llegir-escriure

“Una rata es va convertir en la unitat de moneda” és la cita de Zbigniew Herbert que obre el llibre.

Un dia i un viatge a través de New York. El dia puja i baixa al final amb alguns records de l’Eric, el broker protagonista. La ciutat és l’escenari on passen les coses. Primer, pujades i baixades del cotxe d’assessors, metges i gurus, que van introduint temes i reflexions, i trobades amb la dona, persecucions en una llibreria i trobades en habitacions de gratacels. I després, pujant esglaons d’inversemblança… un alliberament de rates, un ninot gegantí, un bonzo, un enterrament rap en cercavila, una rave en el teatre de la vida.. que fa que tot el que passa fora, de la limusina i del personatge, no tingui cap importancia per si mateix, si no només com a motiu de reflexió del broker, una reflexió que pot arribar a disparar una pistola gairebé impossible de disparar… 

No he vist la pel·lícula, és a la llista de pendents. La combinació DeLillo-Cronenberg m’atrau, molt. A Barcelona encara la podeu veure als Cinemes Méliès i al Yelmo Cines Icaria.

Suposo que el sintagma literatura albanesa a mi em sona com a un anglès li deu sonar literatura catalana. Potser per això quan remenava per la biblioteca de Masquefa i vaig ensopegar amb el principal autor albanès, com deia la tapa, vaig decidir triar-lo. Per què no? La sinopsi és interessant: enmig de la dictadura comunista, dos homes entren al palau del govern, un és viu i l’altre mort. 

Kadare ens ha visitat a Barcelona per presentar la traducció al castellà de la seva última obra, Réquiem por Linda B. (Alianza). Trobareu les seves paraules a la xarxa en entrevistes a l’Ara, El Periódico, La Vanguardia i El País.

M’ha passat el mateix que en l’apunt anterior. Quan no has llegit un llibre però el coneixes a través dels còmics, el cine, els dibuixos animats… t’omple una sensació de retrobament que et guia la lectura, ja que vas reconeixent la història a mesura que passa: pintar la tanca, el gat mort, jugar a pirates al riu i tot el seguit d’aventures d’en Tom i en Huckleberry Finn. Cap al final, l’indi Joe es va menjant la narració, que esdevé una mena de novel·la negra que em recorda les meves lectures de Los Cinco.

Les aventures de Tom Sawyer són de dues menes: l’eix de la novel·la són les aventures reals, lligades amb l’indi Joe, i entremig, sobretot al principi, s’hi barregen les aventures inventades de Robin Hood, pirates i bandolers. Aquestes últimes delaten les lectures d’en Tom, que les fa realitat amb l’ajuda dels seus amics, com un nou Don Quixot.

De tot plegat, el que menys evident m’era, el que no he reconegut, és la pila de supersticions que es colen a tot hora en la història, i també els diàlegs d’en Tom i  en Huck, una obra mestra de conversa que toca l’absurd, o les paraules de desafiament entre en Tom i el nen nou, i tot això amanit amb la ironia del narrador, que es fa present en el relat ací i allà… Tot plegat, fa que la novel·la s’alci nova i brillant.

Un trosset de diàleg, amb la traducció de Josep Carner:

“-Hola, Huckleberry!

-Hola, noi! I mireu que us en sembla.

-Què és això que porteu?

-Un gat mort.

-Deixeu-me’l veure, Huck. Manoi! Està d’allò més enravenat. On l’heu pogut haver?

-L’he comprat a un noi.

-Què n’heu donat?

-N’he dat un bitllet blau i una bufeta que havia pescat a l’escorxador.

-On heu pescat el bitllet blau?

-El vaig comprar a Ben Rogers, fa dues setmanes, per un bastonet d’empènyer cèrcols.

-Escolteu… per què serveixen el gats morts, Huck?

-Per què serveixen? Per a guarir-hi berrugues.

-Sí? Voleu dir? Jo conec un remei que és millor.

-I ca! M’hi jugaria qualsevol cosa que no. Quín és?

-Ves, aigua d’esca.

