llegir-escriure

Agafa un personatge, fica-t’hi dins, llança’l al món, canvia-li el sexe, estampa’l contra el terra, arreplega’l i porta’l a la teva vida… Comença a viure al segle XVII però no envellirà, perquè es fa vell no en la vida dels altres sinó en la teva. I omple tot el que aquests segles t’han donat amb tota mena de descripcions, exteriors i interiors, la vella en barca que venia pomes, congelada al fons del Tàmesi, els comentaris sarcàstics dels literats de l’època, l’emoció salvatge del primer amor, exòtic, la cripta gens idealitzada dels avantpassats. I lliga un fil a la punta del començament del relat i ves-lo descabdellant fins al present del narrador, i digue’n un nom dels que es mantenen ferms al pas dels anys, digue’n per exemple l’alzina, o si ho prefereixes digue’n literatura…

“Pero Orlando era una mujer -Lord Palmerston acaba de probarlo. Y al escribir la vida de una mujer, podemos, ya se sabe, sustituir la exigenca de la acción por la del amor. el amor, lo ha dicho el poeta, es toda la vida de la mujer. Basta echar una mirada a Orlando, escribiendo en su mesa, para admitir que nunca hubo mujer con más aptitudes para ese papel. Seguramente, ya que és una mujer, una mujer hermosa, una mujer en su plenitud, pronto abandonará este simulacro de escribir y pensar y pensará en un guardabosque, aunque sea (y con tal que piense en un hombre, a nadie le parece mal que una mujer piense). Y luego le escribirá una esquelita (y con tal que escriba esquelitas, a nadie le parece mal que una mujer escriba), y lo citará para el domingo al atardecer y vendrá al atardecer del domingo, y el guardabosque silbará bajo su ventarna -lo cual, naturalmente, constituye la esencia de la vida y el único tema de la literatura.”

Orlando comença com un relat que s’allunya de Virginia Woolf, irreconeixible, ple d’anècdotes i notes al marge, i desemboca, a través dels canvis del anys, dels canvis de lloc, del canvi de sexe, en una Virginia Woolf literata recorrent els carrers de Londres amb un poemari fruit dels seus anys de lectures… Fantàstic, com a derivat de fantasia i com a exclamació de qualitat.

Sentir-te estrany a l’enterrament de ta mare potser és normal. Ser l’estrany, el foraster, l’estranger, no ho és tant. Mirar la vida al teu carrer des del balcó del pis, veure passar les noies que van al cine i veure-les tornar, i fer-ho des de la llunyania del balcó i de la ment, sentir-te estrany entre els teus, els que haurien de ser els teus. La feina, el bar on dines cada dia. Ser estrany per a la teva noia. Acceptar la vida com si no en formessis part, viure com si no fossis viu. I no voler-ne fugir, ni a un París que hauria de tenir ressons de paradís per a algú que sembla descontent, atrapat, amb la seva vida.

Què li passaria a un home així? Fins on arribaria si les coses anessin d’una determinada manera? Quanta gent com ell trobaríem si sortíssim al carrer a buscar-les, si ens asseguessim en un bar, si miréssim des del balcó amb la diversió d’observar. Potser l’home que cada dia es baralla amb el seu gos seria una altra cara del mateix protagonista? 

“Després el carrer s’ha despoblat a poc a poc. Els espectacles ja havien començat a tot arreu, m’imagino. Al carrer només quedaven els botiguers i els gats. Per damunt dels ficus que voregen la calçada, el cel era pur però sense esclat. A la voravia del davant, el venedor de tabac ha tret una cadira, l’ha instal·lada davant la porta de casa seva i s’hi ha assegut, cama ací cama allà, recolzant els braços sobre el respatller. Els tramvies, un moment abans abarrotats de gent, ara circulaven buits. En el petit cafè Chez Pierrot, al costat de la tabaqueria, el cambrer escombrava serradures a la sala deserta. Realment era diumenge.”

L’Algèria sota ocupació francesa potser no és un planeta estrany, però les dues societats colonials, la colonitzadora i la colonitzada, sí que són mútuament estranyes. Tant és així, que el resultat final, que no coneixem, és el que és però en podria ser un altre i seria igual d’estrany.

I el sol, omnipresent.

Per emmarcar, el moment final, el discurs en què ho deixa anar tot, el ser i no ser d’un Hamlet el 1950 a l’Alger.

No m’han agradat mai els llibres de testimonis, els autors protagonistes que expliquen la seva experiència que cal conservar. Només m’interessen si m’interessa el tema, mentre que en la literatura que m’agrada no tot gira al voltant d’un tema.

En aquest cas, en faig una excepció. Perquè el testimoni no és només això, és una experiència literaturitzada. I perquè l’estil ho omple tot.

