llegir-escriure

Continuo amb un altre títol d’entrecuix calent, molt calent. La novel·la està dividida en dos volums i sis llibres, de títols eloqüents: Sous les toits de París, A l’estil francès, La Rue del Clau, Una missa negra i una nana, França als pantalons i Cherchez le toit.

A l’epíleg del llibre, el seu editor, Milton Luboviski, que tenia una llibreria, Larry Edmuns es deia, a Hollywood (Califòrnia, EUA), ens explica la gènesi de la novel·la. El 1941, en una època en què Henry Miller anava curt d’armilla, en Luboviski li pagava a dòlar la pàgina. Per tant, l’Alf, el protagonista, i en Joan Dijous, o Jean Jeudi, o en Joanet, el coprotagonista mut, no van néixer a París, on se situa l’acció, sinó a l’assolellada Califòrnia, amb una finalitat alimentària. Potser per això, a diferència de Pierre Louys, Miller no vol denunciar res i va directe al tema, des de la primera pàgina. Tot i això, quan s’és un bon escriptor, es nota.

Henry Miller, fotografiat per Carl Van Vechten el 1940.
 

En aquest cas, es nota primer en l’estil. Ja sabem que el món del sexe dóna per a moltes metàfores (per exemple, en català, gairebé totes les verdures tenen un segon significat sexual: la patata, els pebrots, els melons, el pèsol, la fava…), però això no vol dir que sigui fàcil crear imatges noves, com ara aquesta, per indicar la trempera al veure un pubis rasurat:

“La reconeixerà… Per a ell és com el cap de Medusa… només amb una ullada es converteix en pedra, encara que no tingui un bigoti en forma de serps.”

O aquesta,

“Al cap d’uns quants minuts de fregues, ja tinc una cigala que, en unes altres circumstàncies, correria el perill que li disparessin per dissecar-la.”

O aquesta,

“La Jean és tan calenta com sembla. Com que tothom està dret, amb trempera o sense, jo també m’hi he d’estar, i la Jean em mira la bragueta com si esperés que en sortís un ninot d’aquests que es disparen amb una molla.”

Aquestes petites perles enmig de la narració marquen la diferència amb altres obres més convencionals.

A part d’això, es nota en els personatges. No es para gaire a descriure’ls físicament, un altre anticonvencionalisme, però sí que t’explica com pensen, els situa a la història i en justifica les actuacions. Cada personatge viu un conflicte, un cert conflicte, i el resol a la seva manera. com l’Alexandra, que fa una reflexió i torna al camí de l’Església, per després deixar-la i agafar el del satanisme, i els seus dos fills, la Tània i el Peter, que també són amants; o l’escalfabraguetes de la senyoreta Cavendish, l’anglesa que ha d’acabar marxant de París; o la Toots, que busca un americà ric i el troba en el Henry, però a ell li atrau més el Peter; o com l’Ernest i el Sid s’ho munten per fer fotos porno a l’Ann després d’emborratxar-la; o l’Anna, que va sortir corrent nua enmig de la nit, avergonyida, i a poc a poc es…

Aquest reguitzell de personatges es mou al voltant de l’Alf, el narrador protagonista, que escriu en primera persona i que intenta no implicar-se gaire en les històries, temerós de sortir esquitxat dels gelos, les infidelitats, les passions i les misèries dels homes que perden el cap rere un cony.

“Quan acabem, la bagassa es queda allargassada damunt la pila de fustes. No intenta tapar-se… actua com si hagués oblidat on és, sembla esgotada de tant cardar, i satisfeta. Em fa por, però, que se’n recordi i provi de treure’m uns quants francs amb afalacs, potser voldrà que la convidi a beure alguna cosa, que li pagui un taxi, em parlarà de la seva mare malalta… agafo el primer bitllet que trobo a la butxaca, m’hi eixugo la cigala i l’hi deixo rebregat damunt la panxa nua, aprestat amb una moneda.”

Entremig, tot un reguitzell d’activitats sexuals amb múltiples variants, algunes de les quals avui són delicte, i jo diria que quan les va escriure també.