-Aigua d’esca! No en daria una fulla de bruc, de l’aigua d’esca.

-No la daríeu: oi? Ho heu provat mai?

-No, jo no. Però Bob Tanner sí.

-Qui us ho ha dit?

-Ves, ell ho digué a Jeff Thatcher, i Jeff ho digué a Johnny Baker, i Johnny ho digué a Jim Hollis, i Jim ho digué a Ben Rogers, i Ben ho digué a un negre, i el negre m’ho digué a mí. Ja ho veieu!

-Bé, i què vol dir? Tots diuen mentida. Tots, si més no, fora del negre: a ell no el conec. Però mai no he vist un negre que no digués mentides. Romansos! Ara digueu-me còm ho va fer Bob Tanner, Huck.

-Ves, va agafar la mà i va ficar-la dins un socot on hi havia aigua de pluja.

-De dia?

-Oi.

-Amb la cara cap al socot?

-Sí. Tanmateix, jo bé ho penso.

-Digué alguna cosa?

-No ho crec, no ho sé.

-Ah! Mireu que és prou. Voler guarir berrugues amb aigua d’esca d’una manera tan bajana i poca solta! És clar que així no fa profit. Cal que us en aneu al mig del bosc, on sabeu que hi ha un socot amb aigua d’esca; i al punt de la mitjanit us aculeu contra el socot i hi apreteu la mà i dieu: «Gra d’ordi, gra d’ordi, segó de menja indiana, aigua d’esca, aigua d’esca, empassa’t aquestes berrugues!» i després us en aneu de pressa, dotze passes, amb els ulls closos, i després giravolteu tres vegades a l’entorn del socot, i us en aneu a casa sense parlar amb ningú. Perquè; si parleu, l’encís se’n va a can Pistraus.

-Bé, això sembla un bon estil de fer-ho; però no és pas així com va fer-ho Bob Tanner.

-És clar que no, ja us hi podeu jugar qualsevol cosa; perquè és el noi que té més berrugues de tot el poble, i no en tindria ni una si sabés com haver-se-les amb l’aigua d’esca. M’he tret milers de berrugues de les mans d’aquesta manera, Huck. Jugo en tanta de manera amb les granotes, que sempre arreplego una pila, pila, pila de berrugues. De vegades me les trec amb una fava.

-Sí, les faves serveixen. Ja ho he fet, això.

-Ho heu fet? I de quina manera ho feu, vós?

-Agafeu la fava i la partiu, i talleu la berruga de manera que en surti una mica de sang, i en acabat poseu la sang damunt un tros de la fava. I aneu, i feu un clot, i ho enterreu al volt de la mitjanit en una cruïlla, quan és lluna nova, i en acabat cremeu la resta de la fava. Compreneu? El tros de fava que té al damunt la sang anirà xuclant i xuclant, fent per manera d’haver el tros que manca, i això ajuda a la sang a xuclar la berruga, i ella no triga a escapolir-se.

-Sí, això és, Huck, això és: encara que si dieu, quan feu la colgada, «fava, endins; berruga, vés: vés-te’n i no em carreguis més!» és millor. Així és com ho fa Joe Harper, i ha estat a prop de Coonville, i gairebé per tot. Però, digueu: Còm ho feu per guarir-les amb un gat mort?

-Ves, agafeu el gat i us en aneu i entreu al cementiri, tard, al volt de la mitja nit, i aneu on algun dolent hagi estat enterrat; i quan serà mitja nit un dimoni vindrà, o potser dos o tres, però no els podreu llucar: només podreu sentir una cosa com el vent, o bé podreu sentir-los enraonar; i quan se’n duran aquell company, els tirareu el gat al darrera i direu: «El dimoni segueix el cos mort, el gat segueix el dimoni, les berrugues segueixen el gat, i jo ja estic sense!» Això convenç qualsevol berruga.”

