No sap ben bé perquè, en contemplar negra nit aquella dona pintada en la façana d’un edifici d’aparença ruïnosa, el seu cervell comença a taral·lejar “Una furtiva lacrima”. Li sol passar sovint, que davant un imatge que l’impacta immediatament recorda qualsevol melodia que res no té a veure amb l’objecte que li ha pres la
Forma part de la gent que mira el que vol creient que és cert i no para gens d’esment en el que veu. I escriu anònims pensant que fa prosa poètica. Es creu extorquidor refinat i no passa de ser un pillard maldestre tocat per la pesta de la ganduleria. Per ocupar el temps que
Prenent el cafè de les set del matí pensa que va ser un infant melangiós; que la seva infantesa s’impregnà de més tristor que de goig; de més soledat que acompanyament. Servitud dels pubils, naturalment. I tanmateix li agradaria que algú li ho rebatés amb arguments sòlids basats en fets reals, però no creu que
Inhumana vida que em lliga a l’aigua humanal… Així ho mastegava mentre prenia la rotonda i descobria un cavall de serp que l’observava atentament a l’altra banda del davantal del cotxe. I no s’espantà gens, ans al contrari, hagués volgut aturar-se i agafar-lo com li ensenyà de fer-ho el seu oncle empeltador. De menut els
Ha decidit sentir Erik Satie, el gimnopedista, mentre desa la casa, que ahir tingué convidats a sopar i li deixaren la casa cap baix cul alt. D’alt del darrer prestatge de la llibreria encara hi ha el tovalló que hi encastellà l’amic deïdor de versos recitant un amic seu que està convençut que és excels
Sempre que feia bo, fos estiu o hivern, s’estirava a l’hamaca que instal·là al corral feia anys per fer-hi la becaina. Me’n vaig al coi, deia, i sa dona li responia sempre què tindrà aquest coi de coi que perds l’oremus per ella. I sempre la mateixa resposta de part d’ell: ja saps que és
El soroll d’un tallaungles en el vagó del tren que espera l’hora per partir, no pressagia res de bo. No és el millor lloc per fer aquella feina, pensa el passatger vestit impecablement que té una reunió important que ha preparat fins al mínim detall. Sí que reacciona una jove que increpa qui es talla
Somnià que un dels seus mestres, el professor de grec que li obrí manta escletxes en el coneixement i que morí en la plenitud de sa vida atropellat incomprensible per una galera en un dels carrers vells de Ciutat, estudiava la vida i l’obra d’un ermità d’un poblet de l’interior que, al seu parer, en
Tem el son des que era nin perquè els somnis el fan patir en presentar-li un estat de terror molt pitjor que la realitat de les alenades. Ja no recorda el temps que fa que pren somnífers amb resultats descoratjadors. Ha provat tota mena de fàrmacs, ha visitat metges de diverses especialitats, homeòpates i curanderos;
Un home amb xalina en el ple de la calor d’un divendres de juliol, a punt de creuar la via del tren, el que recorda l’imperi de la fusta i la plenitud de la infantesa. L’oradura que presideix el seu rictus es deixa sentir força. I a tocar d’ell, una dona oriental amb una bicicleta
“Mameluc!”, m’ha cridat en ser a la seva alçada i quan el sol encara no havia fet la mitja hora. M’ho ha dit en castellà, però tant és. M’ho ha cridat tastanejant, amb la vista perduda, vestit com si fos un matí rigorós d’hivern, enfitadíssim, cabellera de filferro, amb una cervesa de litre a la
No recorda els anys que fa que cada matí, en haver fet el cafè bofegant, trosseja una tomàtiga i dues fulles de lletuga i les treu a la terrassa de la tortuga. I acte seguit neteja a consciència el plateret de l’aigua i n’hi posa de nova. Sap que en tocar el novembre les tortugues
L’horabaixa, encara jove, s’estira en el carrer proletari de la capital desmesurada amb plataners a banda i banda. Per la vorera plena de bufades del trespol que la Sala ignora, avancen dues dones, que secretegen. La municipalitat acaba de canviar els contenidors d’escombraries que ben aviat seran objecte de les bretolades i de l’incivisme que,
En Clapat –nom fictici, és clar- és un ca poc xerrador, per la qual cosa ens entenem la mar de bé, però que li agrada molt la companyia. Dormir enrodillat al costat de qualcú li dóna vida. És tan sociable que, amb més freqüència que la desitjada, quan fa hores que està sol, ho sol
-Som mort. Veniu tot d’una a la carretera dels Prodigis, just després del revolt de l’Ase mort direcció Ciutat. El missatge, enviat a la filla major, la va fer somriure. Son pare era així de desbaratat i de qualsevol incident en feia befa. Ho comentà a sa mare, que renegà de valent: -Sempre igual, se