La parella sortí a les Rambles després d’haver esmorzat, cap a les onze d’un matí de diumenge radiant de llum però refredat. Ja hi havia gent per tot, és clar. Ella s’entreté a mirar com algunes estàtues humanes es preparen per una llarga sessió d’exhibició. Les primeres ja han fet calaix. Queda bocabadada davant la
Què són aquests crits? D’on ve tanta lulea? Que calli l’al·lotada, que el cap em rebentarà. Davallau, per favor, i foteu-los dos crits perquè se’n vagin, per l’amor de Déu, que ni curar al llit les maldecapades puc! Si en Nasi fos aquí ja ho hauria resolt. Amb un xit els faria fugir. Bo era
Hi feia bon estar a Ses Lleonardes. Hi anaren de bon matí, abans que les roques es convertissin en estenedors grollers de gent en multitud, renous, tovalloles tan enormes com estridents, para-sols de propaganda, bosses estibades de no se sap què, geleres portàtils amb aigua i cervesa, xancletes aperduades, síndries per refrescar, tauletes per fer
L’amo en Pere frega la setantena d’anys i té una finqueta a muntanya on hi fa aus de corral i ovelles per passar gust i l’estona. I per afegir quatre cèntims a una pensió de ca magre, diu, perquè gaudeix d’un retir miserable de pagès. Des que enviudà fa set anys, amb els fills casats,