M’han agradat els pensaments de la Tia Polly al començament, ja que et dibuixen en Tom des del punt de vista d’algú que el castiga perquè se l’estima, i també aquest final, una bona mostra de l’estil de Mark Twain:

“Així acaba aquesta crònica. Com que és estrictament la història d’un minyó, ha d’aturar-se aquí: no podria passar gaire endavant sense esdevenir la de un home. Quan hom escriu una novel·la sobre gent gran, sap exactament on ha d’aturar-se, això és, al casament; però quan hom escriu sobre la minyonia ha d’aturar-se allà on pot.

La major part dels personatges que surten en aquest llibre encara viuen, i són pròspers i feliços. Podrà semblar, algun dia, que valgui la pena de rependre la història dels més joves, i veure quina mena d’homes i dones esdevingueren: així, doncs, serà més assenyat de no revelar cap cosa, ara, d’aquesta part de llurs vides.”
 

Tota la vida, o gairebé, que havia sentit a parlar dels tres mosqueters, que eren quatre, i de l’un per tots i tots per un, i n’havia vist pel·lícules i sèries de dibuixos, però mai m’havia llegit la novel·la. Un dia, en un quiosc de premsa, remenant en una caixa al terra, la vaig veure. Un euro. Impossible passar de llarg. I així va ser com vaig descobrir uns personatges que ja eren meus abans de començar a llegir la primera pàgina. Va ser tota una sorpresa, no per la història en si, sinó pel caràcter diguem-ne deliciosament immoral o políticament incorrecte. Novel·la juvenil?

Imatge de Maurice Leloir, 1894

Quan d’Artagnan surt de Bearn, el seu pare li dóna uns quants diners, un cavall i un bon grapat de consells. El primer, que no es desprengui del cavall, que l’ha servit durant molts anys noblement. El primer que fa d’Artagnan a l’arribar a París és vendre-se’l per tres escuts. Festeja una dona, la Benousx, davant les barbes del seu marit. Clava una pallissa al seu criat, Planchet, perquè li sigui fidel, i li dóna bon resultat. Utilitza i manipula una noia que està boja per aconseguir el que vol. Té un gran amor i l’oblida per una altra. Fa servir el sexe com a eina de venjança. I he perdut el compte dels morts que causa en mil i una bregues… I els tres amics, que es gasten els diners a raig fet, beuen sense emborratxar-se, es juguen els diners als daus, i els cavalls, i les cavalcadures, i els regals… Això sí, per estrany que sembli quan ho explico aquí, el sentit de l’honor i la dignitat, el respecte (masclista) per les dames, estan presents en totes les pàgines. També hi ha un cert masclisme i classisme en el tractament de dos secundaris antagonistes: la misteriosa Milady i el noble Rochefort… Trames que conviuen i es resolen al final de l’obra. Ara bé, més que de trames és una novel·la de personatges, redactada amb un bon estil i esquitxat de moments d’humor i de frases de saviesa.

“A les quatre, els quatre amics estaven reunits a casa d’Athos. Llurs preocupacions referent al bagatge havien desaparegut, i cada cara tenia només l’expressió de les seves pròpies i secretes inquietuds, perquè al darrera de tota felicitat present s’amaga una por futura”. (començament de l’episodi XXXIX)

Ah, i el “tots per un i un per tots” només hi surt un cop.

He de confessar que he necessitat unes quantes pàgines per relaxar-me i passar-m’ho bé amb la lectura. Capítols curts, cada un dedicat a un pis i un o més personatges: el pintor de marines (Bartlebooth), el constructor de puzles (Winckle), l’àvia empresària, el virtuós treballant amb les mans, el pintor d’èxit al seu estudi (Hunting)… De vegades adornat amb la vida dels progenitors, dels germans i fins i tot dels avis. I d’altres vegades la descripció d’un quadre el porta a explicar-ne la història que hi ha pintada. Tot plegat demana un esforç per situar cada personatge i per recordar la seva història quan torna a aparèixer. Per contra, les històries estan molt ben narrades, i les segueixes assaborint cada mos. Llavors et pots relaxar i deixar-te endur per la veu del narrador. I el que podria ser una obra monumental impossible de pair esdevé, com diu Auster, un llibre prodigiosament entretingut que t’enganxa història rere història, mentre vas lligant caps. 