Al darrer llibre, Miller fa girar la trama al voltant del Sam i l’Ann, i la seva filla, menor d’edat, la Snuggles, i la Billie i la Jean, i dels diners, i així crea una espiral que li serveix per dónar un final a la novel·la.

M’han encantat les cites que obren els dos volums:

“Deixa estar els collons i agafa’t els mitjons.” –Canterbury
“–Collons! –digué la reina–. Si jo en tingués seria Rei!” –Canterbury.

I els noms francesos per referir-se a certes parts del cos, conillon, bonne-bouche i abricot-fendu, el significat dels quals es dedueix pel context.

Traduït de l’anglès per Jacint Bofias i Alberch, que no surt a la portada.

Feia temps que tenia ganes de llegir alguna cosa del Roth actual i al final ha sigut l’atzar el que m’ha fet comprar aquesta Elegía. Novel·la curta, és la biografia d’una mort. No confondre amb una mortografia. Explica la vida d’un persona qualsevol centrada de manera exclusiva en els episodis de mort i, com a prèvia, de malaltia. D’aquí ve el títol.

Els records d’infantesa reduïts a una estada d’hospital i a la feina familiar, evocada a través de la mort del pare; la seva feina, publicista (m’ho sembla a mi o té molt mala premsa literària), creativa per tant, recordada a través dels companys malalts, amb qui parla per telèfon. En fi, una filla, un divorci, tres dones… El retir a un urbanització de la costa. Tota una vida volent pintar per avorrir-ho al cap d’uns mesos. Alguns pics de reflexió que trenquen la monotonia del relat i de la vida viscuda, una vida que deu haver sigut emocionant i emotiva, però que en la reflexió final no ho sembla. En conjunt, un aplec d’aquelles coses relacionades amb la malaltia i la mort que ja sabem i que ens fa por pensar i dir en veu alta.

Foto: Reuters. 
 

De l’estil em quedo amb les descripcions i les caracteritzacions dels personatges, com ara la conversa amb l’enterramots cap al final del llibre: 

“-Pues de todo en la vida en general. En fin, yo cavo la primera mitad. Uso dos palas, una cuadrada cuando el trabajo es fáci y puedo sacar más tierra, y luego utilizo una pala redondeada y puntiaguda, una pala corriente. Eso es lo que se emplea para la tarea básica de cavar, una pala normal. Si el trabajo es fácil, sobre todo en primavera, cuando el suelo no está endurecido, cuando está humedo, uso la pala grande i puedo sacar grandes paladas y cargarlas en el remolque. Cavo de delante atrás, cavo una sere de franjas paralelas, y a medida que avanzo uso el cortabordes para cuadrar el hoyo. Utilizo eso y una horqueta recta… la llaman una horqueta pala. También la utilizo para los bordes, para golpearlos, recortarlos y hacer que el hoyo sea rectangular. Uno tiene que mantenerlo rectangular a medida que avanza. Echo las primeras diez cargas en el remolque, regreso y lo lleno de nuevo. Diez cargas. En ese momento voy más o menos por la mitad del trabajo. Unos noventa centímetros de profundidad.”

El que m’emportaré arreu d’aquesta lectura són dues coses: l’estremidora sensació del protagonista de quedar atrapat a poc a poc en la xarxa mèdica de diagnòstics-tractaments, a l’estil de Kafka a El procés, i la convicció que l’estil de vida mediterrani, i de poble, lligat no al progrés personal en una feina sinó al saber viure els petits moments i a llaurar amistats i fer relacions omple més una vida que la correcció diguem-ne anglosaxona. Perquè el gran tema d’Elegía no és pas la mort, sinó la vida.

Traducció al castellà de Jordi Fibla, que no surt a la portada.

