En la reunió, mentre el cap parlava d’arquitectures de discurs, ell s’imaginava una sargantana patinant damunt el cocó glaçat en el que d’infant s’hi emmirallava. Fastiguejat, fixava més l’atenció en aquelles reverberacions indòmites de l’ànsia que no en l’exposició tediosa del director que, a través d’un ambiciós pla estratègic, pretenia expandir els guanys de l’empresa
No espereu que la lluna delati els coltells ni que faci d’estel polar. És el banyarriquer més vell, qui així parla a la colla de joves mascles que no han deixat d’escometre’s tota la nit. Recordau-vos sempre dels anys en què fóreu larves i de totes les galeries que traçàreu tot corsecant les alzines. Canta
S’ha despert, sobresaltat, a les tres de la matinada, suant com un brau, quan el concert feia el ple a la plaça. Els carrerons que volten l’escenari vessen de crits, fortors esvalotades, vòmits, pixerades cerveseres i forces acabades. I para esment, ulls esbatanats, en el malson que de poc no el mata. Estava amb la
Anava per fer l’apunt d’un relat que fa dies em recorre el cervell com una llúpia i de sobte m’he quedat empastaganat, sense fils per estirar-ne els caps. Em sol passar sovint, però no per coneguda, aquesta imperícia a engirgolar mots, deixa d’enrabiar-me. I enrabiat, com les someretes del bonjesús, més m’enrodill. Anava de la
Obrí el primer calaix del canterano amb molta lentitud, sense acabar de creure’s que obeïa sense replicar un impuls que el burxava feia temps. Tot ell era por: al que volia fer en aquell instant i a haver de triar més tard, a decidir per on tirar, a llançar-se sense cap protecció a una mar
La seva necessitat no passava per fer un cafè, li sobrava irascibilitat, però des que sortí de casa anava com a de gambirot. No volgué seure a la terrassa del bar i hi entrà. Només hi havia una estrangera que, damunt una taula de clients, canviava el bolquer a una criatura amb el cabell ros
No és bo de dir que la casa s’encén i ell no fa res per escapar-ne. És mal d’entendre que s’embambi amb les flamarades que es beuen l’aire de l’estança amb golafreria feréstega. El llepen per fer mal, les llengües de foc, i recula sols una passa. Només sent com s’abofega i s’esqueixa la pell;
Un colom mort vetlla l’entrada de l’església parroquial i un infant, en veure’l, demana a sa mare per què té les ungles com a de joguina closes com un puny. Sa mare té pressa i li diu que s’afanyi, que arriben tard a la consulta del pediatra. -És mort, el colom, mama? On el duran?
Des que havien llogat l’aparcament, davallava la rampa que hi accedia amb una precaució extrema, fruit d’una temença que el seu home considerava exagerada. Disposava d’un passamà d’alumini, la davallada, però no l’usava mai perquè, a més de considerar-lo massa alt, presentava deficiències en la subjecció. Dilluns passat feia tard a la feina i s’amollà
El primer que fa cada matí després de preparar la cafetera és prendre un bolígraf i escriure. Escriu allò que se li acudeix a partir de les imatges imprecises que li ha deixat el darrer somni o les pensades que, talment ratpenats, habiten les cavorques més obscures del seu cervell. La cafetera italiana comença a
A la porta de l’Institut de Previsió, un pidolarie que tastaneja li demana vint cèntims per agafar l’autobús. N’hi dóna cinquanta per llevar-se’l de sobre. Ha de fer cua per accedir als funcionaris que informen. Para esment en el guàrdia jurat, talment un santaclaus que s’hagi equivocat d’uniforme: cabellera blanca amb la closca llisa i
Anaven tots quatre cap a Son Tomoma a l’hora més cansada del capvespre –la que ja no es nota l’ombra- i en entrar a la carretera bona que hi du, dos coloms, ala per ala, dels cables elèctrics estant els miren encuriosits. Fins aleshores havien escoltat el “Bombon mallorquin” de Joan Miquel Oliver i s’havien
Des que enviudà, cada matí, si no plou, puja a l’olivar. No hi té cap feina, segons les seves nebodes, i van ben errades: allí hi esplaia la vista, el dol i l’enyor. I també els vuitanta anys golafres de vida. Mai no donaren cap rendiment, aquelles quarterades al bell mig del puig que esguarda
Sentia la gelor de l’aire de quan caus en picat. La discussió amb na Vicenta, la seva dona, l’havia deixat estormaiat, sense forces ni per posar el mac en terra. Massa ofensa continguda, massa retrets encarnats, massa pus incontinent. Assegut davant l’ordinador que esperava la crònica diària –el redactor en cap del periòdic on treballava
A la taula immediata, a l’esquerra dels ulls que tafanegen, un matrimoni amb fill. Aparenten més edat que la que tenen, sens dubte. Descurats tots tres en el vestir. Ell, un mitja punyeta, amb cara d’estar abonat al maltractament verbal; ella, incapaç d’entendre que la higiene no és classista. L’infant, afamegat de lletres, tendeix a