“Piso de los Louvet en el primero derecha. Una sala de estar de altos ejecutivos. Paredes tapizadas de cuero color habanos; chimenea empotrada de hogar hexagonal con un fuego pronto a arder; equip de alta fidelidad integrado: radio, magnetofono, televisor, proyector de diapositivas; tresillo de cuero almohodillado. Tonos leonados, canela, pan tostado; mesa baja cubierta de baldosines pardos con un centro que contiene dados de póquer, varios huevos de zurcir, un frasquito de angostura, un tapón de champán que es en realidad un encendedor; una cajita de cerillas de solapa publicitaria procedente de un club de San Francisco, el Diamond’s;  escritorio estilo barco, con una lámpara moderna de importación italiana, armazón de metal que permanece estable casi en qualquier posición; alcoba de cortinas rojas con una cama enteramente cubierta de pequeñísimos cojines multicolores; en la pared del fondo, una acuarela de gran tamaño representa a unos músicos que tocan instrumentos antiguos.” (inici del capítol XXXVII, dedicat als Louvet)

Cap al final de la segona part reprodueix el capítol dels puzles del començament, i llavors ja estàs segur que no estàs llegint una novel·la sinó completant un trencaclosques. Això sí, amb una peça de menys. Al capítol fa una llista de personatges, cada un associat a una acció o una actitud. És com una pila de peces del puzle. El gran jugador apila les peces per colors i també per la forma. Normalment, comença buscant les peces amb un costat pla, o dos. Tot i que Perec també ens explica que es pot començar pel centre, però que és més complicat. L’últim capítol és la resolució del puzle. La descripció detallada d’on era tothom i què feia en el moment de… Glups, potser ja parlo massa.

M’ha encantat la història de l’estafa a Sherwood (capítol XXIII). És fantàstic com va construint tota la trama. I és genial el gir final. Llavors entens que el nom del protagonista no és cap atzar. Aquest capítol contradiu la filosofia del puzle: cap peça no té valor per si sola. 

La part negativa és que m’ha obligat rebaixar l’entusiasme amb què havia llegit el Nocilla dream, que ha perdut allò que en podríem dir frescor, novetat… És a dir, que m’ha fet adonar que tinc tantes lectures pendents…

Em va enganxar el títol. Hauria d’haver desconfiat quan, atret pel personatge, vaig llegir a la solapa de Rebelión en el desierto que aquest era una versió resumida de Los siete pilares…; un resum. Quan vaig abandonar la lectura a la pàgina 488 (de 930) feia massa pàgines que ho havia entès. Llavors ja m’havia deixat enganyar per l’edició de butxaca de Zeta Bolsillo per 9 euros. És un llibre massa ordenat, cronològicament; massa repetitiu, i poc literaturitzat, per dir-ne així. Potser hi falta la mà d’un bon editor que el conduís en el viatge de la vida al paper.

Foto de portada de ‘Los siete pilares de la sabiduría’, de Zeta Bolsillo Aventuras. 

Feia temps que em volia llegir el primer llibre d’una trilogia innovadora que havia de canviar el destí de la literatura –en espanyol si més no– (uf).

L’arrencada m’ha enganxat. Històries curtes amb cap i peus, metàfores en un pim-pam, històries curtes només amb tronc, paisatge compartit que s’anirà obrint, anècdotes explicades amb mirada periodística, cites sobretot científiques… I també, és clar, un enfilall de personatges, detallats amb quatre pinzellades, com les sabates, bambes i botes que pengen d’un om, en una carretera solitària (US50) delimitada per un puticlub a cada punta… Els paisatges i els personatges es van introduint a poc a poc, de tal manera que tot i que no en saps gaire cosa no et perds, encara que l’última referència estigui sis o set capítols enrere. És a dir, que està molt ben construïda.