L’ortografia del català té unes quantes lletres d’aquelles que s’escriuen i no es diuen. La primera que ens ve al cap és la h, la lletra muda. Per saber quan l’hem d’escriure o sabem llatí o llegim molt i tenim bona retentiva (la tercera via, omplir fulls d’exercicis, només s’aplica si algú t’hi obliga). Són paraules com ara ham (hamus), hereu (heres heredis), heroi (heros), heura (hedera), hivern (hibernum), home (homo hominis), hort (hortus), hospital (hospitalis, al seu torn de hospes, hoste), hotel (del francès hotel, que ve de hospitalis), humil (humilis, que ve de humus, terra), humor (humor humoris, líquid), humà (humanus)… Sempre a començament de paraula. Cal recordar que la h en llatí no era muda, sinó que representava un so aspirat, o bufat. També n’hi ha algunes més en què apareix intercalada, per exemple: subhasta (subhastare, format a partir de la frase sub hasta vendere, vendre sota l’asta), vehicle (vehiculum, de vehere, portar a sobre, transportar), anihilar (annihilare, reduir a no res, de nihil, no res), exhaurir (exhaurire, buidar, eixugar una bassa, de haurire, poar, treure aigua)… Com es pot apreciar, la majoria són mots compostos, en què la h aspirada estava a començament de paraula. En paral·lel al que en català vam fer amb tothom, compost de tot i hom. L’excepció, perquè sempre n’hi ha d’haver alguna, és menhir, que ens ve del bretó a través del francès.

Els romans també van fer servir la h per representar algunes lletres gregues que no tenien en llatí. Així, la ph de philosophia era la transcripció de la lletra fi,  Φιλοσοφ?α, i la th, de la theta de θεοςλογía, per posar dos exemples. Aquestes h etimològiques són habituals en el català medieval, i van desaparèixer definitivament de la nostra ortografia amb la reforma fabriana, substituïdes per la f i la t. En anglès, en canvi, encara les mantenen, philosophy, i també en francès i alemany, philosophie.

Barrejades amb les h etimològiques, n’hi havia unes altres d’origen català, com les de bosch (de bosko, probablement indoeuorpeu), poch (paucus), rahó (ratio)… que no responen a l’ortografia del llatí. Aquestes h, hereves de la tradició medieval, van desaparèixer amb les Normes ortogràfiques d’ara fa cent anys. Va ser un dels punts polèmics. De fet, és conegut que Fabra volia eliminar totes les h, com havia fet l’italià. Però el pes del costum va ser més fort. Només s’han mantingut en els cognoms i els topònims, i encara no en tots. Per exemple, el segon cognom de Fabra, Poch. A Masquefa s’hi manté al carrer Crehueta.

Finalment, també hi ha alguns casos de h diacrítiques, és a dir, que tenen com a funció distingir. És el cas dels pronoms febles hi i ho i de les exclamacions ah, eh… uuuuh.

Més lletres que s’escriuen però no es diuen.

Possiblement, la segona més popular és la u, que forma parella indissoluble amb la q, i que també trobem davant de la g, com a guerra, per marcar-nos la distinció amb gerra… Aquesta funció de distingir també la fa la i davant de la g, en el cas de faig, roig, blanqueig… I davant de la x. La i ens marca si la x ha de sonar fricativa, com a caixa, o africada, com a taxi. A més a més que en el lleidatà i el tortosí aquesta i sí que sona.

Tres quarts del mateix passa en els casos de –t, -d, -b i –p a final de paraula precedida per una consonant (especialment les combinacions -mb, -mp, -nd, -nt, -ld, -lt, -rd, -rt): salt, pont, sant, tomb, camp… Cap diferència a l’hora de pronunciar-les com la sal de la cuina o com quan la gallina pon un ou. Les escrivim perquè a les Illes i al País Valencià sí que les fan. I també les escrivim perquè, a tot el domini, quan fem un derivat, i per tant deixen d’estar a final de paraula, tornen a sonar: saltiró, pontet, tombar, campal… o fins i tot sant Antoni.

No és el mateix cas que les paraules acabades amb –ng o -nc: fang, blanc… Si ens hi fixem, ens adonarem que si bé és veritat que no diem la g ni la c, també ho és que no sona igual fan que fang. Aquesta última és més velar, és a dir, que quan la pronunciem tirem la llengua enrere, cap al vel del paladar.

La r a final de paraula és un altre dels sons consonàntics que emmudeix. Però no igual a tot arreu. A les Illes, sempre; al Principat i al nord del País Valencià, la r es manté en alguns casos, sobretot en els monosil·labs. Al centre i al sud del País Valencià es fa sempre.

