llegir-escriure

Sempre que m’arriba la notícia de la mort d’algú, el primer sentiment és de sorpresa, encara que sapigués que feia temps que estava malalt. És inevitable. El segon, en canvi, és incontrolable. Cada cop un record diferent. Aquesta vegada, de color carbassa. A l’Emili Teixidor el vaig descobrir amb Retrat d’un assassí d’ocells. El retrat d’un personatge -que no és el nen protagonista-, d’un paisatge i d’una societat. Un entorn que a poc a poc s’anava obrint davant dels meus ulls, ple de renoms i malnoms, de dobles sentits i metàfores, d’ocells, llocs i persones. Llavors, a través del nen i del seu amic, la memòria va anar enrere fins a Dídac, Berta, i la màquina de lligar boira, que havia llegit ben d’hora a la col·lecció dels Grumets de la Galera, si no em falla el cap. I en un parell de matins d’estiu, entre una calor com aquesta i un aire que la calmava, en vaig fer una relectura que em va tornar a enganxar. El van seguir els contes de Sic transit, Gloria Swanson, embolcalladors, un devessall de llengua, i l’Emili Teixidor va passar a formar part de la meva llista d’imprescindibles.