El primer, Falconetti –Fernández Mallo devia seguir Hombre rico, hombre pobre–, disposat a travesar la US50 a peu. Pat Garret carreteja una maleta plena de fotos i fa que Samantha s’emocioni. Peter, admirador d’art a París, viu en un contenidor. Humberto porta un camió fins que es retira a un magatzem de roba vella. Hans talla carn a Carson City i perd les botes. William inventa el Planxat Extrem. Jorge Rodolfo està fascinat per Borges fins que deixa d’estar-ho i li construeix un monument per “subscripció popular”. Samantha es pinta les ungles i espera un príncep que va arribar i se’n va anar. Quatre rosses surfistes –dues de naturals i dues de tenyides– perdudes pel desert d’Almeria. Fernando toca la guitarra en una benzinera com a ambaixador d’un microestat: Ergaland & Vargaland. Clark té una visió per intoxicació amb taronjada i deixa la Sherry, amb qui se n’havia anat per fer el mateix en un altre lloc. La Margaret vol pintar la tapa del primer disc de Sinestro Total (una cançó d’aquesta banda va inspirar el títol). Hannah s’autoedita la poesia i la reparteix de franc, i es topa amb el Ted i se’n van a viure sota terra. Ernesto Che Guevara se’n va a fer el guiri al Vietnam i acaba mort. Kenny és feliç vivint en un aeroport i és ambaixador d’Ergaland & Vargaland. Josep dissenya tapes de claveguera amb entusiasme mediterrani.

“Tumbados en la cama, mientras miraba un punto fijo de la pared, le contó que después de haber trabajado en un banco en L. A., había heredado inesperadamente, así que dejó el trabajo. Su afición por las fotografías le venía del banco, por culpa de ver tanta gente; siempre imaginaba cómo serían sus caras, sus cuerpos, en otro contexto, más allá de la ventanilla, que también era como el marco de una fotografía. Pero tras haber cobrado la herencia, su otra afición, el juego, lo había llevado a perderla casi en su totalidad. Ahora se dirigía al Este, a New York, en busca de más fotografías, Aquí, en el Oeste, siempre andamos a vueltas con los paisajes, le dijo, Pero allí todo son retratos. Sherry no supo qué decir. Él abrió la maleta y le fue dando las fotos. Barajada en uno de los tacos encontró el inequívoco rostro de su madre. Sonreía agarrada a un hombre que, entendió, era el padre que nunca había llegado a conocer. Cayó sobre el pecho de Pat y lo abrazó fuertemente. A partir de ahí, él se quedó muchos días más, ella ya no le cobraba, le preparaba la comida y no salían de la habitación. La noche en que Pat se fue el Mustang no le arrancó, pero consiguió parar a un camión que iba hacia Kansas. Por la mañana, tras descartar que se hubiera caído al pozo, o que hubiera ido a Ely a por tabaco, ella se puso a esperarlo hasta que anocheció con la vista fija en el último punto divisable de la US50. Cuando ya no pudo más, sentada en el capó del Mustang se echó a llorar. Se repasa los labios en el retrovisor y la maquilladora le avisa, ¡Salimos al aire en 1 minuto! Nevada TV hace el especial Prostitución en Carretera. Acercan el micro y le preguntan, ¿De qué cosa te sientes más orgullosa, Sherry? El amor es un trabajo difícil, contesta, amar es lo más difícil que he hecho en toda mi vida.”

Intercalades entre les històries hi ha les cites firmades amb nom i cognom, gairebé totes de caire científic o filosòfic, sempre tècniques. Aquestes cites marquen la direcció de les històries que vénen després (algunes vegades ho he vist molt clar, d’altres gens, així que…). És com si l’autor de Nocilla dream hagués enfilat tot un reguitzell de llibres de contes, els hagués tret els títols i hagués mantingut la cita del començament. Dir que és una transposició de principis científics a exemples socials potser és fer-ne un gra massa. 

