llegir-escriure
Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.
‘Aiguafang’, de Joan-Lluís Lluís
Es pot escriure un conte com els d’abans i situar-lo en un futur immediat? Es pot traçar una història de conte de fades en un ambient gris i sinistre, del qual gairebé no en sabem res i el que en sabem és per contrast? Es pot escriure un conte d’aires medivals amb un soldat, un pagès de remença i una fetillera rodamón, per exemple, i dir-ne l’assassí, l’esclau i l’oreneta?
El que ha fet en Joan-Lluís Lluís a Aiguafang és estripar tòpics (com ara què és un final feliç?, quins són els bons i quins els dolents) o reescriure una tradició (jo en conec l’europea, però podria ser la japonesa, com surt en algun moment de la història)… El resultat és un relat construït pam a pam, centrat amb els personatges, donant moltes coses per fetes per centrar-se amb les essencials, cosit amb capítols curts que t’inciten a continuar llegint… La història sembla deslligada, tu t’ho passes bé quan veus com les peces van encaixant, se’t va obrint la perspectiva a poc a poc i quan l’has acabat sembla que tot sigui clar, evident… de fet, sembla que no hi hagi història.