marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

2 d'abril de 2013
0 comentaris

NIGULS AMB FÚRIES DE SANG

No és el millor dia del pianista: els records més dolorosos li embenen el cap i li emplomen les mans. Més que cap altre dia, el restaurant d’alt nivell on toca des de fa temps en els dinars i sopars, avui, dia de Pasqua per més ofendre, és el veritable cau d’acabalats i cobdiciosos que no coneixen escrúpols ni fronteres, i que ell sempre nega que sigui. Els amics l’hi tiren en cara sovint, que vulgui distreure mala gent, els enemics naturals de la dretura en aquella cofurna de perdició. 
I li recorden que aquest restaurant és un niu permanent de conspiradors ultradretans. Ho sap, se’n fa càrrec, però no pot renunciar al que cobra. De poder, podria, li deia Magdalena, la seva dona, si no tingués gustos cars, que ell també és prou senyor i golafre per segons quines coses… Fa un any, dia per dia, que ja no té na Magdalena.
És hora d’arrancar. No es romprà cap dit, avui, tocant. Deixarà que l’avès faci camí, que les mans, per inèrcia, compleixin a la perfecció la demanda d’acompanyar sense estridències els comensals. Se sap bé les melodies més ensucrades i suades; les que no comprometen, les que tothom tolera i, a voltes, taral·leja. Com sempre, però, intercalarà alguna peça seva i qualcuna dels seus autors preferits.

Començar amb Debussy vol ser un avís per als congregats al menjador que són capaços de distingir, en música, el gra de la palla. I, de passada, per observar el seu auditori, més atent al menjar caríssim que no a les seves interpretacions. Just al seu davant, una parella forana entrada en anys i vestits amb força elegància que, als primers compassos, el miren educadament. Vora ells, una taula de sis, tres parelles de mitjana edat, que directament l’ignoren. A la seva dreta, una altra taula de vuit en què hi distingeix un conseller del Govern i un advocat de renom. I en la taula més allunyada del seu abast visual, una dona sola que el fita amb un somrís llaminer. És gran, rica d’ofici, basta veure com vesteix i com es comporta, i no s’atreveix a dir si és autòctona o forana.

En acabat de fer la llambregada a la sala, el pianista deixa perdre la mirada més enllà de l’ampli finestral que no trava gens la llum fins a trobar un quern de niguls amb fúries de sang. I s’adona que li dibuixen els rostre de Magdalena. De la fiblada, modifica el repertori i sense saber ben bé perquè, comença la primera gymnopédie d’Erik Satie. És en acabar la peça que s’adona que la dona del somrís llaminer l’aplaudeix sense fer soroll i que just a la vora del piano l’observa amb ulls bruns enormes un marrec. No encerta mai l’edat de ningú, però li fa l’efecte que no té més de cinc anys. El pianista li retorna la mirada amb una mitja rialla i el marrec li treu la llengua. El desafia descaradament i quan troba que en té prou, se’n va corrents fins a la taula del conseller.

El pianista es refà aviat de la sorpresa i per superar l’entremaliadura, res millor que arriscar-se amb una versió del Libertango d’Astor Piazolla. I en acabat, la dama del somrís llaminer que el torna a aplaudir amb un xic més d’entusiasme i li aixeca la copa de vi, brindant per ell. Ningú més no li fa cas. I s’entreté a mirar la taula del conseller tot cercant el marrec, que no troba.

Pensa que és l’hora de “Killing me softly with his song”. L’estima de manera especial, aquesta obra, perquè en el seu primer viatge a Nova York i de forma totalment fortuïta va conèixer Charles Fox, l’autor, i pogué conversar breument amb ell. I a Berlín, quines coses té l’atzar!, fa pocs anys, en un concert de jazz, també va poder estrènyer la mà a Roberta Flack, que tan bé diu la lletra de Norman Gimbel. S’hi mira, tocant la peça, i quan és a punt d’acabar-la, veu com es torna a atansar el marrec d’ulls enormes i que va directament cap el teclat, que colpeja tres vegades amb la seva mà dreta, que ja no és gens innocent. I en haver acabada la bretolada, li tira una coça a l’os de la cama i gira en cua cap a la taula del conseller amb una lentitud que esvera.

En ser a la taula, el marrec se’n va cap a la que sembla ser sa mare. Li diu no sap què, l’assenyala a ell, al pianista, amb el seu dit gens innocent i sa mare l’observa amb cara de fàstic. I després, sa mare, també diu no sap què al conseller, que també l’acara amb menyspreu.

Increïble, pensa el pianista. El dia de Pasqua, el mateix dia que fa un any que no té na Magdalena; el dia que hauria d’haver quedat reclòs a casa lliurat als records, ha de distreure ociosos menyspreables i, a més, un marrec d’ulls enormes se’n riu d’ell.

Ja ha fet les dues hores contractades però no vol acabar d’entretenir aquella colla d’ingrats sense dedicar la darrera cançó a na Magdalena. Per a ella, “
Alfonsina i el mar”, la “seva” cançó; la que cantava com si fos la veritable Mercedes Sosa. Poques hores abans de morir encara cantà; “Te vas Alfonsina / con tu soledad / ¿Qué poemas nuevos / fuíste a buscar? / Una voz antigüa / de viento y de sal / te requiebra el alma / y la está llevando / y te vas hacia allá / como en sueños / dormida, Alfonsina / Vestida de mar”.
En acabar, el pianista se sent força alleugerit. Té els ulls encesos però no li cau cap llàgrima. Sap de qui són els aplaudiments perfectament calibrats, però no mirarà la dama. Abans ha d’acabar com cal la funció.

Tanca lentament el piano i se’n va directa a la taula del conseller. El marrec impertinent està dret damunt una cadira, devora sa mare. Dóna l’esquena al pianista que, quan és a la seva alçada, li pega una bescollada poc innocent. No plora, el marrec, i les cares de perplexitat del conseller i sa mare aclaparadores.

El pianista, satisfet de la feina feta, va a cercar la dama del somriure llaminer, que l’espera dreta, aplaudint com si fos una admiradora retuda. Ell la besa a la mà i ella li diu que la closcada al marrec ha estat la millor peça que ha interpretat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.