En la última història, la que explica en Josep, la de l’home que va trepitjar la Lluna en un poble de Lleó, converteix en Kenny amb el narrador del llibre i n’explica l’estructura. A més, en Josep aclareix al lector, abans d’explicar l’última història, que tot el que havia explicat fins abans era mentida, però aquesta no…

M’ha encantat el capítol 8 (per dir-ne d’alguna manera). La història en si, per absurda, que de tan absurda encaixa en aquest món com les fitxes del tetris: el catàleg de marques de xiclet i les seves característiques. I també les crítiques del llibre d’eminents diaris i personalitats abans que aquest s’acabi.

El mapa del final el trobo una fantasmada de cap a peus, és a dir, que no li trobo ni cap ni peus. I a sobre no es veu bé per culpa de com està lligat el llibre. 
 

Aquest apunt està dedicat a la memòria, molts cops causa i conseqüència de la literatura. En Gabo ha començat a perdre els records, fins i tot la parla. Son germà Jaime li refresca la memòria cada dia en una trucada telefònica. 

Una gran saga familiar, que fa que les novel·les d’aquest tipus s’hagin de renovar o morir, com diu el tòpic. I que dificil que és renovar res.

Cada personatge està associat a un o alguns fets, resumits en un tret o una acció, en quatre paraules, un malnom, i això entre tants Aurelianos i Josés Arcadios et permet no perdre’t i seguir-ne l’evolució. Això, els noms i la seva creu, i també que els antagonistes, per dir-ho així, tinguin noms resonants i diferenciats, com Melquiades. Gairebé impossible, però, posar-hi anys. La repetició (sobretot de noms, però també d’accions, de la qual cosa es queixa la vella Úrsula) ajuden el lector a seguir la lectura, igual que el fet que el temps sigui lineal.

“Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre le llevó a conocer el hielo. Macondo era entonces una aldea de veinte casas de barro i cañabrava construidas a la orilla de un río de aguas diáfanas que se precipitaban por un lecho de piedras pulidas, blancas y enormes como huevos prehistóricos.” 

M’ha encantat que al començament et situïn el coronel Aureliano Buendia davant de l’escamot d’afussellament per, a mitja novel·la, descobrir que no era allò que era.

En algun moment, m’ha recordat el Tirano Banderas de Valle-Inclán. Ara bé, és un so diferent de tot el que havia sentit abans.

“Los gringos, que después llevaron sus mujeres lánguidas con trajes de muselina y grandes sombreros de gasa, hicieron un pueblo aparte al otro lado de la línea del tren, con calles bordeadas de palmeras, casas con ventanas de redes metálicas, mesitas blancas en las terrazas y ventiladores de aspas colgados en el cielorraso,”

Sobre el sabio catalán, no sé si Gabo va llegir Pla, o n’havia sentit parlar, però sembla una escenificació de la dita planiana que el català és un animal que s’enyora. Genial la catalanada que deixa caure: yesca de pan.

“Trataba a los clásicos con una familiaridad casera, como si todos hubieran sido en alguna época sus compañeros de cuarto, y sabía muchas cosas que simplemente no se debían saber, como que San Agustín usaba debajo del hábito un jubón de lana que no se quitó en catorze años, y que Arnaldo de Vilanova, el nigromante, se volvió impotente desde niño por una mordedura de alacrán. Su fervor por la palabra escrita era una urdimbre de respeto solemne e irreverencia comadrera. Ni sus propios manuscritos estaban a salvo de esa dualidad. Habiendo apendrido el catalán para traducirlos, Alfonso se metió un rollo de páginas en los bolsillos, que siempre tenía llenos de recortes de periódicos y manuales de oficios raros, y una noche los perdió en la casa de las muchachitas que se acostaban por hambre. Cuando el abuelo sabio se enteró, en vez de hacerle el escándalo temido comentó muerto de risa que aquel era el destino natural de la literatura.”

També és un 10 que faci aparèixer un referent al llarg de tota la novel·la, associat a la casa, i que al final tanqui la nissaga d’una manera perfecta, que dóna sentit a tallar la història on la talla i que comencés on va començar.

Discurs de Herta Müller amb motiu del lliurament del premi Nobel de literatura. 7 de desembre del 2009. Llegit a Bromera.com, en la traducció de Juli Jordà.

