marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
7 d'agost de 2013
0 comentaris
A LA RECERCA D’EN MATA-SETZES
L’amo del bar on la colla de companys de feina acostumam a fer el cafetó a mitjan dematí, ens ha sorprès avui amb un exemplar del diari feixista “Baleares” de dia 21 d’abril de 1942, una veritable relíquia estranyament ben conservada. Entre d’altres informacions, diu que el dia anterior, dia 20 d’abril, Hitler havia celebrat el seu cinquanta-tresè aniversari treballant (sic) en el seu quarter general, això és, mirant d’eliminar com més milions de persones, millor.
Fa poc més de 71 anys, d’això, i no té res de fútil demanar-se què en queda d’aquest “líder” i del seu messianisme.
És clar que hem acompanyat els primers glops del cafè amb comentaris sobre monstres, devastacions, holocausts i altres plagues bíbliques. I d’aquí el meu pensamentó -de cada cop més líquid- se n’ha anat rere les petges imprecises d’en Mata-setzes que, segons el Diccionari Català-Valencià-Balear, era el malnom d’un home de la ciutat de Mallorca anormal, captaire i bevedor. Tanmateix, la tradició més pedestre atribueix a aquest singular personatge altres atributs més menyspreables i el creu capaç de cometre les accions més abjectes.
Ja no se’n parla, d’en Mata-setzes, una veritable llàstima, ni de monstres, com el del llac Ness, que fins fa dos dies, com qui diu, entretenien els lectors de diaris durant els mesos d’estiu, estació poc donada -altre temps- a grans titulars periodístics. També eren recurrents, durant l’estiu, hipotètiques troballes arqueològiques que havien de canviar el relat de la història o els contactes establerts (en tercera fase) amb éssers vinguts d’altres planetes o galàxies.
Eren les “serps de l’estiu”. Enguany, tot sigui dit i malgrat el dramatisme, sí que n’hi ha hagut una, de serp, que ha ocupat cert espai a tots els mitjans i per conseqüències terribles: una pitó escapada d’una botiga d’animals exòtics de Campbellton (New Brunswick, Canadà) estrangulà dos nins de 5 i 7 anys mentre dormien.
Com sigui, els mallorquins tenim unes “serps d’estiu” -enteses, és clar, com a informacions distractores de la calda augusta- molt peculiars i força efectives: els membres de la família reial espanyola que s’ho passen pipa a Marivent, un palau que el magnat, pintor, col·leccionista d’art i mecenes egipci Joan de Saridakis construí entre 1923 i 1925 seguint el disseny de Guillem Fortesa Pinya. A Marivent morí Saridakis el 1963. Dos anys després, la seva vídua cedí a l’antiga Diputació de Balears el palau i terrenys a condició que s’hi creés un museu obert a la ciutadania que mostràs les obres que Saridakis havia reunit al llarg de la seva vida. Aquesta condició es respectà fins al 1973, any en què la mateixa Diputació el cedí exclusivament als aleshores Prínceps d’Espanya, que ara ja són Reis i tenen hereus, i aquests hereus també tenen els seus, i tots frueixen d’un espai i d’unes instal·lacions (s’hi ha d’incloure Son Vent) que, en puritat, no els pertoquen.
En fi, que mentre als pobles mallorquins prenen fua i força els magnífics sopars de carrer amb el trampó i el pa amb oli acompanyat de les millors viandes com a plats estrella i on tothom hi és benvingut, a l’Almudaina se celebra un sopar privadíssim on només hi assisteixen els membres de la casa reial i les autoritats polítiques, judicials i militars de l’illa nostra. Hom es demana per què fan un sopar quan arriben, si d’habitud el comú de la gent celebra aquests àpats quan s’han acabat els dies d’esbarjo. A més, en aquest sopar almudainí tan exclusiu es va servir, segons conten, lasanya de salmó, desdenyant els plats exquisits de la nostra cuina, motiu pel qual més d’un cuiner nostrat de campanetes se n’ha lamentat fort.
Tanmateix, no ens hem de deixar enredar: per molt de sopar i molta reial família, cal recordar que l‘any vinent, per decisió unilateral de Madrid, cada illenc haurà de contribuir amb més de 700 euros a la solidaritat amb altres comunitats autònomes. Per més ofendre, la hisenda espanyola ja ha comunicat a l’impresident Bauzá que l’any vinent rebrà 1942 milions en concepte de finançament autonòmic, un 2,11 per cent menys que enguany.