Si en Bezsonoff no tingués tantes obres al darrere, m’hauria pensat que és un llibre gravat en converses de dissabte a la tarda. La llengua és així. Clara, natural. El to és de conversa. La mirada, nostàlgica amb la infantesa (difícil escapar-se’n) i amb alguns amics, però amb la brillantor als ulls per marcar amb poques paraules els qui cita però no es mereixen el seu record. I sobretot la presència dels avis:

No té fil conductor. Ni tan sols temporal. És un engranatge que gira i no saps cap a on va. funciona per acumulació de fets i, esclar, de paraules. Per això s’acaba de sobte. No hi ha una narració que arribi al final. I tu li reclames en silenci que continuï explicant coses de Nils, Cànoes, Vinçà i Sallagosa, del padrins, parents, amics i coneguts, de les visites a Girona i l’Alguer, de la identificació d’un sentiment de país a través del paisatge, del descobriment d’un país amagat com un adolescent que descobreix els plaers i desenganys del sexe, de les relacions imperfectes de les persones amb les paraules i els fonemes, de l’impacte de la Universitat Catalana d’Estiu en ell més que en el país, d’autors que no compartim perquè ens han imposat uns altres referents (per què sempre explota una bombona de butà a Burgos?), dels monòlegs de Joan Cayrol, els escrits de Pere Verdaguer, la militància de l’Enric Tàrrega.

Em quedo amb una imatge d’una gran humanitat: acaba de sortir de l’enterro del belitresc oncle Jean i a la porta de l’església li expliquen una anècdota sobre turistes: es gira de seguida a buscar l’oncle per explicar-li, llavors entén que ha mort.

La mort de la padrina a l’hospital de Prada marca el final del llibre. La recerca per la seva vida a través de la llengua estava molt lligada als avis. I així acaba: “La van enterrar al petit cementiri de Nils. El diumenge següent, uns amics de Vilanova i la Geltrú van pujar al Conflent. Un cop a Rià, vaig demanar en català a dos pagesos la direcció de Cirac. Els meus avis s’havien mort, però els seus mots sempre m’acompanyarien”. Curiosament, en tot el llibre en diu padrins.

És un llibre breu i intens que et fa descobrir el país.

Els moments que viu Michel, el protagonista, al jardí de l’àvia i els moments de felicitat adulta del mateix Michel i de Bruno no són cap justificació de res, són el contrapunt més cru del que vindrà després. El sexe al llibre no té una presència més gran que la que té en les nostres vides, però sí que en aquest cas no es permet cap contrapunt dolç, bé, potser les fel·lacions de la Cristhine al Bruno madur i depressiu. Però tots aquests moments tenen un final que ho rebenta tot. I el final d’aquestes dues vides, que en podrien ser una, un home amb dues ànimes, és o la bogeria o el suïcidi. El Michel és el científic introvertit, la gent li fa por. El Bruno és el vividor extrovertit, surt a buscar la gent. Els pares són paradigmes de la societat que descriu i de l’herència que han rebut i que els marcarà. El benevolent reportatge periodístic de Cap d’Age, l’esbudellament de la New Age, la foscor dels locals per a parelles liberals… Tot plegat fa que l’epíleg, en un canvi d’estil, flueixi d’una manera tan natural que tanques el llibre amb un mig somriure.

A tall d’exemple, l’inici del capítol 6, en l’edició en castellà d’Anagrama: “Una tarde de verano, mientras aún vivía en Yonne, Michel fue a correr por los prados con su prima Brigitte. Brigitte era una bonita muchacha de dieciséis años, tremendamenta amable, que uno años más tarde se casaría con un espantoso imbécil. Era el verano de 1967. Ella lo cogía de las manos y le hacía girar a su alrededor, despues se dejaban caer en la hierba recién cortada. Él se acucurraba contra su cálido pecho; ella llevaba una falda corta. Al día siguiente ambos estaban cubiertos de puntitos rojos y tenían picores terribles por todo el cuerpo. El Thrombidium holosericum, llamado también ácaro, era muy común en las praderas durante el verano. Tiene unos dos milímetros de diámetro. El cuerpo es grueso, carnoso, muy abombado, rojo vivo. Planta la boca en la piel de los mamíferos, causando irritaciones insoportables. La Linguatulia rhinaria, o linguatula, vive en las fosas nasales y los senos frontales o maxilares del perro, a veces del hombre. El embrión es oval, con una cola trasera; la boca posee un aparato perforante. (….) “

L’estil no és únic, canvia segons la situació. Els paràgrafs més científics són impossibles de capir, si més no per mi. 
 

