marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
13 de maig de 2013
0 comentaris
LA LLUM DE LES SIS DE LA TARDA
La casa del veí més excèntric que ha tingut mai la vila fins ara, cau amb una lentitud que angunia. L’enderroc lent exemplifica excessives misèries i abandonaments. Es veu que el crític rar deixà la casa, que adquirí el mateix dia que morí Franco, deia amb una rialla fresca, a l’Ajuntament, però de sobte aparegué una filla que impugnà el testament i ningú no sap com ha acabat el plet.
Ni a la Sala, en saben res, que prou en tenen per saber com pagaran els deutes.
El senyor Jaques, així li deia tothom, era crític d’art molt reputat i pintor. Segons conten els pocs que tingueren tracte amb ell, explicava que arribà fins allà seguint les passes d’un pintor jueu amic seu que, fugint del nazisme, acabà a la vila on hi residí no més de nou mesos. Els seus comptes eren instal·lar-s’hi momentàniament mentre preparava la seva fugida als Estats Units. Durant aquest temps aprofità per fer una sèrie de pintures –concretament cinc- de distints indrets de la vila que titulà així, “Cinc llums”. I a parer del veí més rar, aquella sèrie no tenia parió: sense cap mena de dubte es tractava de cinc obres mestres que, incomprensiblement, només havien passat discretament per la història contemporània de la pintura. Tanmateix, però, per al vilatà mig tronat, l’expressió d’aquelles llums indecentment joves i prematurament assenyades, deia, contenien el secret de l’única llum possible i que enlloc més que a la vila havia trobat, i això que havia voltat vuit vegades el món.
Aquests mateixos que el tractaren, conten amb una admiració estranya com l’hoste com va ser la primera vegada que visità la vila. Diuen que els qui li mostraren la vila varen ser el batlle d’aquells anys i una germana seva que sabia molt de francès, la llengua que més dominava de les set que sabia el crític i pintor.
El batlle el convidà a dinar a ca seva i sa germana va fer una menja francesa exquisida per a un hoste tan significat. S’hi mirà, la germana del batlle, i l’artista i crític recompensà la cuinera amb unes paraules en francès que la dona il·lustrada, com la cosa més natural del món, contestà amb tot empegueïment i cortesia amb un francès que emocionà el pintor.
I el capvespre volgué anar de bracet amb ella, el crític, a veure la llum de les sis entre els puigs bessons de Son Xigala i Es Gri. I mentre el pintor engolia tota la llum de l’instant –al seu parer insensatament jove- segons aquests que el tractaren, delectant-se amb el perfil de la germana del batlle: “qui pogués veure com mirau, senyora, aquesta llum” instants abans que ella s’envermellís les galtes.
Diuen que el pintor jueu que recalà durant nou mesos a la vila mentre preparava la seva fugida als Estats Units, morí no se sap ben bé quan en un naufragi a la Mar Egea. També naufraga la casa que fou d’un pintor i crític d’art reputat sense que ningú aturi l’enderroc.
El senyor Jaques, així li deia tothom, era crític d’art molt reputat i pintor. Segons conten els pocs que tingueren tracte amb ell, explicava que arribà fins allà seguint les passes d’un pintor jueu amic seu que, fugint del nazisme, acabà a la vila on hi residí no més de nou mesos. Els seus comptes eren instal·lar-s’hi momentàniament mentre preparava la seva fugida als Estats Units. Durant aquest temps aprofità per fer una sèrie de pintures –concretament cinc- de distints indrets de la vila que titulà així, “Cinc llums”. I a parer del veí més rar, aquella sèrie no tenia parió: sense cap mena de dubte es tractava de cinc obres mestres que, incomprensiblement, només havien passat discretament per la història contemporània de la pintura. Tanmateix, però, per al vilatà mig tronat, l’expressió d’aquelles llums indecentment joves i prematurament assenyades, deia, contenien el secret de l’única llum possible i que enlloc més que a la vila havia trobat, i això que havia voltat vuit vegades el món.
Aquests mateixos que el tractaren, conten amb una admiració estranya com l’hoste com va ser la primera vegada que visità la vila. Diuen que els qui li mostraren la vila varen ser el batlle d’aquells anys i una germana seva que sabia molt de francès, la llengua que més dominava de les set que sabia el crític i pintor.
El batlle el convidà a dinar a ca seva i sa germana va fer una menja francesa exquisida per a un hoste tan significat. S’hi mirà, la germana del batlle, i l’artista i crític recompensà la cuinera amb unes paraules en francès que la dona il·lustrada, com la cosa més natural del món, contestà amb tot empegueïment i cortesia amb un francès que emocionà el pintor.
I el capvespre volgué anar de bracet amb ella, el crític, a veure la llum de les sis entre els puigs bessons de Son Xigala i Es Gri. I mentre el pintor engolia tota la llum de l’instant –al seu parer insensatament jove- segons aquests que el tractaren, delectant-se amb el perfil de la germana del batlle: “qui pogués veure com mirau, senyora, aquesta llum” instants abans que ella s’envermellís les galtes.
Diuen que el pintor jueu que recalà durant nou mesos a la vila mentre preparava la seva fugida als Estats Units, morí no se sap ben bé quan en un naufragi a la Mar Egea. També naufraga la casa que fou d’un pintor i crític d’art reputat sense que ningú aturi l’enderroc.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!