llegir-escriure

Borges en alguns relats fa una cosa curiosa, que és comentar, analitzar els relats al final dels relats, però dintre dels relats (La busca de Averroes, Abenjacán el Bojarí). Així, un cop has llegit la història, veus que encara falten un parell de fulls que dedica a interpretar el que ha escrit i que et fa obrir la ment, crea metàfores que no havies vist, potser perquè estaves immergit en la lectura del relat, i que no hauries vist, perquè un cop acabat el conte no tothom dedica uns minuts a pensar en el que ha llegit, sobretot si el tren ja està entrant a la teva estació. 

Foto: Sara Facio, 1982

El recull és una barreja/acumulació/abocador de noms i títols que no saps on comença la ficció i on la intervenció del creador. Personatges reals, com Averrois, i d’altres que tal com els treballa és clar que són inventats, com Pedro Damián, i per acabar-ho d’adobar, ell mateix, Borges, apareix en un parell de contes. Pel mig, cites de llibres en llatí i d’autors que no saps què pensar. Un devessall d’intel·lectualitat. I de fet, això tant és, perquè ni la lectura ni la reflexió ni els móns que t’obre queden afectats per aquesta barreja de fantasia i realitat. M’ha encantat al conte d’El Aleph el personatge que escriu un gran poema i ell mateix el comenta i l’analitza, llavors Borges diu: “comprendí que el trabajo del poeta no estaba en la poesía; estava en la invención de razones para que la poesia fuera admirable”. Genial.
 

El millor, l’estil de la narració, per sobre de la trama, que avança a poc a poc i vas seguint pas a pas. Entre l’estil, les descripcions de tot: de les maniobres militars, del que se sent jugant a la ruleta, del vent entre els castanyers, de la festa del centenari.

“Mentrestant, per sobre del cel del “bosquet” van aparèixer els núvols, esperats de feia estona. Els trons s’acostaven, però les orquestres militars els dominaven. Quan fou vespre, i les veles, els carros, els paperets i les danses van quedar enrere i es van encendre els fanalets, ningú no va reparar que unes ventades sobtades els balancejaven fortament, més del que pot aguantar un fanalet de revetlla. Els llampecs que il·luminaven cada vegada més intensament el cel no es podien comparar, però, amb el castell de focs artificials que la tropa manipulava a la banda de darrere del “bosquet”. En general, la gent s’inclinava a creure que els llampecs que es veien de tant en tant eren coets que havien fallat. Algú va dir de sobte:
     -Està a punt d’esclatar la tempesta!
     I una remor tempestuosa s’escampà pel “bosquet”. Tothom es va preparar per a la fugida (…)”

Val la pena cercar La marxa Radetzky, una de les més populars de Strauss,i posar-te-la a tot volum en algun passatge de la novel·la, com ara l’entrada del tinent al bordell.

1 f. [LC] [RE] Acció d’expiar; l’efecte.

2 f. [LC] [RE] Mitjà amb què hom expia una culpa o un crim.

Expiar:

1 v. tr. [LC] [RE] Esborrar (una culpa) mitjançant un sacrifici personal o una cerimònia religiosa específica.

2 v. tr. [LC] Algú, reparar (un crim, una falta) per la pena que sofreix, que li ha estat imposada. Si és culpable l’enviaran a la garjola i expiarà els seus crims.

En fi, la literatura com a expiació.

Un dietari personal, amb un plantejament clar. “Nit del 6 al 7 d’agost de 2009. Ens hem embarcat en un ferri modest que ens porta a la Toscana. Ella fa l’intent de dormir, i jo intento arrencar aquest quadern de notes. M’he fet el propòsit de retrobar la meva ànima, i he decidit que l’he de retrobar escrivint;”. Així arrenca el llibre. I per no acabar fent cercles sobre el mateix, es marca un any. Durant aquest any es reinventarà i es buidarà, i al final, farà balanç.

Un llibre atrevit, valent i sincer, i ben escrit, que se surt de la tendència dominant. Hauria de ser el segon llibre que tothom es comprès aquest Sant Jordi per començar-lo a llegir a l’agost i fer coincidir la lectura amb els dies o, si més no, per llegir-lo sense pressa, sense el neguit d’una trama que t’empeny a acabar.

Esteve Miralles entrevistat per Xavier Manuel a la Biblioteca de Masquefa. Foto: Marga Olomí.

“18 d’agost
(…) hi ha també una seducció de dominació, que és un joc en què algú pot posar en joc estratègies de la seducció lúdica, i les pot pervertir, amb l’objectiu d’obtenir un profit individual de l’altra persona, que a més (si pot ser) ha de quedar convençuda que ha fet el que ha fet per voluntat pròpia.”

“20 d’agost
El cunyat del Leo és un mestre de fer volar converses i riem molt. Compartim la ironia com a joc de relació humana; el Leo, com a solter tronera, assumeix el paper de l’ase dels cops, amb molta esportivitat i simpatia. És un joc que em fa sentir a casa. La ironia dolça és filla de la subtilitat, i tenir-la i posar-la en joc (mai en contra de ningú, per molt que a tots ens vagi tocant el rebre per torns) demostra saber que l’important no és el que es diu, sinó el que es viu.”