En un moment de crítica sobre la novel·la tradicional, l’heretada del XIX, Müller barreja estils i punts de vista, narració d’una experiència en primera persona confonent autor i narrador, i interpretació de l’acció, i creació de metàfores i aprofundiment sobre el procés de creació com si fos un assaig.

“Més tard, conversant amb Oskar Pastior per tal d’escriure sobre la seua deportació a un camp de treballs forçats soviètic, em va contar que una mare russa vella li va regalar una vegada un mocador blanc de batista. Tal vegada tingueu sort tu i el meu fill, i podeu tornar aviat a casa, va dir la russa. El seu fill tenia la mateixa edat que Oskar Pastior i estava tan lluny de casa com ell, en la direcció oposada, va dir, en un batalló de càstig.” 

Enmig de tot plegat, un text que t’arriba allà on arriben les paraules més ben dites.

“Trobe que els objectes no coneixen el seu material, que els gestos no coneixen els seus sentiments i les paraules no coneixen tampoc la boca que les enuncia. Però per assegurar-nos la nostra pròpia existència necessitem els objectes, els gestos i les paraules. Com més paraules ens és permés fer servir, més lliures som.”
   

Es pot escriure un conte com els d’abans i situar-lo en un futur immediat? Es pot traçar una història de conte de fades en un ambient gris i sinistre, del qual gairebé no en sabem res i el que en sabem és per contrast? Es pot escriure un conte d’aires medivals amb un soldat, un pagès de remença i una fetillera rodamón, per exemple, i dir-ne l’assassí, l’esclau i l’oreneta? 

Escric això perquè em rebenta llegir i oblidar. En aquest cas, tinc un problema afegit: com mantenir al cap un argument d’idees, una trama sense acció (la poca de la primera part aguanta la segona i després només en queda algun fil)?. Només tinc símbols d’on poder estirar del fil, si no se’m trenca. L’illa de Pico, el tejido ajado, l’ocell que passa, el vampir, Xile, Detour, Teixeira, la voluntat de personificar la literatura…

Cada part del llibre són un parell d’esglaons amunt en una escala de cargol. Sense deixar el Jo cada vegada et presenta una persona diferent. Cada cop menys narració i més… assaig, reflexió, filosofades, orgasmes mentals…

 

La primera part du el nom del llibre. És l’eix de la novel·la, un dietari convertit en novel·la: dos conflictes, el pare i el fill, Montano, ferits per la literatura, i una escapada a Xile. Comença amb una pila de cites d’escriptors i una altra pila de reflexions sobre el fet d’escriure, sobre els dobles, el viatge a Nantes…

La segona part és el trencament de la primera. Què és autobiogràfic i què no (segons la veu del narrador), com ha construït la primera part, en quines circumstàncies… Llavors entra un diccionari d’autors que han escrit dietaris… I tot això, que no saps molt bé com agafar-t’ho, enganxa. No sé com s’ho fa, però la lectura enganxa. Potser perquè la tirallonga de dietaristes és com una classe magistral d’alta literatura, i perquè és com un mag que mentre escenifica el seu truc explica com ho fa, i això fascina, però no saps si creure-te’l o si el que t’explica forma part del xou. Recollons de Vila-Matas!

La conferència, la tercera part, descol·loca, ja que comença amb un canvi d’estil, amb un to agressiu, i torna a Tongoy i a Rosa, i no saps què … I el dietari, la quarta part, de l’home enganyat suposo que és el dietari que ens deu, i com ell mateix ens ha advertit, és l’estil en què hi cap de tot, fins i tot el record d‘una nevada d’infantesa o del cacaolat. L’última part, el viatge al cim d’un pic de Suïssa, és un petit dietari d’un viatge.

La confusió progressiva de narrador d’una història, narrador-autor que analitza el que ha escrit, autor-narrador de la seva vida que confessa les seves mentides i autor real que escriu un dietari és total. No saps què creure’t. Al final, l’única cosa autèntica on agafar-te són els noms propis de la literatura, els autors i les seves vides, i les seves cites; al final, l’única cosa real és la literatura.