Més casos.

Si centrem la mirada en el dialecte central (central perquè és al mig, no perquè hagi de ser el centre d’atenció), trobarem una bona pila de a i e que s’escriuen i no es diuen. Són vocals neutres en posició pretònica (això és, abans de la síl·laba tònica o accentuada): barana, berenar, Teresa, carabassa, caragol… que pronuciem brana, Tresa, brenar, carbassa, cargol… Algunes d’aquestes pronúncies estan tan arrelades que l’ortografia ha hagut d’admetre formes dobles, és el cas de cargol i carbassa. Si les busqueu al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans les trobareu totes dues, però us remetran a caragol i carabassa.

El cas de Tresa, com que és un nom propi, es confon amb un hipocorístic, com ara Biel de Gabriel, Ximo de Joaquim, o Saní de Sadurní.

Pel que fa als noms propis, un cas particular, que s’escapa dels exemples esmentats dos paràgrafs abans, és el de Tàrrega, pronunciada Targa, en què els targarins eliminen la vocal posttònica. També és particular el cas de Puig-reig, que els purreigtencs diuen Pu-reig. Hem de suposar que per la dificultat de pronunciar dues africades seguides. I segur que n’hi deu haver més.

Semblant als casos de -lt o -nt a final de paraula, hi ha les r de prendre i derivats: aprendre, comprendre, reprendre (ep, no pas reemprendre!) etc. Ningú les fa, però les escrivim perquè les trobem en la flexió verbal, com ara en la primera persona del singular del present d’indicatiu: prenc, aprenc, comprenc, reprenc, etc. Però que ningú s’esforci a fer-la, prendre amb dues r sembla un embarbussament d’una sola paraula.

Una altra r que ens fa ballar el cap és la d’arbre (del llatí arbor), que cada cop sento més sovint en converses informals (els presentadors del TN , els locutors de ràdio i la resta de professionals ja saben que no l’han de dir). En aquest cas, si bé la pronúncia és forçada no és impossible com a prendre. És un bon exemple de la força de la llengua escrita.

És un cas semblant a aquest aquests, amb una s muda, que com la t de sant apareix quan fem el femení: aquesta aquestes. Alguns parlants, ja fa anys, van decidir ser coherents avant la lettre i fer el femení segons el masculí: aqueta aquetes. I fins i tot n’hi ha que només van ser mig coherents (si això no fos una contradicció) i fan el plural aquestos.

Un altre cas de consonant que no es diu però s’escriu per raons etimològiques és doncs, amb variants com ara donc, donques i donces. Segons el diccionari Català-valencià-balear, donques i donces són secundàries, la més conforme a l’etimologia és donc, amb l’afegit d’una -s adverbial com la de mentres. Aquí, la llengua escrita no ha interferit en la llengua oral. No tenim cap problema a dir dons i escriure doncs, ¿potser perquè s’interpreta que la c no és oclusiva /k/, sinó fricativa /s/? Vés a saber.

Arribem al final del camí. He intentat no deixar-me cap cas de consonant escrita i no dita, però me’n falten algunes, algunes d’importants, les que representen en Casasses i en Puntí.

El primer, en una exposició (que no he pogut veure, encara, mal que em pesi) Qui’sigut. Un títol que reflecteix totes aquelles lletres que ens mengem al parlar, bàsicament perque no ens fan cap falta. Els catalanoparlants orientals, pel fet de tenir la vocal neutra, en som més propensos. Un altre exemple, l’oració quina hora és? pronunciada quinorés? o fins i tot quinoré?. 