“21 d’agost
Aquests polsos són un joc pervers, perquè qui té el poder no l’exerceix formalment; al contrari, espera que sigui el subordinat (jo, en aquest cas) qui se l’autoapliqui, qui actuï de tal forma que no faci necessari explicitar que aquella és una relació de poder.”

“15 de desembre
No es pot dir “si ho vols veure així” a algú amb qui pretens tenir i mantenir coses en comú al llarg d’un temps.
   Merda.”

“13 d’abril
En la llista de virtuts que he pogut enumerar més amunt, extreta d’alguns passatges humeans, m’excita que inclogui el discerniment. Com una qualitat moral. I m’excita perquè em sembla una reivindicació pendent.
   Sobretot, una reivindicació defensiva: perquè vivim una època d’apologia de la confusió. O, més precís, d’apologia de la impossibilitat de discernir moralment.”

“20 d’abril
I conclou: “L’ànima humana necessita, per damunt de tot, estar arrelada en diversos ambients naturals i comunicar-se amb l’univers a través d’aquests ambients”. Més: “La pàtria, els ambients definits per la llengua, per la cultura, per un passat històric comú, la professió, la localitat, són exemples d’ambients naturals”.
   Més: “És criminal tot el que té per efecte desarrelar un ésser humà o impedir-li que arreli.”

Flaubert era un ós, alt i solitari, un ós polar; el lloro només el va tenir poc temps, i no era seu, el va demanar al museu del poble per escriure una novel·la que no he llegit, Un coeur simple. Construir la novel·la al voltant de l’anècdota i revelar el misteri al final, això és el que fa Julian Barnes aquí. La llàstima és que el lloro no té gaire misteri, diguéssim que l’adoba amb espècies picants per donar-li gust. Ara bé, l’ós, aquest sí que tenia una carn gustosa i estellosa, estupenca en diria la sogra, que aguanta tota l’obra. I Barnes s’inventa un professor narrador al voltant del qual escriu la novel·la. Llàstima que aquest professor no pren gaire vida, excepte quan parla de la mort de la seva dona, i jo no puc evitar veure-hi en Barnes al darrere. Dividida en capítols, no segons el contingut sinó segons la manera d’encarar-lo, és una mena de classe magistral construïda al voltant de Flaubert i de les diverses interpretacions que els diversos estudiosos biografistes han donat als diversos episodis de la seva vida. És clar que és una novel·la diversa de forma, des d’un abecadari de la vida de Flaubert (en què fa trampa en algunes lletres, encabides a cop de mall, tot i que s’hauria de veure l’original anglès) o un bestiari amb óssos, lloros i gossos; fins a un diàleg d’una sola veu en un passeig al costat del riu. I esclar com que és un professor l’últim ha de ser un examen.

“SEGUNDA SECCIÓN

Economia

Flaubert i Bouilhet fueron al mismo colegio, compartieron las mismas ideas y las mismas prostitutas, tuvieron los mismos principios estéticos, y similares ambiciones literarias, los dos trataron de convertir el teatro en su segundo género. Flaubert dijo que Bouilhet era su “testículo izquierdo”. En 1854, Bouilhet pasó una noche en el hotel de Manses, que frecuentabans Gustave y Louise. “He dormido en tu cama ¬le dijo Bouilhet¬ y ha cagado en tu letrina (¡qué simbolismo tan curioso!)”. El poeta siempre tuvo que ganarse la vida trabajando; el novelista nunca tuvo que trabajar. Comente el posible efecto que sobre sus escritos y reputaciones hubiese tenido el hecho de que sus respectivas situaciones económicas se hubiesen intercambiado.” (p. 210 de l’edició d’Anagrama, traducció d’Antonio Mauri, que no surt a la portada).

He trobat genial les tres cronologies de la vida de Flaubert, no m’imagino una manera millor d’entrar en el personatge, i també el capítol de l’estudiós nord-americà que descobreix les desconegudes cartes d’una antiga amant…, una molt bona manera de parlar de l’amant sense rebentar la realitat.

M’ha encantat el punt de vista del professor quan valora si Flaubert es mereix el qualificatiu d’ós. Diu que feia 1,80 metres d’alt i que ell en fa 1,82 i no s’ha sentit mai alt com un ós, i que per tant és exagerat dir que amb aquest alçada Flaubert era un ós. És a dir, que seguint la més pura tradició britànica es compara amb si mateix per determinar què són els altres. Quan ho he llegit no hi he trobat cap rastre d’humor britànic, tan subtil.

El capítol 10, dedicat a defensar Flaubert dels atacs que ha rebut, amb mi gairebé ha aconseguit l’efecte contrari, i és que el narrador es va inflant i inflant, pedant i setciències, que al final et vénen ganes d’agafar una agulla esmolada.

Per mi, la millor frase del llibre és de Flaubert: “El mayor sueño de la democracia consiste en elevar al proletariado hasta el nivel de estupidez de la burguesía.” (p. 102). Fa uns mesos, a la ràdio, en Quimi Portet va dir una cosa semblant d’internet.

