marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
COM PENETREN ELS ESCARRASSOS
S’ha passat la nit entrant i sortint angoixadament del son. N’Ermessenda, l’amiga, no: a les primeres llums de l’alba encara dorm retuda pel sedant. Quan la mira lliurada al descans forçat, encara no se’n pot avenir. Rentava els nins quan sentí que trucaven a la porta amb insistència. Renegant per la inoportunitat de la visita, obrí la porta i la trobà talment com si acabàs de fer un raig de voltes de campana amb el cotxe.
De fet, pensà tot d’una que havia tengut un accident i que cercava una mica de repòs després de l’ensurt.
La féu passar a la sala, li oferí un tassó d’aigua i li demanà un minut per vestir les criatures. Als nins els digué que la tieta Ermessenda estava malalteta i que anit quedaria a casa. En tornar i veure que encara no s’havia llevat l’abric s’adonà de la gravetat de la situació. Li costà trobar-li el mirar, a n’Ermessenda, però quan el trobà fet mil bocins no calgué que li digués res: en Berenguer.
En sortir del bany, nets i clenxinats, els nins corregueren a saludar la tieta. Ermessenda trobà forces per besar-los i el major li digué que no es preocupàs gens, que sa mare sabia cuidar molt bé els malalts.
En Berenguer, sí, li deia Ermessenda a l’amiga mentre, ja a la cambra, es llevava l’abric amb dificultat. En Berenguer, sí, l’eminència, el doctor gairebé il·luminat, un dels millors lul·listes de tots els temps amb tan sols seixanta-quatre anys. Sí, en Berenguer, el de la mel a la boca quan parlava, l’adorador de la seva dona Ermessenda, vint-i-vuit anys més jove que ell. En Berenguer, sí, el pigmalió de planta noble que reverenciava sa dona i que quan parlava d’ella salivava educadament i distingida.
Constança, l’amiga, tot d’una li va veure els morats al coll i sentí una descàrrega elèctrica junt al mig de l’espinada. Ermessenda mirà Constança als ulls tan fitadorament com pogué i en haver-hi fet un tomb misericordiós s’arrecerà a sa espatlla. S’hi estigué una estona llarga, sanglotant. Constança deixava que l’omplís de llàgrimes i paraules noves balbucejades com si fos una indefensa criatura.
– Què t’ha fet?
I Ermessenda que acala el cap i deixa de plorar per dir tan sols que ha embogit, que ha enfollit, que ha perdut la raó així, de cop. La sang li ha pres els ulls i ha començat a pegar-li, a cridar com una fera, a rugir com un monstre. L’ha estamenejada, l’ha tirada en terra, l’ha arrossegada per mitja casa fins que l’ha llançada damunt el llit. Un cop allí, li ha pres el coll amb les seves mans que ja no eren de doctor savi, sinó de destraler eficient.
– Amb ella, mai!, cridava Berenguer mentre intentava escanyar-la. I s’ha aturat perquè la ira no ha pogut pus i ha sentit un ofegor. I tant de cop com li havia vingut la follia, li va fugir. Recuperat mínimament, prengué les claus de casa i la jaqueta i se n’anà dient que amb ella mai; amb ella mai.
Constança, amb les primeres llums de l’alba contempla com Ermessenda segueix acceptant la condemna del descans i no pot evitar acaronar-li el cap.
I quan sent a les mans els cabells temorencs de l’amiga li arriba de no sap on l’Erbarme dich cantat per Hertha Töpper, que se li torna a ficar com un escarràs poderós; com si l’hi cantàs a cau d’orella perquè penetri en la cervellera del sentiment amb molta més eficàcia i indolorament.
I torna a veure en Girard, el seu home, a punt de morir, fa tres anys, a la flor de la vida, i en Berenguer, sí, en Berenguer d’abans de tornar fera, en Berenguer exquisit i extraordinari, que vol complir el desig del seu alumne preferit, del seu més amic, en Girard, que cada cop que sentia Hertha Töpper cantant l’Erbarme dich plorava de pena pura, d’amargura mera, però que ben aviat i estranyament es convertia, ell endins, en conhort, en acompanyament.
L’escoltava sovint, en Girard, i un dia digué al seu mestre i amic Berenguer que li agradaria abandonar la vida escoltant Hertha Töpper i l’Erbarme dich. I Berenguer, quan els metges els digueren que en Girard se n’anava, es treu els auriculars de la butxaca, els endolla al mòbil, els posa a Girard i li posa la cançó que volia cantada per qui volia.
Feia pràcticament un dia que anava i venia de la consciència al no-res. Carregat de morfina li costava de dir res, però somreia amb una lentitud esborronadora quan veia qui el vetllava. Constança no es cansava d’acaronar-lo i ell de dibuixar-li amoretes amb els ulls que encara no es volien retre. I quan semblava que l’angoixa el prenia, es relaxava tot i s’abandonava al son, del que en tornava cada vegada amb menys desfici des de deia dos dies.
En Berenguer li col·locà els auriculars en plena baixada inconscient. Feia hores que no retornava, fet que indicava un desenllaç imminent, a parer dels metges. A l’instant de sentir Hertha Töpper, Girard tornà a dibuixar apesaradament un somrís al que seguí una llàgrima neta, regalimadora, potent; una única llàgrima. I després la calma infinita. I en Berenguer, assistint a aquella mort oiosament jove, esclafí a plorar com si no hagués sortit encara de la infància; com si no fos un il·lustre i reconegut lul·lista; com si no tingués una dona en la plenitud de la vida per admirar.
Constança, amarada pel record i presa per la força de la ràbia s’apropa a l’orella d’Ermessenda i com si fos Hertha Töpper li xiuxiueja:
– Amb tu, sempre.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!