Judith Anderson, l’actriu que interpretà l’ama de Manderley a la pel·lícula Rebecca i el seu director, Alfred Hitchcock, parlant de les meves nul·les dots per a la interpretació.
La senyora Danvers avançava molt lentament cap a mi mentre me manava aixecar-me del llit sense dir cap paraula, sols amb el seu esguard lúgubre. Quan em tingué a un pam del seu nas rotundament imperatiu, m’escopí com si fos una llama.
La saliva, abundant i espesseïda, davallava lentament i sense deixar rebava. Dos solcs talment raors a banda i banda del cos que m’obrien la carn i m’hi deixaven salcom a penyora. En el dormitori no s’hi sentia res i tot l’espai era per a la senyora Danvers, que seguia puntualment el recorregut dels dos tallants fets de saliva de llama i llàgrimes. La meva penosa nuesa no podia fondre’s per molt que ho intentàs.
En arribar a l’entrecuix, els dos regalims llefiscosos s’ajuntaren amb la meva lentíssima compixada.
La senyora Danvers, seguia el curs del líquid amb la impavidesa dels folls. S’entretingué una bona estona en el bassal repugnant que s’havia format voltant els meus peus, com si hi cercàs la silueta dels seu adorat amo, Maxim De Winter, seduït per una no-ninguna morta de fam, la segona senyora de Winter, que cap dret no tenia a seduir i prostituir amb la seva naturalesa de cuc l’aristòcrata.
Quan la ràbia tornava a encendre-li la sang, em tornà a trobar la mirada feta miques i en tenir-la tota per ella, tirà el canelobre damunt el llit. Esperà que el foc fos tan intens que no em permetés la fugida per escopir-me per segona vegada als ulls.
La saliva de la llama Danvers era pur salfumant. No sé què va ser primer, la ceguesa o el crit esgarrifós que vaig llançar i sentir com si tots els decibels del món s’haguessin amuntegat a les meves orelles.
Durà poc, l’ensordiment, perquè em vaig despertar assegut al llit rajant suor i panteixant a les totes.
Per assegurar que era a casa i no a Marderley, vaig mirar el xifonier i no hi vaig trobar la senyora Danvers. Una remor estranya a la porta del dormitori, però, em va fer girar la vista i encara vaig ser a temps de veure Judith Anderson, l’actriu que interpretà l’ama de Manderley a la pel·lícula Rebecca i el seu director, Alfred Hitchcock, parlant de les meves nul·les dots per a la interpretació.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!