Amb el client sol que el cap del restaurant acomoda amb tota atenció, queden ocupades les quatre taules del reservat. El client sense acompanyant, prefereix seure d’esquena al portal, de manera que pot observar les altres tres taules i els comensals. No té gens de gana, però necessita una estona per asserenar-se. La dona gran
Com de costum, ha arribat d’hora a la consulta. La infermera, molt amatent, després de prendre-li les dades, l’ha acompanyat a la sala d’espera. L’estança beu llum a les totes a través d’una paret de vidres que dóna a la badia. Sols hi és ell, allí i en aquella hora tan matinera. Tot calla. Només
El jove estudiant de cinematografia fa dies que està inquiet. És alumne aplicat i vol esbossar una bona idea per a un curtmetratge. Sap el que s’hi juga i d’aquí el neguit, aquella mena de corrua de paparres que li trenquen l’alè i li encolomen tremolor a les mans, que li suen com si fossin
La mar es mou el suficient perquè ningú no la pugui confondre amb un mirall enorme. De l’apartament estant, l’observador sent una cigala que, pel timbre i intensitat del seu cant, s’ha de trobar prop d’on observa. En no trobar-la, fa comptes que està penjada en algun punt indeterminat del cel encalitjat, el millor indret
Què fan aquests barrils d’arengades dins el rostoll? O només m’ho fa veure la velocitat de l’autocar, que va a mil per hora? Hauríem d’advertir al xofer que vagi viu, que ens agradaria tornar a casa sans i estalvis a l’hora convinguda. Deu haver dormit prou, el xofer? I l’auto, ha passat totes les revisions
Des que havia vist una reproducció força reeixida de la Mort de la Verge, de Caravaggio, en un llibre de gran format adquirit per dos rals en un mercat benèfic, no es podia treure del cap les vicissituds de la prostituta ofegada al Tíber que serví de model per a la Verge al milanès genial
Al migdia, la calor es deixava sentir força. Assegut a la butaca de les lectures, deixava que les gotes de suor, des del front li prenguessin la ruta del coll deixant a cada dit de pell part de la seva precisa constitució aquosa fins a perdre tota la força a l’alçada dels pectorals. Havia posat
A la una del migdia se sentia pletòric: no havia vist cap diari ni havia obert l’ordinador per tafanejar pel twitter i el facebook; el mòbil l’havia informat de la recepció d’un fotimer de missatges però no n’havia obert cap, segur que no eren importants; havia parlat, i molt, amb la dotzena llarga de companys
Deia al metge que l’atenia que algú, mentre dormia, li havia dit que havia de fer un centenar de barquetes de paper de diversos colors per evacuar una colònia de papallones isabelines (actias isabellae), les més belles del món, segons que li deia sa dona abans de morir per culpa d’un ictus traïdor feia cinc
Una senyora ja gran amb els cabells rossos escarpits entra a la sala àmplia on presenten la novel·la més esperada de l’any quan l’acte fa prop de deu minuts que ha començat. Queden poques butaques lliures –s’esperava la presentació amb candeletes- i la dama s’està una estona per decidir-se. Porta quatre bosses de plàstic, dues
En sortir de casa cau una plugina molt prima, una cama d’aranya tan confiada que amb penes i treballs toca el terra. L’home, per això, no sap si ha d’obrir el paraigua. El fred és intens i no passa gens d’aire. Fa setmanes que els cims de la serralada estan nevats, circumstància infreqüent: ni els
Tota la nit tancat a l’estudi mirant de confegir quatre frases entenedores i mengívoles per arribar a les cinc de la matinada sense res salvable. S’hi tancà, a l’estudi, havent sopat, cap a les deu, amb la intenció d’historiar la pintada maldestra que havia vist a una paret lateral del cementiri de la seva vila
A la sala d’espera de les consultes mèdiques tothom sol callar o parla fluixet, no fos cosa que s’escapi qualque inconvenient o es mostrin en excés les limitacions pròpies de les humanitats amb bona càrrega d’humilitat. Tota manera, no és estranya la presència d’esperants que volen demostrar a bastament tenir la ciència infusa i pontifiquen
“Voldria morir, ara mateix, tocat pel llamp de l’amor”, canta l’adroguer mentre compon la lleixa de les acetones. “No hi ha cap nit de pau, des que em deixares, sol i esmaperdut”, estira el coll perquè la darrera nota és un si i canta amb un to massa alt per als seus migrats recursos de
Al restaurant li costa retenir la brillantor d’antany, l’anomenada d’un temps que ha acabat per emmalaltir-lo. Costa un ull mantenir-lo en perfecte estat de revista, assegura el cap de menjador, que anit estrena vestit fet a mida. S’hi sent la saladina de l’oratge marí entretingut pels pals dels iots que envaneixen els amos de la