El segon, que d’això en fa un joc amb les lletres de les seves cançons, com a Atzucac, de Pepalallarga i… (Picap, 1998):

(…) escanyolit sense banyes…

Una bona pila de bons contes, amb aquell encant decimonònic d’haver-se publicat primer en un setmanari. La primera història, La parella perfecta, sembla que faci de preàmbul. Suposo que per això se’n va a un terreny mític, llegendari, ben lluny en el temps i la imaginació. És l’únic cop que ho fa. I l’únic cop que surt una poma per mossegar. La resta de contes toquen l’ara i l’aquí, amb noms d’arreu: Sant Feliu de Guíxols, Caldetes, Dyane 6, el Collsuspina, Vic, el Camp Nou, Can Bros… De seguida passem de la parella perfecta que no ho és tant a les mentides, que atrapen fins i tot a qui no les diu. I a una altra parella perfecta, però aquesta amb gos, que curiosament m’ha recordat els protagonistes del primer conte. Al quart ja entrem en un casament, el d’un protagonista que ha canviat de nom, o malnom, en cada etapa de la seva vida (Robert, Bobby, Bob Esponja, Róbert), i creuo els dits perquè m’agradaria que l’últim canvi l’hi funcionés. El jardí és un retrat d’un espai i unes persones, com si es barregessin els caràcters amb els matolls, com si la personalitat i la manera de fer prenguessin cos i se’t poguessin enganxar a la pell. Brrr. I de la descripció/explicació d’un espai, a una reflexió feta pel protagonista, conscient del que pot significar un cotxe, i sobretot conscient del moment en què aquest significat es va trencar, fet miques. El següent també té un cotxe pel mig, i una dosi més punxeguda d’ironia, quan el protagonista canvia i l’antagonista no es mou.

Francesc Serés. Foto: Institut Ramon Llull. 

La novel·la arrenca a poc a poc… En la primera escena, el narrador et situa el protagonista, un escriptor jove que ha publicat a la capital i que ha començat a viatjar pel país. I també li posa un objectiu: arribar a la muntanya de l’ànima, Lingshan. Amb aquest plantejament en tens prou com a lector per anar travessant pàgines rere els ulls del protagonista. A poc a poc coneixes personatges de tota mena, que expliquen històries, que força vegades et remunten al passat, que sembla que interpel·li el present, que és descrit i destrossat alhora.

Em quedo amb la història de l’home salvatge, una mena de ieti o bigfoot xinès, amb les descripcions de rituals desapareguts, amb la recerca de llegendes i cançons, amagades de l’empenta de la Revolució Cultural, i amb passatges com aquest, al començament del capítol 75: “Y también en el Wanxian ha fondeado el barco por la noche. El segundo de a bordo ha venido a charlar conmigo mientras yo estaba contemplando las luces de la ciudad. Me ha contado que, refugiado en su cabina de pilotaje, assistió a una carniceria durante la Revolución Cultural. Eran por supuesto hombres lo que estaban matando, no peces. De tres en tres, atados por las muñecas con un alambre, fueron empujados hacia el río por unos disparos de metralleta. Tan pronto como uno de ellos era alcanzado, arrastraba a los otros al agua y los vio debatirse como peces atrapados en el anzuelo, antes de ser llevados a la deriva por la corriente cual perros reventados. Lo curioso es que cuantos más hombres se mata, más numerosos son éstos, mientras que los peces, cuántos más se ha pescado, más escasos se vuelven. Sería preferible lo contrario.”

 
Gao Xingjian a la Galeria Simoncini, a Luxemburg, el setembre de l’any passat.
Foto: Jwh
 

A poc a poc, descobreixes que el temps puja i baixa, que les històries van endavant i enrere, i cada capítol pren autonomia, tant, que cap a mitja novel·la et preguntes si no és més aviat un recull de relats, en què la recerca personal s’encreua amb la història i la política, però també amb l’amor i el sexe, i amb la natura i l’ecologisme, molt presents.

I quan arribes al capítol 72, dels 81 que té el llibre, l’autor, de manera molt educada, et resol unes quantes preguntes i et confirma unes quantes suposicions: 

