marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
20 de juliol de 2013
0 comentaris
UNA VEU DE DONA A PUNT D’ESPENYAR-SE
Sentia cridar una dona. El soroll intermitent dels cotxes i de les motos, no apagava la rotunditat d’aquella reclamació que venia de lluny. L’escrivent, que el sent esverat, no entén allò que crida per molta atenció que hi pari. Sols li arriben a bastament esclarits algun mots, que es repengen a la seva barbeta més tafanera que mai: egoista, boig, farta, estudiar, aire… L’escrivent no sent en cap moment la rèplica de ningú a la diatriba que va pujant esglaonadament de to.
Tampoc no sent renous addicionals o complementaris que emfasitzin la gravetat de la situació que segueix d’enfora.
L’escrivent ha d’acabar l’informe i li costa concentrar-s’hi: aquella veu de dona a punt d’espenyar-se per tanta sobrecàrrega li reclama tota l’atenció. I a mesura que més bé para l’orella, va ordint conjectures i hipòtesis sobre l’origen i la natura d’aquella ràbia que s’expressa amb tots els decibels que és capaç de marcar la veu humana quan la treuen de polleguera.
És migdia de festa en divendres, hora inacostumada per a baralles conjugals, aventura. Pensa en una filla o en una dona jove emparellada que es lamenta, veu en crit estrident, de la poca corresponsabilitat en les tasques domèstiques del pare o aparellat. Filant més prim, no descarta que sigui una filla que estudia perquè li agrada i en treu bon profit que s’acara a una mare obsedida per l’ordre casolà. I tanmateix, massa prosaic tot plegat per merèixer tanta histèria, pensa sense deixar d’escoltar i perdent la vista en un horitzó fet de finques i terrasses lletges.
Estranya també la manca de torna a tanta histèria. Per ventura n’hi ha, de rèplica, en els breus intervals de temps que la veu de dona jove endimoniada calla per prendre aire. I si és així és bo d’imaginar que el replicador o replicadora ho faci en un to sostenible, gairebé líquid, per evitar el col·lapse o l’ensulsiada.
Tot és possible, però l’escrivent ha de desviar la concentració vers l’informe que s’ha proposat d’acabar abans de dinar perquè l’horabaixa se’n van a passar el cap de setmana fora de casa i dilluns a primeríssima hora el seu cap l’ha de tenir sobre la taula.
Però abans de tornar-hi no pot reprimir imaginar-se que l’escaramussa que publica la veu femenina despentinada és d’insatisfacció en tots els ordres; que la seva parella té un cos esplèndid, que és l’enveja de les seves amistats, però que és avorridíssim a taula, en el sofà i en el llit. S’imagina una jove en plenitud de vigor que s’ho menjaria tot a tota hora i que amb prou feines arriba a qualque engruna. Imagina l’escrivent que ella és tot de joc i de juguera i el seu (o la seva?) amant un sac sense fons de displicència, i per això el seu crit incontinent.
I d’aquestes elucubracions passa a imaginar-se com deu ser la que crida. Per la veu, hom posaria la mà al foc per la seva joventut. I per la fermesa de caràcter, és clar. Com deu anar vestida? Amb samarreta i pantalons curts, que la calor embasarda? Amb bata?
De cop s’adona que fa estona que calla, que la ira s’ha apagat. S’enderroquen totes les fantasies, el criden per dinar i encara no ha acabat l’informe. I s’adona, l’escrivent, que ell, ara sí, té tots els motius del món per envergar un crit aterridor, per mandrós i sapastre.
L’escrivent ha d’acabar l’informe i li costa concentrar-s’hi: aquella veu de dona a punt d’espenyar-se per tanta sobrecàrrega li reclama tota l’atenció. I a mesura que més bé para l’orella, va ordint conjectures i hipòtesis sobre l’origen i la natura d’aquella ràbia que s’expressa amb tots els decibels que és capaç de marcar la veu humana quan la treuen de polleguera.
És migdia de festa en divendres, hora inacostumada per a baralles conjugals, aventura. Pensa en una filla o en una dona jove emparellada que es lamenta, veu en crit estrident, de la poca corresponsabilitat en les tasques domèstiques del pare o aparellat. Filant més prim, no descarta que sigui una filla que estudia perquè li agrada i en treu bon profit que s’acara a una mare obsedida per l’ordre casolà. I tanmateix, massa prosaic tot plegat per merèixer tanta histèria, pensa sense deixar d’escoltar i perdent la vista en un horitzó fet de finques i terrasses lletges.
Estranya també la manca de torna a tanta histèria. Per ventura n’hi ha, de rèplica, en els breus intervals de temps que la veu de dona jove endimoniada calla per prendre aire. I si és així és bo d’imaginar que el replicador o replicadora ho faci en un to sostenible, gairebé líquid, per evitar el col·lapse o l’ensulsiada.
Tot és possible, però l’escrivent ha de desviar la concentració vers l’informe que s’ha proposat d’acabar abans de dinar perquè l’horabaixa se’n van a passar el cap de setmana fora de casa i dilluns a primeríssima hora el seu cap l’ha de tenir sobre la taula.
Però abans de tornar-hi no pot reprimir imaginar-se que l’escaramussa que publica la veu femenina despentinada és d’insatisfacció en tots els ordres; que la seva parella té un cos esplèndid, que és l’enveja de les seves amistats, però que és avorridíssim a taula, en el sofà i en el llit. S’imagina una jove en plenitud de vigor que s’ho menjaria tot a tota hora i que amb prou feines arriba a qualque engruna. Imagina l’escrivent que ella és tot de joc i de juguera i el seu (o la seva?) amant un sac sense fons de displicència, i per això el seu crit incontinent.
I d’aquestes elucubracions passa a imaginar-se com deu ser la que crida. Per la veu, hom posaria la mà al foc per la seva joventut. I per la fermesa de caràcter, és clar. Com deu anar vestida? Amb samarreta i pantalons curts, que la calor embasarda? Amb bata?
De cop s’adona que fa estona que calla, que la ira s’ha apagat. S’enderroquen totes les fantasies, el criden per dinar i encara no ha acabat l’informe. I s’adona, l’escrivent, que ell, ara sí, té tots els motius del món per envergar un crit aterridor, per mandrós i sapastre.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!