Novela de dos personatges en tres parts. El jugador d’escacs hongarès, Czentovic. El pres austríac, el senyor B. La trobada de tots dos. El narrador, en primera persona, em recorda el mateix Sweig. El lloc també: un viatge en vaixell de Nova York a Buenos Aires.

Llegit a Acantilado, en la traducció de Manuel Lobo.

Dos casos excepcionals. Del primer ens explica com va passar de pagès a campió mundial d’escacs gairebé com una nota biogràfica a la solapa d’un llibre. No s’estalvia les grans paraules. Del segon, ens en explica la feina i l’entorn com una justificació de la detenció, com una explicació dels seus coneixements d’escacs. Tot va cap aquí. El nazisme és superflu, la confiança en el primer metge que l’atén massa fàcil…

Per tant, a la tercera part, la partida, hi haurien de passar moltes coses. I el final és decebedor, ja que prefereix no perdre a jugar amb un rival d’altura. Per què llavors va llançar el repte? El xoc entre tots dos també és el xoc de dues cultures? No ho sé veure. I això que Zweig ens ho explica tot, fins i tot l’origen de la passejada nerviosa per la coberta enmig de la partida. I no cal. Ep, em sembla a mi.

Ara seré injust. M’imagino Sweig assegut en un cafè de Viena als anys 30, amb butaques de vellut i cambrers amb guants blancs, amb alguns clients habituals jugant als escacs. I ell, des d’una punta de la gran sala, imaginant una partida èpica entre dos rivals fora de sèrie. A fora, fa fred. Quina mandra sortir.

Hi ha novel·les en què el pes de la realitat descrita s’imposa de cap a cap. En aquest cas, la realitat de l’Amazonia descrita als ulls d’Antonio José Bolívar Proaño. Per això, la veracitat dels fets és tan important com en un reportatge periòdistic. I la llengua del narrador, que arriba amb el dentista i fa el salt al viejo del títol, és igual d’important. Per això parla dels shuar i no dels jíbaros, i els tigrillos (dibuix), la acémila, el pendejo i las pendejadas, el aguardiente Frontera, i la góndola… I el gordo també es la babosa o excelencia. I no se me ponga feo. I recién entonces… I sense ser una llengua plena d’exotismes, reflecteix molt bé els diferents nivells del relat i els personatges, i t’embolcalla i t’acompanya a endinsar-te en la selva.

Comença així: “Ens hem embarcat en un ferri modest que ens porta a la Toscana. Ella fa l’intent de dormir, i jo intento arrencar aquest quadern de notes. M’he fet el propòsit de retrobar la meva ànima, i he decidit que l’he de retrobar escrivint;”. 

Així que esteu convidats a girar els ulls cap a la vostra ànima de la mà de la literatura i amb les paraules i els gestos del seu autor, a la biblioteca municipal dissabte que ve.

En podeu llegir una entrevista a càrrec de Bernat Puigtobella al Núvol. Teniu l’enllaç aquí al costat.

“Ginés enmudece. Amparo está inmóvil, con los brazos a la altura de la cabeza, petrificada por el pánico, cerrando los ojos en una contracción de todas sus facciones, abriéndolos de vez en cuando para mirar hacia abajo y ver que la tortura no ha acabado, que el horror sigue fluyendo a su alrededor. En realidad, lo que la rodea, a la altura de sus caderas, no es más que una profusión, una abundancia tal vez excesiva, un oleaje de lomos curvos y ondulantes, en los que se marcan una a una las vértebras. Pero las aguas, en su avance, las aguas pardogrisáceas, se abren y rodean a la aterrorizada mujer sin apenas tocarla.”

M’he fet la meva interpretació dels fets, és a dir, m’he construït la meva metàfora (l’he buscat en la gent i no en els extraterrestres), però si l’autor no ha volgut apostar per cap final, jo tampoc no ho faré. Bona lectura.

Foto de Kawabata treballant a casa seva el 1946.

Destacar que per trobar l’origen d’uns versos relacionats amb el cas, più nessuno mi porterà nel sud, Carvalho ha de recórrer a un professor valencià, Beser, a través d’un amic comú, Fuster. La discussió que tenen tots dos sobre la paella m’ha fet agafar una mena d’enveja: jo també vull xerrar de cuina a la cuina amb dos bons amics! Fantàstic quan qualifica la ceba a la paella de catalanada. Avui he fet un experiment. He posat el vers al google. Entre les pàgines en català, la primera entrada el cita com un vers de Leopardi. Encara rai que és una web sobre la revolta medi ambiental a les terres de l’Ebre. La primera cita a tota la xarxa és un blog mexicà, elaborat des de Metepec, que fa servir la foto i el poema del sicilià Salvatore Quasimodo (ara sí), complet, per il·lustrar un comentari sobre… la renúncia de Fidel Castro a la presidència de Cuba! Bé, suposo que són dos suds, diferents, però sí, són el sud d’alguna altra cosa. Quin paper el de la literatura: adornar textos polítics. En tot cas, és la mort dels professors bojament valencians que acumulen llibres i llibres a casa i un fort coneixement enciclopèdic al cap.