marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
2 de juliol de 2014
0 comentaris
UNA PENA TIRANA AL COR
Culejant per l’estudi que l’embat suau refresca, torna a sentir a través de la ràdio l’ària de Dardano del segon acte de l’òpera de Haendel “Amadigi di Gaula”, la coneguda com Pena tiranna, i la cinglada al pit no es torba gens a paralitzar-lo. Li costa precisar els anys que fa (més de vint, pel cap baix) que la sentí per primer cop, però té ben fresc qui l’hi va fer escoltar i com.
Encara havien de fer els desset anys, n’Eloi i ell, amics d’abans de néixer i tot, solia dir l’amic, que no anava sobrat de companyonies. Era estrany, n’Eloi, molt rar, d’estranyesa inquietant. Paladí de la insociabilitat, es declarava quan el seny de la majoria de jovençans com ell anava a lloure. Ningú no l’entenia ni volia comptes amb ell, i mai no entengué com era que n’Eloi tolerava la seva companyia. Tampoc ell no sabia explicar per què se sentia a plaer al seu recer.
Sense estudiar, en aparença, sempre treia notes altíssimes. A classe s’avorria i els professor ho sabien. Sabien que era especial, que sabia d’antuvi tot el que ells esperaven ensenyar i el deixaven que remugàs déu sabia què. El tractaven amb una deferència especial i més d’un professor s’atreví a consultar-li qualque dubte no capital.
Ca seva -ca’ls pares- era una mena de cambra misteriosa escapada dels anys noranta del segle passat, molt fosca, amb mobiliari antic i olor de segles remots. Era fill únic de casa noble, n’Eloi: son pare descendia de vescomtes o de comtes, segons li havien dit, i era jutge. Sa mare era navarresa amb sants a la nissaga i d’una bellesa freda, glaçada, però retenidora. La dama es movia lentament, amb les mans de cera agafades davant els pits discretíssims. Somreia sempre i n’Eloi, davant ella, era un altre; es transformava, mudava de verd en blau. Tota la taciturnitat que desplegava a l’institut i l’antipatia fregant el menyspreu i la supèrbia amb què tractava tothom, es transformava en amatença servil, fins i tot apegalosa. Sa mare l’acaronava com si fos menut encara i ell consentia el frec de les mans maternes com si li apaivagassin momentàniament la combustió interna que el feia passar per boig.
Tenia una habitació molt àmplia, només per ell, carregada de llibres perfectament arrenglerats. Res no hi desdeia i tot ocupava el seu lloc precís. Sorprenia que el seu tarannà poc convencional se sentís a gust en aquell territori sense res fora de lloc. Presidia l’estança un globus terraqüi gran sobre un suport de quatre potes de fusta noble. Dos segles, deia n’Eloi que tenia i a ell el fascinava. El pots tocar, li deia el fill del jutge, i ell, temorenc, amb un dit feia anar el globus, que es movia sense fer gens de soroll, perquè a ca n’Eloi no s’hi sentia cap renou mai. El silenci que regnava feia xiular les orelles de qui no hi estava avesat.
N’Eloi es movia per aquella estança vetusta com si no tocàs en terra i es passava llargues estones escoltant música clàssica. Tenia un equip reproductor alemany, de qualitat contrastada, i havia fet insonoritzar la cambra per poder sentir com calia, deia, sense molestar res ni ningú.
La primera vegada que sentí Pena tiranna n’Eloi li havia demanat expressament que l’acompanyés a casa, que volia que sentís una peça deliciosa. El trobà diferent, aquell dia, més estrany que mai: sa cara no reflectia supèrbia, sinó una afectuositat que li desconeixia.
En ser a la seva cambra, tancà la porta, el féu asseure a una butaca certament incòmoda i li digué que el disc l’acabava de rebre son pare directament de París. Distretament li va dir que es tractava d’una ària de l’òpera de Haendel “Amadigi di Gaula”.
-Escolta-la bé, li digué abans de posar-la i asseure’s a la butaca que tenia just davant dels altaveus degudament disposats per no desentonar d’aquella aristocràtica estança.
En acabat, s’adonà que n’Eloi tenia els ulls enrogits. A ell no li agradava gens l’òpera, ni la música culta, que deia n’Eloi, però aquella peça, efectivament, havia entrat dins ell fent certs estralls.
N’Eloi, s’aixecà feixugosament de la butaca i abans de tornar a posar l’ària li digué que havia fet una versió molt lliure del que cantava el contralt. I l’hi recità:
una pena tirana.
He perdut l’esperança
de la misericòrdia.
De l’amor ve l’angoixa
i el dolor que no troba
enlloc la pau que apagui
eixa pena tirana.
Ell no va saber què respondre-li i així mateix va ser capaç de demanar-li què li passava, si podia fer res per ell.