Un dietari i un seguit d’entrevistes, orals, enregistrades, per explicar-nos qui eren Ulises Lima i Roberto Belano, mexicà i xilè, realvisceralistes, atrapats entre la vida i la poesia. I entremig tantes històries, tantes vides… algunes de retallades, d’altres abocades d’una tirada: l’austríac Heimito Kunst per Israel, el crític Iñaki Echavarne amb qui es bat en duel, l’afortunat Andrés Ramírez, el llatinista Xosé Lendoiro i el nen perdut a la cova, la secretària Clara Cabeza de Don Octavio Paz, el desgraciat d’Hipólito Garcés per París…

La novel·la comença amb un protagonista que no ho és però encara no ho sabem que no ho és. García Madero, un nouvingut, s’introdueix i ens introdueix en el món de Lima i Belano. A partir de la seva ingenuïtat, de la seva falta de personalitat, aixequem els personatges, perquè aquesta és una novel·la de personatges. I és que García Madero, que fins i tot en aquest nou món no pot decidir com li han de dir, no té personalitat fins al final de la tercera part, quan es converteix en el guardià del secret de Lima i Belano i tot seguit desapareix, sense deixar cap rastre, com si volgués substituir Cesárea Tinajero, escrivint un dietari en quaderns de tapes negres.

Gran diàleg entre Lupe i Maria Font, amb García Madero de convidat de pedra, començat a peu de carrer i acabat a la taula d’un bar. No sé si seria possible en català; potser canviant la puta per un putero d’un poble petit del Penedès.

-Se la cargaron los tiras -dijo Carmencita.
-¿Y se ha hecho algo? -dijo María.
-Nelson -dijo Carmencita-.¿Para qué? La ruca estaba lurias con sus historias secretas. Le entraba a Todano, así que ni modo.
-Pues qué triste -dijo María.
-¿Y a ti com te va en la uni? -dijo Lupe.
-Más o menos -dijo María.
-¿Todavía te balconea el toro ese?
María se río y me miró.
-Aquí la carnal es bailarina -dijo Lupe a sus amigas-. Nos conocimos en la Danza Moderna, la escuela que está en Donceles.
-Bájale de pasas a tu cake -dijo Carmencita.
-Es verdad, Lupe rolaba por la Escuela de Danza -dijo María. 

De tots els entrevistats, per dir-ne així, m’he enamorat de l’Amadeo Salvatierra, del seu tequila Los Suicidas i de la seva feina d’escriptor al servei dels qui no escriuen i amb prou feines llegeixen. Potser segueixo una ancestral fascinació pels borratxos. Em penso que en Bolañó també se’n devia enamorar, perquè li reserva el paper d’obrir i tancar Los detectives salvajes. 
 

Aquest llibre, no sé per què, pel to, per la fragilitat del protagonista, desperta tendresa. La rata protagonista, la més petita de la camada, obligada a menjar paper per sobreviure. Norman, el llibreter, i els seus amics, esclafats pel pla d’urbanisme de l’ajuntament com rates, obligats a abandonar el barri. Jerry, l’escriptor hippy de ciència-ficció amb qui Firmin comparteix casa, menjar, llibres, el piano, les hores… Fins i tot les sessions porno de mitjanit al cinema del barri, el Rialto, per no haver de tancar. Tot. La llibreria Pembroke, els personatges humans, el món vist amb ulls de rata, la decadència de l’espai… En Firmin, un gran lector (passa de menjar-se els llibres a llegir-se’ls) atrapat en la seva vida de rata, no pot comunicar-se. El mateix que els passa als protagonistes de la novel·la de ciència-ficció del Jerry: El niu… 

Un llibre que és un homenatge a la literatura i per tant, en justa conseqüència, una barreja d’amargors, exaltacions, descobriments, revelacions, decepcions i ironies. “Em sembla que, al cap i a la fi, és així com jo veig la vida: cada dia que passa estem més febles i més bojos.” (final del capítol 11). I, en tant que homenatge, també ens ofereix un cànon propi, una relació de les obres rosegades en la seva etapa iniciàtica de devorador de llibres: “Reciteu-los, digueu-los lentament, en veu alta, i us aniran trencant el cor: Oliver Twist. Huckleberry Finn. El gran Gatsby. Les ànimes mortes. Middlemarch. Alícia al país de les meravelles. Pares i fills. El raïm de la ira. El destí de la carn. Una tragèdia americana. Peter Pan. El roig i el negre.  L’amant de Lady Chatterley.” (cap. 2) Una llista tan personal com indiscutible. 

L’obra és plena de pàgines ben trobades, com quan Firmin sap que ha mort un dels seus germans. Un moment de revelació. “Va ser en Shunt que m’ho va dir. Estàvem tots dos a la vorera i em va assenyalar un retall de pell enmig del carrer Cambridge, com una catifa petita. En Peewee no m’havia tingut mai en la menor consideració, però veure’l reduït a allò resultava molt descoratjador. En la meva llista mental, a continuació del seu nom vaig afegir les paraules ridícul i vida”. I m’ha encantat la descripció de les obres segons el gust que tenen. I l’inici de la novel·la, en què comenta els inicis de grans novel·les. I la crítica contra les obres protagonitzades per rates i ratolins. I el final, obert, per fer-te pensar. “Tots som el nostre propi enemic, Firmin. Ja hauries de saber-ho a hores d’ara.”