Em quedo amb la descripció de la cambra i el jardí on va morir Kafka. M’ha fascinat el “diàleg” (?) amb la viuda de Gombrowicz i sobretot l’escena final sota la pluja, l’encarnació de la literatura en una mossegada de realitat (p. 152). M’ha encantat la conversa-atac contra el taxista, i la frase següent: “Odio a la gente que es de una gran bondad porque nadie le ha dada la oportunidad de saber lo que es el mal y entonces elegir libremente el bien.”(p. 83)

Acabo d’escriure això, assegut al sofà del menjador amb el portàtil sobre les cames, i veig per la finestra un ocell que passa volant, potser una merla. Miro de seguir-la amb la mirada, però és més ràpida que els meus ulls, quadriculats per la pantalla. Cap a on deu volar ara?

“Això llegeixes ara! Te l’hauries d’haver llegit als vint anys!” Aquest és el comentari que em va fer una amiga de la feina quan va veure que el duia a la butxaca de la jaqueta. De fet, ho diu tot.

Sidharta narra la vida d’un home contemporani de Buda, el sublim. Una vida paral·lela a la recerca del mateix objectiu, la pau interior o el Nirvana, però fora de líders i ideologies, perquè al final el protagonista descobreix que la saviesa no és pot transmetre.

Son pare, de qui només sabem que és un brahman. Un amic de la infantesa que el segueix a la joventut i que després fa de contrapunt a la seva vida. Una meretriu que li ensenya l’amor i també li fa de contrapunt, per si mateixa i perquè li dóna un fill, contra el qual es defineix, i aprèn. Un ric mercader, que li ensenya el Sansara, la part hedonista de la vida. Un vell patró de barca que li ensenya a escoltar el riu. Tots són mestres a qui el protagonista, Sidharta, supera com a deixeble.

El llibre és la seva vida. Fet imprescindible perquè poguem veure com evoluciona. Per això, la infantesa no existeix. Per això, els anys passen ràpid. I els capítols estan titulats, i el llibre dividit en parts, coses del tot innecessàries per si mateixes, però que ajuden a assumir l’evolució del personatge.

Ella se l’havia llegit als vint anys i l’havia colpit. S’entén. De la mateixa manera, quan ja en tens quaranta, les reflexions que Hesse aboca sobre el sentit de la vida i la recerca de la pau interior ja no et poden afectar. Has perdut la ingenuïtat. I encara menys quan fa dir a Sidharta, ja vell, que el seu amic de l’ànima, Govinda, està equivocat; perquè si dediques tota la vida a seguir un objectiu t’obsessiones, et perds moltes altres coses i no l’assoleixes mai. Paradoxa?

De Hesse m’havia llegit Demian. I em va cansar. La història es podria semblar una mica a Sidharta pel que fa a la descripció de l’evolució interior d’un personatge, però en el casa de Demian sí que segueix un mestre, ja que es descobreix a si mateix com un elegit. Ara bé, si vaig entendre alguna cosa de tot el que havia llegit, em va caure als peus al final, quan Demian se’n va a fer la guerra, entra en contradicció amb el seu individualisme i Hesse resol la contradicció amb quatre pàgines.

M’ha recordat (oh, déu meu) L’alquimista, de Coelhlo. Aquest sí que me’l vaig llegir als vint-i-pocs anys. I em va colpir. La manera d’afrontar la vida del protagonista, la fugida, el camí de la fugida. Fins que, uns mesos més tard, em vaig llegir una altra obra de Coelho, una sobre el camí de Sant Jaume de Galícia, El pelegrí, diari d’un mag. I li vaig veure els trucs. I vaig reordenar L’alquimista dins del cap, com si n’hagués fet una segona lectura, i se’m va enfonsar com els peus al fang.
 

M’he equivocat de llibre. Havia llegit en un blog, El cuchitril literario, un estracte d’unes memòries de l’editora i aquest Sant Jordi el vaig buscar i vaig acabar comprant aquesta segona part de les seves memòries en comptes de les Confesiones de una editora poca mentirosa.