Davant això, caldria trobar on fos en Mata-setzes perquè faci una volta pel Consolat de Mar, per Marivent o per l’Almudaina i no per cometre cap malifeta, sinó simplement per deixar-hi el seu hàlit torbador de llegenda com a penyora.
És clar que hem acompanyat els primers glops del cafè amb comentaris sobre monstres, devastacions, holocausts i altres plagues bíbliques. I d’aquí el meu pensamentó -de cada cop més líquid- se n’ha anat rere les petges imprecises d’en Mata-setzes que, segons el Diccionari Català-Valencià-Balear, era el malnom d’un home de la ciutat de Mallorca anormal, captaire i bevedor. Tanmateix, la tradició més pedestre atribueix a aquest singular personatge altres atributs més menyspreables i el creu capaç de cometre les accions més abjectes.
Ja no se’n parla, d’en Mata-setzes, una veritable llàstima, ni de monstres, com el del llac Ness, que fins fa dos dies, com qui diu, entretenien els lectors de diaris durant els mesos d’estiu, estació poc donada -altre temps- a grans titulars periodístics. També eren recurrents, durant l’estiu, hipotètiques troballes arqueològiques que havien de canviar el relat de la història o els contactes establerts (en tercera fase) amb éssers vinguts d’altres planetes o galàxies.
Eren les “serps de l’estiu”. Enguany, tot sigui dit i malgrat el dramatisme, sí que n’hi ha hagut una, de serp, que ha ocupat cert espai a tots els mitjans i per conseqüències terribles: una pitó escapada d’una botiga d’animals exòtics de Campbellton (New Brunswick, Canadà) estrangulà dos nins de 5 i 7 anys mentre dormien.
Com sigui, els mallorquins tenim unes “serps d’estiu” -enteses, és clar, com a informacions distractores de la calda augusta- molt peculiars i força efectives: els membres de la família reial espanyola que s’ho passen pipa a Marivent, un palau que el magnat, pintor, col·leccionista d’art i mecenes egipci Joan de Saridakis construí entre 1923 i 1925 seguint el disseny de Guillem Fortesa Pinya. A Marivent morí Saridakis el 1963. Dos anys després, la seva vídua cedí a l’antiga Diputació de Balears el palau i terrenys a condició que s’hi creés un museu obert a la ciutadania que mostràs les obres que Saridakis havia reunit al llarg de la seva vida. Aquesta condició es respectà fins al 1973, any en què la mateixa Diputació el cedí exclusivament als aleshores Prínceps d’Espanya, que ara ja són Reis i tenen hereus, i aquests hereus també tenen els seus, i tots frueixen d’un espai i d’unes instal·lacions (s’hi ha d’incloure Son Vent) que, en puritat, no els pertoquen.
En fi, que mentre als pobles mallorquins prenen fua i força els magnífics sopars de carrer amb el trampó i el pa amb oli acompanyat de les millors viandes com a plats estrella i on tothom hi és benvingut, a l’Almudaina se celebra un sopar privadíssim on només hi assisteixen els membres de la casa reial i les autoritats polítiques, judicials i militars de l’illa nostra. Hom es demana per què fan un sopar quan arriben, si d’habitud el comú de la gent celebra aquests àpats quan s’han acabat els dies d’esbarjo. A més, en aquest sopar almudainí tan exclusiu es va servir, segons conten, lasanya de salmó, desdenyant els plats exquisits de la nostra cuina, motiu pel qual més d’un cuiner nostrat de campanetes se n’ha lamentat fort.
Tanmateix, no ens hem de deixar enredar: per molt de sopar i molta reial família, cal recordar que l‘any vinent, per decisió unilateral de Madrid, cada illenc haurà de contribuir amb més de 700 euros a la solidaritat amb altres comunitats autònomes. Per més ofendre, la hisenda espanyola ja ha comunicat a l’impresident Bauzá que l’any vinent rebrà 1942 milions en concepte de finançament autonòmic, un 2,11 per cent menys que enguany.
Davant això, caldria trobar on fos en Mata-setzes perquè faci una volta pel Consolat de Mar, per Marivent o per l’Almudaina i no per cometre cap malifeta, sinó simplement per deixar-hi el seu hàlit torbador de llegenda com a penyora.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!