marginàlies

No és bon dia, el dissabte, per anar al mercat, però els horaris laborals imposen la seva pròpia llei. Al mercat municipal més familiar, a primera hora no hi havia molta de gent i les cares de son encara es notaven en bona part de la clientela. A la carnisseria del de Terol, una madona informa que ja ha tret els vestits d’hivern i amb ells es vestirà a partir d’avui encara que vinguin dies calorosos, que ja està cansada de llevar i posar roba.

Tanmateix, però, no és el canvi climàtic allò que més li preocupa avui, sinó la imminent entrada a presó de n’Isabel Pantoja, a la que no dubta a qualificar d’excel·lent persona víctima d’un mal home que l’engatussà per poder robar una milionada. Diu a la carnissera del de Terol que ella, si sabés com, ingressaria uns euros al compte que ha obert el seu club de fans perquè li fa pena això que li fan a la cantant, i posa cara de contrició a punt de llàgrima.

Els jutges, sosté la madona que ha tret els vestits d’hivern, són una guarda de polls entrats en costura, de rojots de nova fornada que es dediquen a perseguir gent irreprotxable com la infanta Cristina, el rei, pare del rei, i altres personatges que han donat la vida per Espanya i els espanyols. Emperò torna a defensar Pantoja i passa llista de tots els famosos i les famoses que han donat la cara per ella. Amb el bé que ha fet a tothom i mira com li ho paguen, insisteix, ara sí, deixant caure una llàgrima.

Lina, la peixatera, que coneix prou bé la madona que ha tret els vestits d’hivern, fa cara de fàstic al client que serveix i que té planta de ser persona important, que mira que si s’ofén, pensa Lina, i no torna. És la primera vegada que ve, el client tan ben plantat i vestit, i cal conservar-lo. Mira de redreçar la mala imatge que es pugui haver fet d’aquell mercat petit i només se li ocorre dir-li que la televisió, en dosis altes, fa molt de mal, sobretot a persones grans com Miquela, aquella defensora a ultrança de l’honorabilitat de na Pantoja, vídua amb fills que ben poc que la van a veure.

El client ben plantat i vestit, somriu a Lina i se li formen dos clotets a les galtes. És granat, el client, prop dels seixanta o més i aquells clotets impropis de la seva edat envolen entremaliadures, pensa la peixatera. Paga amb bitllets grossos, el client, i mentre ho fa demana quina de les dues carnisseries del mercat li recomana. No ho dubta, Lina, i per assegurar que torni, li indica la d’en Marc, al fons a l’esquerra del corredor que té just davant.

La carn, tot i ser dissabte, fa comprera, es diu el client ben vestit i encara més ben  plantat, i en Marc té el que cerca. El carnisser és de l’escola vella –en ve de nissaga- però li agrada ferm la feina i es prepara prou per adir-la als nous gustos culinaris, diu amb un punt d’orgull al client distingit.

Compra més del que pensava, el bon client, i a l’hora d’anar a pagar, s’adona d’un anunci de participacions a un número de la rifa nacional enganxat a una de les portes de la cambra frigorífica su-vora la caixa. Para esment a l’escut del “Gremio Provincial de Empresarios Carniceros y Charcuteros de las Islas Baleares” –més colonial, impossible, pensa- i s’adona que incorpora l’aguilot franquista obert d’ales.

Ostentosament fastiguejat, torna a amagar els bitllets a la cartera que tenia a punt de treure i gira en cua deixant la compra damunt el taulell i en Marc que no sap què ha de dir.

El client ben plantat i ara irat, en veure Lina, li torna a mostrar els dos clotets impropis a les galtes i li acala lleugerament el cap, gest que la peixatera, aliena al que acaba de passar, interpreta com que tornarà a fer-li la compra que li salvi la setmana.