-No, Gabriel, no hi pots fer res. Però ho havies de saber. I si no et fa res, te demanaria que em deixassis tot sol. Demà serà un altre dia.
Per n’Eloi no hi hagué endemà: morí sobtadament aquella mateixa nit o matinada. Sopà com cada dia amb son pare i sa mare. Molt d’hora es retirà al dormitori. La criada entrà a la cambra com cada dia perquè es llevàs i el trobà mort, estirat al llit.
Ell no s’ha cregut mai aquesta versió oficial.
Sense estudiar, en aparença, sempre treia notes altíssimes. A classe s’avorria i els professor ho sabien. Sabien que era especial, que sabia d’antuvi tot el que ells esperaven ensenyar i el deixaven que remugàs déu sabia què. El tractaven amb una deferència especial i més d’un professor s’atreví a consultar-li qualque dubte no capital.
Ca seva -ca’ls pares- era una mena de cambra misteriosa escapada dels anys noranta del segle passat, molt fosca, amb mobiliari antic i olor de segles remots. Era fill únic de casa noble, n’Eloi: son pare descendia de vescomtes o de comtes, segons li havien dit, i era jutge. Sa mare era navarresa amb sants a la nissaga i d’una bellesa freda, glaçada, però retenidora. La dama es movia lentament, amb les mans de cera agafades davant els pits discretíssims. Somreia sempre i n’Eloi, davant ella, era un altre; es transformava, mudava de verd en blau. Tota la taciturnitat que desplegava a l’institut i l’antipatia fregant el menyspreu i la supèrbia amb què tractava tothom, es transformava en amatença servil, fins i tot apegalosa. Sa mare l’acaronava com si fos menut encara i ell consentia el frec de les mans maternes com si li apaivagassin momentàniament la combustió interna que el feia passar per boig.
Tenia una habitació molt àmplia, només per ell, carregada de llibres perfectament arrenglerats. Res no hi desdeia i tot ocupava el seu lloc precís. Sorprenia que el seu tarannà poc convencional se sentís a gust en aquell territori sense res fora de lloc. Presidia l’estança un globus terraqüi gran sobre un suport de quatre potes de fusta noble. Dos segles, deia n’Eloi que tenia i a ell el fascinava. El pots tocar, li deia el fill del jutge, i ell, temorenc, amb un dit feia anar el globus, que es movia sense fer gens de soroll, perquè a ca n’Eloi no s’hi sentia cap renou mai. El silenci que regnava feia xiular les orelles de qui no hi estava avesat.
N’Eloi es movia per aquella estança vetusta com si no tocàs en terra i es passava llargues estones escoltant música clàssica. Tenia un equip reproductor alemany, de qualitat contrastada, i havia fet insonoritzar la cambra per poder sentir com calia, deia, sense molestar res ni ningú.
La primera vegada que sentí Pena tiranna n’Eloi li havia demanat expressament que l’acompanyés a casa, que volia que sentís una peça deliciosa. El trobà diferent, aquell dia, més estrany que mai: sa cara no reflectia supèrbia, sinó una afectuositat que li desconeixia.
En ser a la seva cambra, tancà la porta, el féu asseure a una butaca certament incòmoda i li digué que el disc l’acabava de rebre son pare directament de París. Distretament li va dir que es tractava d’una ària de l’òpera de Haendel “Amadigi di Gaula”.
-Escolta-la bé, li digué abans de posar-la i asseure’s a la butaca que tenia just davant dels altaveus degudament disposats per no desentonar d’aquella aristocràtica estança.
En acabat, s’adonà que n’Eloi tenia els ulls enrogits. A ell no li agradava gens l’òpera, ni la música culta, que deia n’Eloi, però aquella peça, efectivament, havia entrat dins ell fent certs estralls.
N’Eloi, s’aixecà feixugosament de la butaca i abans de tornar a posar l’ària li digué que havia fet una versió molt lliure del que cantava el contralt. I l’hi recità:
En el cor sols hi sento
una pena tirana.
He perdut l’esperança
de la misericòrdia.
De l’amor ve l’angoixa
i el dolor que no troba
enlloc la pau que apagui
eixa pena tirana.
-Ma mare no m’estima, Gabriel, li digué així de sec, sense venir a compte, com si pegàs una manotada per espantar un insecte volador.
Ell no va saber què respondre-li i així mateix va ser capaç de demanar-li què li passava, si podia fer res per ell.
-No, Gabriel, no hi pots fer res. Però ho havies de saber. I si no et fa res, te demanaria que em deixassis tot sol. Demà serà un altre dia.
Per n’Eloi no hi hagué endemà: morí sobtadament aquella mateixa nit o matinada. Sopà com cada dia amb son pare i sa mare. Molt d’hora es retirà al dormitori. La criada entrà a la cambra com cada dia perquè es llevàs i el trobà mort, estirat al llit.
Ell no s’ha cregut mai aquesta versió oficial.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!