llegir-escriure
Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.
‘Cosmòpolis’, de Don DeLillo
“Una rata es va convertir en la unitat de moneda” és la cita de Zbigniew Herbert que obre el llibre.
Un dia i un viatge a través de New York. El dia puja i baixa al final amb alguns records de l’Eric, el broker protagonista. La ciutat és l’escenari on passen les coses. Primer, pujades i baixades del cotxe d’assessors, metges i gurus, que van introduint temes i reflexions, i trobades amb la dona, persecucions en una llibreria i trobades en habitacions de gratacels. I després, pujant esglaons d’inversemblança… un alliberament de rates, un ninot gegantí, un bonzo, un enterrament rap en cercavila, una rave en el teatre de la vida.. que fa que tot el que passa fora, de la limusina i del personatge, no tingui cap importancia per si mateix, si no només com a motiu de reflexió del broker, una reflexió que pot arribar a disparar una pistola gairebé impossible de disparar…
No he vist la pel·lícula, és a la llista de pendents. La combinació DeLillo-Cronenberg m’atrau, molt. A Barcelona encara la podeu veure als Cinemes Méliès i al Yelmo Cines Icaria.
Edicions 62 ha publicat la novel·la a la col·lecció Les millors obres de la literatura universal segle XX, traduïda per Mercè Costa Clos.
” El cotxe es desplaçava a pas de tortuga.
Jueus amb levites i barrets alts de feltre estaven plantats a les portes xerrant, home amb ulleres sense muntura i unes barbes blanques i aspres, exempts de la tremolor del carrer. Centenars de milions de dòlars al dia avançaven i retrocedien darrere de les parets, una forma de diners tan obsoleta que l’Eric no sabia com plantejar-se-la. Eren durs, brillants, plens de cares. Eren tot el que havia deixat enrere o que no havia trobat mai, tallats i polits, intensament tridimensionals. La gent els duia i els feia pampalluguejar. Se’ls treien per ficar-se al llit, o per fer sexe i se’ls posaven per fer sexe o per morir. Els duien quan estaven morts i enterrats.” (p. 74)
Al final, l’Eric s’enfronta a la seva vida, a la seva feina, al Japó, al ien. De cara als altres, ha perdut, i de cara a ell mateix, incapaç de deixar anar el seu personatge irreal de pel·lícula de polis darrere una porta tancada, també perd.
Un gran diàleg final, difícil de seguir.