Veure’l caminar, si no perds detalls i hi dediques saquetades de paciència, impressiona tant que alliçona. El caminant és de passa curta i el balanceig dels braços no és gens marcial. No aixeca gens d’aire. Va estirat, amb un toc d’altivesa a les espatlles. No mira gaire lluny per distreure les travelades i poder atendre
“Ets un afortunat”, li va dir en Manuel Parpal un diumenge, a la vila, abans de davallar amb els oncles a la ciutat, quan ja feia uns anys que vivia amb ells. I per poc que no li rebenta el nas d’un cop de puny. Com s’atrevia a dir-li que era un afortunat si era
No anava molt de xocolata desfeta. Sa mare, que tampoc no li agradava, en feia poques vegades. Després de les matines sí que se’n bevia una tassa, però més pel delit de posar-hi tot el morro de dalt dedins i que son pare el renyàs, que no per gola. Aquell primer dilluns de ciutadà adoptiu,
En despertar-se d’aquella primera nit tempestuosa a ciutat no va trobar la tia Carme, com esperava, sinó l’oncle Miquel que el mirava com si li prengués mides al desconcert per fer-li un capellet de festa. No el sorprengué gens veure’l assegut al llit, encorbatat i perfumat. Fins i tot hagués jurat que a la cua
Ja era damunt l’estora del llit. En tenir-hi els dos peus, féu una primera estació. Des d’on era, no sentia cap olor que delatàs el pixat, ni humitat als peus per finiquitar d’un cop aquell agònic via crucis. Per paga, amb el pensament esvalotat, no aconseguia fer-se amb cap cara, amb cap gest, amb cap
Va ser la mà esquerra la primera a tocar el repatller de la cadira. En comprovar-ho, notà que encara plorava i pensà que, ja que hi era, podia plorar de gust perquè començava a creure que aquell malson tenia el temps comptat si, com estava convençut, trobava la finestra. Seguia veient la figura transparent i
La primera nit que passà a la ciutat, a l’habitació que amb tant d’entusiasme li havia preparat la tia Carme, ni es podia dormir ni podia comptar més enllà del mil quatre-cents. Tenia el cap talment un marge esbaldregat. Li feia la sensació que les pensades que se li acumulaven a la boca del front
Son pare li deia que el canvi de casa que faria ell, de la vila a Ciutat, seria bo i tanmateix li costava creure-ho. Incerteses com aquesta eren resoltes satisfactòriament i sempre pel seu amic Manuel i l’endemà de saber que viuria els dies feiners amb la tia Carme i l’oncle capeller, n’hi volgué parlar.
Son pare havia intentat explicar-li que la mort de sa mare comportava un raig de sacrificis que, entre tots, havien de procurar que fossin el menys dolorosos possibles. I de totes les servituds de tots, les seves serien les més positives, a la llarga, perquè canviaria de casa i podria estudiar el batxillerat sense les
El mecànic li havia dit que en tindria -poc més o menys- per dues hores i ell s’havia proveït convenientment per passar aquesta estona en un dels bars de la zona d’oci propera al taller: el llibre que estava llegint, el quadern per anotar-hi les impressions de la lectura i els dos llapis. Així mateix,
El passatger del seient 21F observa discretament qui té al seu costat, que escriu en un blanc de pàgina de diari. El sorprèn la rapidesa amb què ho fa, com si ho fes al dictat i comprova que no porta auriculars. No pot aclarir què hi diu i, estranyament, s’esforça molt a trobar qualsevol grafia
S’allita amb la finestra oberta de pinte en ample per aprofitar el més lleu moviment d’aire que inquieti, ni que sigui un instant, la rotunditat de la basca. Cau a l’engròs, la sensació d’ofegor, en plena nit. Tot pensant que les passarà ben magres amb tanta calor, li costa arrancar el son. Per més afegir,
Entre les runes i l’olor penetrant del terror provocat per l’objectiu del míssil, se sent molt net el plor d’un infant. La recerca del grup primer que s’ha apropat als munts de la tragèdia, quan no feia res que havia caigut el darrer escapçall del sostre, dura poc. Increïblement –per ventura guiats per algun deixant
Es compleix la maledicció i un home, més envellit que vell, es menja un piano davant la Seu de Mallorca. No és cap Steinway però ningú no repara en aquest detall. Els turistes que per allí badoquen se’l miren encuriosits com si fos un artista de carrer i s’hi fan fotos amb un somriure com
El pols del cuiner no tremola gens: pren les pinces, agafa un bri finíssim de natura ignota color de carabassa i culmina la seva construcció de quantitat discreta però detallista i de sabors sorprenents. Qui sap jugar amb els gusts té el cel dels plaers guanyat, comenta un dels que contemplen extasiats i per televisió