“-¡Esto no es una novela! 
-Entonces, ¿qué es? -pregunta él.
-Una novela debe constar de una historia completa.
  Él dice que cuenta también historias, pero que alguna de ellas las cuenta hasta el final, otras no.
-Si no se respeta ningún orden, es imposible que el autor sepa cómo desarrollar la intriga.
-Pues bien, dígame usted cómo desarrollarla, por favor.
-En primer lugar, se requiera una introducción, luego un desarrollo y, por último, el momento culminante y un desenlace. Son los conocimientos básicos para escribir una novela.
  Él pregunta si existe alguna forma de escribir al margen de las normas básicas. Por lo que se refiere a las historias, se cuentas algunas empezando por el principio, otras por el final, algunas tienen un principio pero no un final, algunas sólo un final o una parte imposible de contar hasta su final, y si bien algunas podrían contarse, ello no siempre es necesario, porque no hay nada interesante que contar; y sin embargo todas son historias.
-Sea cual sea la manera como cuente usted sus historias, es menester que tengan un personaje principal, ¿o no? Una novela debe contar, en cualquier caso, con varios personajes principales, mientras que en la suya ¿qué pasa?…
-¿Acaso yo, tú, ella y él no son en mi libro personajes? -pregunta él.
-¡Pero si no son más que pronombres personales! Utilizar diferentes enfoques descriptivos no es óbice para no trazar el retrato de los propios personajes. Aunque considere usted estos pronombres personales como personajes, su libro no tiene ninguna figura definida. Y tampoco cabe hablar de descripciones.
  Él dice que no pinta retratos.”

Al final de la discussió, al cap d’unes pàgines, el critic literari s’aixeca, “se sacude las mangas” i se’n va, emprenyat com una mona.

En fi, si mai teniu interès a buscar la vostra muntanya de l’ànima ja sabeu on es fiqueu. El camí és llarg i de vegades fatigós, però val la pena recorre’l. 

Traducció: Liao Yanping i José Ramon Monreal, ben petits a la pàgina 6 de l’edició de Planeta Agostini, dins la col·lecció Biblioteca Oriental. 
 

Uns personatges posats en situació, a poc a poc, es van dibuixant i intercalant. I darrere seu hi entres tu, com si els veiessis per un monitor de vídeo. I quan surten de París cap a la incertesa del destí, tu els acompanyes en la incertesa, tant en la que viuen ells com en la que tu, lector, jugues sempre a avançar-te el que vindrà.

Les històries són tan humanes com els personatges. Els sentiments es retraten amb senzillesa. Hi ha històries tan agres com el moment en què són viscudes, però cap com la del capellà amb els nens orfes. És tan esfereïdora com lògica; cap crítica, les coses són com són.

Traducció al castellà de José Antonio Soriano Marco, que no surt a la portada.

Vaig deixar el blog al juliol amb El petit príncep, i em plau reprendre’l ara amb una història que comença amb una rebequeria d’un nen de 12 anys i que s’allarga fins al final de la seva vida, un final sorprenent, fins i tot espectacular, potser forçat, per mantenir la coherència (això no és cap crítica, a la vida mantenir la coherència molts cops ens obliga a forçar situacions).

Que un nen s’enfili a un arbre, empipat com una mona, i no vulgui baixar-ne mai més, és un punt de partida que t’intriga com a lector. I al cap d’unes quantes pàgines et preguntes què coi passarà, què ens pot explicar el narrador d’una vida passada dalt dels arbres… A priori, no sembla que pugui passar res de gaire interessant. Així que doble mèrit per a Calvino.

La història de Cossimo explicada per son germà es plena de bon humor, subtil, irònic, com la visita de Napoleó o els espanyols del poble del costat. Però a més, Calvino hi aboca totes les emocions i plaers que ens pot oferir la vida, fins i tot més de les que podria tenir la vida d’algú que toca de peus a terra.

Al final, has anat seguint el fil invisible de les aventures i anècdotes del baró rampant. però el que et queda, l’última sensació abans de tancar el llibre, és el regust del revers d’una altra vida, la del germà, espectador i marmessor.

Què més es pot demanar a un llibre? 

No publico cap fragment perquè ja no tinc el llibre, que havia anat subratllant en la traducció de Maria Aurèlia Capmany. A l’agost vaig pujar al Canigó des del refugi dels Cortalets. Duia el llibre a la motxilla. L’acabava d’acabar. En entrar al refugi, a mà dreta, hi vaig veure un prestatge encastat amb revistes i una dotzena llibres. Entre aquests, My family an other animals, de Gerald Durrell, i Les fleurs du mal, de Charles Baudelaire. Cap en català. Així que el vaig deixar a la lleixa. 
 

Seguint el rastre dels infants, he anat a parar al petit príncep sense nom.

