llegir-escriure
Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.
‘Los siete pilares de la sabiduria’, de Lawrence de Arabia
Em va enganxar el títol. Hauria d’haver desconfiat quan, atret pel personatge, vaig llegir a la solapa de Rebelión en el desierto que aquest era una versió resumida de Los siete pilares…; un resum. Quan vaig abandonar la lectura a la pàgina 488 (de 930) feia massa pàgines que ho havia entès. Llavors ja m’havia deixat enganyar per l’edició de butxaca de Zeta Bolsillo per 9 euros. És un llibre massa ordenat, cronològicament; massa repetitiu, i poc literaturitzat, per dir-ne així. Potser hi falta la mà d’un bon editor que el conduís en el viatge de la vida al paper.
Foto de portada de ‘Los siete pilares de la sabiduría’, de Zeta Bolsillo Aventuras.
Em quedo amb la descripció de les muntanyes i de les penositats del desert, amb un dinar amb tots els homes al voltant d’una safata comuna, amb la defensa amagada en dues línies de l’homosexualitat… per davant de les accions de guerrilla i de l’anàlisi de la guerra.
“Su arena no era pura sino que aparecía entreverada con vetas de arcilla reseca y quebradiza, que servían como indicadores de los niveles alcanzados por las riadas en diversas épocas. Éstas formaban estratos claramente separados entre sí y fácilmente desprendibles de modo que nuestros camellos se hundían hasta el cuello, con un crujido parecido al de los bizcochos al romperse. Lo que producía espesas polvoredas, que aún resultaban más espesas por la luz solar que lograban concentrar, ya que el aire muerto de la hondonada resultaba deslumbrandor.”
I em fan fastic algunes crítiques contra els àrabs i la manca d’empatia amb la seva cultura, per més estrany que sembli parlant de Lawrence d’Aràbia. Tot i que les maniobres tàctiques i polítiques dels britànics, les mentides a les nacions àrabs, tampoc no queden gaire ben parades.
“Los beduinos son gente extraña. Y para un inglés que conviva entre ellos pueden resultar insoportables, a menos que se tenga una paciencia tan ancha y profunda como el mar. Son individuos absolutamente esclavos de sus apetitos, sin la menor resistencia mental, borrachos de café, leche o agua, golosos de la carne asada y desvergonzados pedigüeños de tabaco. Sueñan durante semanas antes y después de sus escasos ejercicios sexuales, y pasan los días intermedios coquilleándose a sí mismos y a los oídos de sus compañeros con cuentos obscenos. (…) De verse forzados a entrar en la civilización, sucumbirían como cualquier otra raza salvaje a sus enfermedades, mezquindades, lujuria, crueldad, retorcimiento o artificio; y, como los salvajes, padecerían exageradamente por la falta de inmunidad.” (p.308)
No descarto reprendre’n la lectura, algun dia, més endavant.