marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
19 de maig de 2013
0 comentaris
ELS DIUMENGES TAMBÉ RECORDEN
En Lluís Tomàs seia gairebé sempre i sa mare, madò Bel Jacinta, es veia amb feines perquè fes quatre passes i cremàs només una unça de les camionades d’energia que s’engospava compulsivament cada dia. Ell deia a la seva manera i amb la seva llengua pròpia de pedaç que no en sabia, de caminar. I per això ho feia -ningú sap si a posta- escagassadament, un peu aquí i l’altre a liorna per demostrar que ell no estava fet per anar a peu, sinó per seure tot lo sant dia.
Balancejava amb exageració, com si almoinàs unes crosses o caminàs sobre calius i no parava de queixar-se ni de renegar.
Només tenia un emperò terrible, en Lluís Tomàs: que es compixava amb més assiduïtat que la recomanable en una naturalesa que sobrepassava el metre vuitanta, pesava prop de cent quaranta quilos i tenia el coneixement cruiat i escàs desat en un caparrí que no feia per a aquell cos exuberant.
Com que deia que no estava fet per caminar, quan li pegava la pixera s’inquietava ferm. Perdia el plor sense plany i la compostura. Mirava d’aixecar-se amb gran esforç de la cadira de boga i un cop dret començava el ball de mans cercant-se la pixa que es resistia a ser descoberta. Uns comptes feia la seva eima crua i uns altres la seva fisiologia, que seguia la seva pròpia jeia sense importar-li gens aquell tros gran de carn beneïda. Així, hi havia més orina per dins la roba que a fora. I quan notava que no n’hi havia més per fer, el Lluís Tomàs es fregava les mans orinades pels faldons de la camisa, es tornava a seure com si res no hagués passat i tornava a plorar sense plany.
Les humitats úriques d’en Lluís Tomàs també eres crues, com ell, i ben aviat s’encartonaven i pudien. S’avançaven tant al seu plor apagat i permanent que molts, en sentir el seu aroma tan putrefacte, evitaven passar pel carrer del Forn, on s’estava, i haver de saludar la follia compixada i amb tres dents corcades, però tan estimada, d’en Lluís. En no ser que sentissin el desassossec de madò Bel Jacinta en veure orinada aquella torre d’home grenyal: engolint-se l’arcada, qui fos ajudava aquella mare derrotada a entrar el fill inacabat fins al corral on passaria per aigua.
Només tenia un emperò terrible, en Lluís Tomàs: que es compixava amb més assiduïtat que la recomanable en una naturalesa que sobrepassava el metre vuitanta, pesava prop de cent quaranta quilos i tenia el coneixement cruiat i escàs desat en un caparrí que no feia per a aquell cos exuberant.
Com que deia que no estava fet per caminar, quan li pegava la pixera s’inquietava ferm. Perdia el plor sense plany i la compostura. Mirava d’aixecar-se amb gran esforç de la cadira de boga i un cop dret començava el ball de mans cercant-se la pixa que es resistia a ser descoberta. Uns comptes feia la seva eima crua i uns altres la seva fisiologia, que seguia la seva pròpia jeia sense importar-li gens aquell tros gran de carn beneïda. Així, hi havia més orina per dins la roba que a fora. I quan notava que no n’hi havia més per fer, el Lluís Tomàs es fregava les mans orinades pels faldons de la camisa, es tornava a seure com si res no hagués passat i tornava a plorar sense plany.
Les humitats úriques d’en Lluís Tomàs també eres crues, com ell, i ben aviat s’encartonaven i pudien. S’avançaven tant al seu plor apagat i permanent que molts, en sentir el seu aroma tan putrefacte, evitaven passar pel carrer del Forn, on s’estava, i haver de saludar la follia compixada i amb tres dents corcades, però tan estimada, d’en Lluís. En no ser que sentissin el desassossec de madò Bel Jacinta en veure orinada aquella torre d’home grenyal: engolint-se l’arcada, qui fos ajudava aquella mare derrotada a entrar el fill inacabat fins al corral on passaria per aigua.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!