marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
3 de març de 2013
0 comentaris
L’ARC EN EL SEU CEL
En el vagó del tren, instants abans de partir, escassegen els seients buits. En el que té davant el jove que llegeix amb atenció, s’hi asseu amb timidesa una jove índia d’aspecte delicat. En asseure’s, saluda el jove amb una discretíssima acalada de cap i un somriure giocondès que li marca un clotet a cada galta. El jove, pres per una mena d’empegueïment que fins aleshores desconeixia, retorna a la lectura, emperò li costa no mirar com l’índia es passa sobre el pit dret la llarga trena bruna i es posa a la falda una bossa de molts colors amb una llegenda brodada amb fil daurat que diu “Tu ets el meu arc de sant Martí”.
Pensa el jove tafaner que el destinatari d’aquella crida ha de ser afortunat, molt afortunat; almenys ell, pagaria perquè algú, curull de sinceritat, li digués que era un arc de colors en el seu cel.
En haver reparat amb precisió en la bossa, la mirada del jove lector retorna lentament a la cara per entretenir-se ni que sigui un instant robat a un segon en els clotets de les galtes. I quan hi torna a ser, a les galtes, els clotets han desaparegut. Hi troba els llavis closos amb tensió i les aletes dels narius movent-se rítmicament i inquieta. La jove índia s’ha recolzat en el reposacaps i la barbeta tibada sembla com si desafiàs un desconcert o un desassossec prou fons com per destarotar un cara amatent.
Té els ulls tancats, l’índia, i sembla que, sota les parpelles de tel de ceba, enviïn missatges xifrats a algun poder llunyà però capaç d’assossegar-la en un instant. I és intuint aquesta crida, que el jove, de sobte, se sent desconcertat. Sap que la jove no es troba bé i és incapaç de demanar-li si necessita ajuda. Repara en ses mans, que té plegades sobre sa falda, damunt la bossa del lema que tant li ha encabriolat el magí. I es clava les ungles de la mà dreta a l’esquerra. Atac de pànic, es diu.
El tren va estibat i un grup de joves fa xivarri, cridant i rient com a folls. Les motxilles escolars a l’esquena de tots diuen molt clarament l’edat que tenen. Ningú no gosa d’exigir-los que no facin tanta escandalera. Així mateix, un vellet intenta d’increpar-los i una dona amb aspecte de monja seglar el tranquil·litza; li diu que és millor no ficar-s’hi, que encara hi pot perdre. S’hi torna, el vellet, aixecant lleugerament el bastó, dient-li que ell, si pogués, acabaria ben aviat amb tanta bretolada. Que els pares d’avui, senyora, li diu, són espardenyes, cregui’m!, diu a la dona pia que sembla que resi.
La jove índia, aliena al rebombori, segueix enviant missatges a un déu escondit i clavant-se les ungles a una mà. El jove lector segueix pensant que la té presa un atac de pànic, però és incapaç de fer res: simplement mira la trena llarga, el trot dels narius, la bossa amb el lema.
El tren comença a entrar a la primera parada i la jove índia es manté en aquell estat gairebé catalèptic. Els joves renouers, amb fatxenderia, s’han amuntegat davant la porta més pròxima al vellet i a la dona amb aspecte de monja seglar, que han de baixar. Temen que els brètols els ho impedeixin i, si ho fan, la resta del trajecte fins a ves a saber on, serà un infern.
Instants abans que el tren s’aturi, la jove s’aixeca i, com si al davant no hi tingués una colla de malcarats amb ganes de gresca, aconsegueix obrir la porta del vagó. I just posar peu a l’andana, indica -amb els ulls amatents i els dos clotets a les galtes- al vellet i a la dona pia que aprofitin el passadís que ha obert entre aquelles bèsties joves.
Rondina el vellet i la dona li passa el braç per l’esquena per tal que s’apressi el més que pugui. I mentre surten, la jove índia cerca la mirada del jove lector. En trobar-la, es torna a col·locar la llarguíssima trena atzabeja sobre el pit dret i li mostra entremaliada la crida de la seva bossa de mil colors.
En haver reparat amb precisió en la bossa, la mirada del jove lector retorna lentament a la cara per entretenir-se ni que sigui un instant robat a un segon en els clotets de les galtes. I quan hi torna a ser, a les galtes, els clotets han desaparegut. Hi troba els llavis closos amb tensió i les aletes dels narius movent-se rítmicament i inquieta. La jove índia s’ha recolzat en el reposacaps i la barbeta tibada sembla com si desafiàs un desconcert o un desassossec prou fons com per destarotar un cara amatent.
Té els ulls tancats, l’índia, i sembla que, sota les parpelles de tel de ceba, enviïn missatges xifrats a algun poder llunyà però capaç d’assossegar-la en un instant. I és intuint aquesta crida, que el jove, de sobte, se sent desconcertat. Sap que la jove no es troba bé i és incapaç de demanar-li si necessita ajuda. Repara en ses mans, que té plegades sobre sa falda, damunt la bossa del lema que tant li ha encabriolat el magí. I es clava les ungles de la mà dreta a l’esquerra. Atac de pànic, es diu.
El tren va estibat i un grup de joves fa xivarri, cridant i rient com a folls. Les motxilles escolars a l’esquena de tots diuen molt clarament l’edat que tenen. Ningú no gosa d’exigir-los que no facin tanta escandalera. Així mateix, un vellet intenta d’increpar-los i una dona amb aspecte de monja seglar el tranquil·litza; li diu que és millor no ficar-s’hi, que encara hi pot perdre. S’hi torna, el vellet, aixecant lleugerament el bastó, dient-li que ell, si pogués, acabaria ben aviat amb tanta bretolada. Que els pares d’avui, senyora, li diu, són espardenyes, cregui’m!, diu a la dona pia que sembla que resi.
La jove índia, aliena al rebombori, segueix enviant missatges a un déu escondit i clavant-se les ungles a una mà. El jove lector segueix pensant que la té presa un atac de pànic, però és incapaç de fer res: simplement mira la trena llarga, el trot dels narius, la bossa amb el lema.
El tren comença a entrar a la primera parada i la jove índia es manté en aquell estat gairebé catalèptic. Els joves renouers, amb fatxenderia, s’han amuntegat davant la porta més pròxima al vellet i a la dona amb aspecte de monja seglar, que han de baixar. Temen que els brètols els ho impedeixin i, si ho fan, la resta del trajecte fins a ves a saber on, serà un infern.
Instants abans que el tren s’aturi, la jove s’aixeca i, com si al davant no hi tingués una colla de malcarats amb ganes de gresca, aconsegueix obrir la porta del vagó. I just posar peu a l’andana, indica -amb els ulls amatents i els dos clotets a les galtes- al vellet i a la dona pia que aprofitin el passadís que ha obert entre aquelles bèsties joves.
Rondina el vellet i la dona li passa el braç per l’esquena per tal que s’apressi el més que pugui. I mentre surten, la jove índia cerca la mirada del jove lector. En trobar-la, es torna a col·locar la llarguíssima trena atzabeja sobre el pit dret i li mostra entremaliada la crida de la seva bossa de mil colors.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!