marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
15 de maig de 2013
0 comentaris
L’AL·LOT QUE HO SABIA TOT
Cada grapat de mesos patesc episodis de vertigen, una sensació força desagradable. La metgessa de capçalera, que em coneix molt, em recepta el que cal per fer desaparèixer el rodament de cap, però em renya perquè també em diu que m’ho ha de tractar un metge especialista –me’n dóna distints noms prou solvents al seu parer- i no ho faig. N’he tornat a tenir aquests dies i la metgessa m’ha dit que era la darrera vegada que em receptava res, si no anava a l’especialista.
Sortint de la consulta decidit a posar fil a l’agulla, he pensat amb en Dionís Cerra, un company de joventut, uns anys més gran que jo. En Dionís sabia molt perquè llegia sempre i coses que no agradaven al mestre, don Florencio, que –dia sí i dia també- deia a sa mare que el seu fill no seria res mai perquè, per molt que llegís, res no li quedava dins la mollera.
I no era ver, que fos dur de mollera, perquè els al·lots li demanaven més coses a ell que no al mestre. Don Florencio era mutilat de guerra esdevingut mestre per obra i gràcia del dictador. I com a tolit d’una croada que agradà Déu, deien els vencedors, era pegador de mena. Per no res treia el garrot o t’inflava a galtades. I quan ho feia, les venes de la cara li marcaven la ràbia i l’odi. Don Florencio tenia ràbia de tot i de tothom, i l’únic que el satisfeia era odiar la gent de la vila, sobretot les criatues que atemoria.
A en Ramonet Bet, que en dos anys de garrotades del mestre no havia estat capaç d’aprendre de dividir per dues xifres, en Dionís n’hi ensenyà en dos horabaixes, asseguts en el pedrís del pujador de can Frontera. I cap dels dos sabia explicar com s’havia obrat aquell miracle.
-Com vols que ho hagi fet? Ensenyant-n’hi, explicava en Dionís a qui li’n preguntava.
Res, però, com la cara de pa crostat de don Florencio en veure que en Ramonet dividia per dues xifres com si ho hagués fet des que deixà de mamar. Pensant que a la primera divisió l’havia resolta de pura xamba, n’hi posà una altra. I una tercera. I a més encerts, més cara de pa crostat. I com si aprenent a dividir per dues xifres en Ramonet l’hagués ofès, s’hi plantà davant i li demanà qui n’hi havia ensenyat. I sense gens de por per aquella cara de mort, tot ossos, del mestre tirà que el ventava sense tocar-lo, com qui fa calça d’eima, li contesta que en Dionís. I don Florencio que riu, i quan tots esperaven que galtejàs aquella mitja punyeta d’en Ramonet, acaba la rialla començada deixant que el barram postís de dalt li caigui sobre les quatre dents que li quedaven a baix.
En Dionís perdé son pare de molt petit i sa mare el duia així de bé, a cos què vols, cor que desitges. Tots els al·lots li tenien enveja perquè parlava molt poc a poc, pensant el que deia i encara més el que no havia o volia dir.
Era alt i rabassut, i tenia la resposta adient, sempre, a cada pregunta, per recercada que fos. Ell sabia, per exemple, per què feim atxems o per a què serveixen els badalls, vés per on. O per què parpellejam i quin sentit tenen els mocs o la tos.
Un diumenge horabaixa, després de la doctrina, explicà a un grup d’al·lots per què ens suen les mans quan estam molt nerviosos i tots l’escoltaven com si contàs una rondalla, amb els ulls com fars. Molts no entenien les explicacions que donava, però se’l creien perquè prestaven la mateixa atenció que quan anaven a aprendre les oracions.
I no era ver, que fos dur de mollera, perquè els al·lots li demanaven més coses a ell que no al mestre. Don Florencio era mutilat de guerra esdevingut mestre per obra i gràcia del dictador. I com a tolit d’una croada que agradà Déu, deien els vencedors, era pegador de mena. Per no res treia el garrot o t’inflava a galtades. I quan ho feia, les venes de la cara li marcaven la ràbia i l’odi. Don Florencio tenia ràbia de tot i de tothom, i l’únic que el satisfeia era odiar la gent de la vila, sobretot les criatues que atemoria.
A en Ramonet Bet, que en dos anys de garrotades del mestre no havia estat capaç d’aprendre de dividir per dues xifres, en Dionís n’hi ensenyà en dos horabaixes, asseguts en el pedrís del pujador de can Frontera. I cap dels dos sabia explicar com s’havia obrat aquell miracle.
-Com vols que ho hagi fet? Ensenyant-n’hi, explicava en Dionís a qui li’n preguntava.
Res, però, com la cara de pa crostat de don Florencio en veure que en Ramonet dividia per dues xifres com si ho hagués fet des que deixà de mamar. Pensant que a la primera divisió l’havia resolta de pura xamba, n’hi posà una altra. I una tercera. I a més encerts, més cara de pa crostat. I com si aprenent a dividir per dues xifres en Ramonet l’hagués ofès, s’hi plantà davant i li demanà qui n’hi havia ensenyat. I sense gens de por per aquella cara de mort, tot ossos, del mestre tirà que el ventava sense tocar-lo, com qui fa calça d’eima, li contesta que en Dionís. I don Florencio que riu, i quan tots esperaven que galtejàs aquella mitja punyeta d’en Ramonet, acaba la rialla començada deixant que el barram postís de dalt li caigui sobre les quatre dents que li quedaven a baix.
En Dionís perdé son pare de molt petit i sa mare el duia així de bé, a cos què vols, cor que desitges. Tots els al·lots li tenien enveja perquè parlava molt poc a poc, pensant el que deia i encara més el que no havia o volia dir.
Era alt i rabassut, i tenia la resposta adient, sempre, a cada pregunta, per recercada que fos. Ell sabia, per exemple, per què feim atxems o per a què serveixen els badalls, vés per on. O per què parpellejam i quin sentit tenen els mocs o la tos.
Un diumenge horabaixa, després de la doctrina, explicà a un grup d’al·lots per què ens suen les mans quan estam molt nerviosos i tots l’escoltaven com si contàs una rondalla, amb els ulls com fars. Molts no entenien les explicacions que donava, però se’l creien perquè prestaven la mateixa atenció que quan anaven a aprendre les oracions.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!