No me’n recordava d’haver-lo llegit de petit. La història del barret, la boa i l’elefant, sí. Me’n recordo del conte, dels dibuixos, que després vaig saber que eren d’ell mateix, damunt la taula de fusta fosca de l’habitació de mon germà gran, amb la llum d’un matí d’estiu travessant les cortines. Jo devia ser molt petit. I me’n recordo de la història del geògraf i la rosa i la muntanya. Poca cosa, gairebé res. Així que quan el vaig trobar en una botiga de l’estació central de Barcelona, entre llibres d’autoajuda i d’aventures per a adults, no ho vaig dubtar gens, ja havia trobat acompanyant per al viatge.

Llegit en la traducció d’Anna i Enric Casassas.

En el darrer apunt, recolzant-me en un article d’en Jordi Puntí, vaig posar la lupa sobre dues errades gramaticals, l’una en l’etiquetatge i l’altra a la pantalla d’un ordinador, en dues empreses instal·lades a Catalunya: Àrea de Guissona i Decathlon. Ja he rebut resposta. Totes dues m’assseguren que arreglaran els problemes. Les dues respostes són breus. Decathlon no fa cap falta. L’Àrea de Guisson, pel seu cantó, no posa cap accent, cosa que interpreto que deu ser algun problema del teclat; no crec que facin com jo en els missatges del WhatsApp, que per anar ràpid no accentuo mai. Ara pateixo pel fet que no els vaig remarcar que, a més de les olives verdes, els dàtils, les prunes i tutti quanti tampoc porten òs.

Més enllà de les errades de picatge, ortogràfiques o gramaticals, que tots en fem perquè sempre se n’escapen (és una batalla perduda en què lluites com si la poguessis guanyar), voldria defensar la meva feina (si no ho faig jo, qui ho farà?), la de corrector i editor de textos. Els usuaris d’internet disposem de diccionaris en línia, com l’Optimot, i de traductors i programes de correcció, com els que podem trobar a Softcatalà, que ens faciliten molt la feina, que ens permeten resoldre dubtes de tota mena (des de lapsus i paraules que se’ns queden a la punta de la llengua fins a expressions que no havíem sentit mai, de ciència o esports, per exemple), però sempre, sempre, al final falta aquella ullada completa, que mira que les idees que es volen transmetre s’enteguin, que estiguin ben expressades, que siguin coherents amb el conjunt, que facilitin la feina al lector i no l’hi compliquin, encara que sigui l’etiqueta d’un producte comercial.

Corregir i editar un text sempre és una feina secundària (la primària és la redacció del text, esclar), i per això és una feina de qualitat, que dóna valor… I per això n’hi ha que es pensen que en poden prescindir, per allò de rebaixar costos, i llavors surten nyaps com els del darrer apunt, que es carreguen la imatge de l’empresa.

Ara bé, tampoc no em faig il·lusions. La majoria de clients segur que miraven el preu i en els accents ni s’hi devien fixar. D’aquí plora la criatura.

Estirant del fil del nen protagonista del Retrat d’un assassí d’ocells he arribat a aquest. “Ja veuràs, t’encantarà, es llegeix com un conte.” Això em van dir, i de fet, és un llibre que se segueix molt bé, que et pot divertir perquè has de desxifrar les coses que veu el protagonista, de 7 o 8 anys, i que acaba desembocant en un final que lliga tota la novel·la.

Tret d’això, és una altra novel·la que tracta els nens com si fossin adults incomplets, que retrata el món dels grans escapçat per la mirada de qui no sap com funciona el món (per exemple, quan el nen fa el retrat d’un instant amb Hitler, el Furia, i Eva Braun), però que és incapaç d’incorporar res més que aquest món escapçat, res del món propi d’un infant. En això, guanya l’Emili Teixidor. 

Foto: Maggie Hannann 

“El Fúria era força més baixet que el Pare i, en opinió de Bruno, de bon tros no tan fort. Tenia els cabells negres tallats força curts i un bigoti diminut, tan petit que Bruno es va preguntar perquè es prenia la molèstia de deixar-se’l o bé se n’havia descuidat un tros a l’afaitar-se. La dona que hi havia al seu costat, en canvi, era sens dubte la dona més atractiva que havia vist mai. Tenia els cabells rossos i els llavis molt vermells i, mentre el Fúria parlava amb la Mare, es va girar de cara a Bruno i va somriure, motiu pel qual es va enrojolar de vergonya”. (cap. 11 El Fúria)

La manera com l’autor transmet que el nen protagonista deixa enrere el passat a Berlín per viure només el present del camp és molt barroera. Per exemple, a Berlín tenia tres amics. A mesura que avança el relat, es va oblidant dels noms, ara l’un, ara l’altre i al final el tercer. No se n’oblida i després li tornen a la memòria, no els confon amb altres noms semblants, no els confon entre ells… Amb tres passos, tres amics oblidats.

La gràcia d’aquest llibre és que com que molta gent l’ha llegit el pots comentar. I la meva estranyesa és que ningú (de tres lectores) ha coincidit amb la meva idea del final, que és que el noi del pijama de ratlles es venja a través del nen protagonista. I que pot molt ben ser que jo, en una situació semblant, fes el mateix.

Al contrari d’un altre best-seller com El codi Da Vinci, el final fa bona l’obra.

De fet, la protagonista, la Lenore Beadsman, a diferència de la conxorxa, sembla la més assenyada de tot el reguitzell de personatges de noms impossibles (Stonecipher, Rick Vigorous, Bombardini, Spatula Spaniard, La Vache, Wang-Dang Lang). O més aviat la que intenta mantenir-se més assenyada. I esclar, si vols nedar, has de fer servir la ironia, que sovint cau en l’absurd, d’on surt un personatge molt destacable, Vlad l’Empalador, una cotorra que va la pena de seguir en el seu periple vital. Entremig, relacions familars, de parella, de feina…, i empresaris d’èxit, capaços de crear un paisatge de cap i de nou. Al final, em vaig quedar amb la sensació que se m’havien escapat coses i fins i tot amb el mal gust de boca de si havia entès o no el que sigui que m’hagués volgut explicar.

La novel·la culmina, com en una escena del germans Marx, en un edifici d’empresa on apareixen tots els personatges, com un intent de resoldre tots els nusos de totes les trames, propòsit que evidentment no reeixeix*, o potser sí, ni que sigui per reducció a l’absurd.

El que satisfà molt és l’estil. A cada moment, a cada pàgina. T’ho passes molt bé veient com construeix els diàlegs (com ara dues persones que xerren sobre dos temes diferents, cadascú a la seva a la mateixa conversa), l’acumulació de petits esdeveniments per fer avançar la trama cap a enlloc, les descripcions subjectives segons qui les fa…, com per exemple:

“No he vist mai una Lenore horitzontal. La Leonore al llit és una cosa proteica, d’un altre món. Estirada de costat, definida per la rotunditat d’un pit i la corba d’un maluc, tota ella és una S. Un entortolligament casual amb un coixí i es converteix ara en un senyal d’interrogació, ara en una coma, are en un parèntesi. I després s’espargeix davant meu, humida, amb una vulnerabilitat rara i completa, amb els ulls mirant els meus, i tota ella és una V. Confessaré que mentre escric tot aixo tinc la seva vamba a la falda. La claror suau del llum es reflecteix a la paret, sobre la meva espatlla, i es fon amb el gris inconstant i fred del parpalleig del televisor per projectar una ombra del mentó de la Lenore sobre la seva gola, una ombra que li tapa l’ínfima nou del coll que la punta de la mandíbula pilosa, d’un negre que pren mil tons diferents a mesura que ella respira, acarona suaument. Vés a saber quanta estona me la quedo mirant. El xiulet d’una carta d’ajust en forma de cap d’indi em treu del  somieig. Trobo que passar-me una certa estona asegut al llit m’entumeix terriblement el cul.” 

Dintre d’aquest món ple d’altres móns, em quedo amb les històries del Rick, l’editor. I és que una bona història ben explicada, directament a tu, amb interrupccions i tot, no té preu. 

*El company ja m’ha aclarit que es diu reïx, però jo això no ho he dit mai.