llegir-escriure

M’ha passat el mateix que en l’apunt anterior. Quan no has llegit un llibre però el coneixes a través dels còmics, el cine, els dibuixos animats… t’omple una sensació de retrobament que et guia la lectura, ja que vas reconeixent la història a mesura que passa: pintar la tanca, el gat mort, jugar a pirates al riu i tot el seguit d’aventures d’en Tom i en Huckleberry Finn. Cap al final, l’indi Joe es va menjant la narració, que esdevé una mena de novel·la negra que em recorda les meves lectures de Los Cinco.

Les aventures de Tom Sawyer són de dues menes: l’eix de la novel·la són les aventures reals, lligades amb l’indi Joe, i entremig, sobretot al principi, s’hi barregen les aventures inventades de Robin Hood, pirates i bandolers. Aquestes últimes delaten les lectures d’en Tom, que les fa realitat amb l’ajuda dels seus amics, com un nou Don Quixot.

De tot plegat, el que menys evident m’era, el que no he reconegut, és la pila de supersticions que es colen a tot hora en la història, i també els diàlegs d’en Tom i  en Huck, una obra mestra de conversa que toca l’absurd, o les paraules de desafiament entre en Tom i el nen nou, i tot això amanit amb la ironia del narrador, que es fa present en el relat ací i allà… Tot plegat, fa que la novel·la s’alci nova i brillant.

Un trosset de diàleg, amb la traducció de Josep Carner:

“-Hola, Huckleberry!

-Hola, noi! I mireu que us en sembla.

-Què és això que porteu?

-Un gat mort.

-Deixeu-me’l veure, Huck. Manoi! Està d’allò més enravenat. On l’heu pogut haver?

-L’he comprat a un noi.

-Què n’heu donat?

-N’he dat un bitllet blau i una bufeta que havia pescat a l’escorxador.

-On heu pescat el bitllet blau?

-El vaig comprar a Ben Rogers, fa dues setmanes, per un bastonet d’empènyer cèrcols.

-Escolteu… per què serveixen el gats morts, Huck?

-Per què serveixen? Per a guarir-hi berrugues.

-Sí? Voleu dir? Jo conec un remei que és millor.

-I ca! M’hi jugaria qualsevol cosa que no. Quín és?

-Ves, aigua d’esca.

-Aigua d’esca! No en daria una fulla de bruc, de l’aigua d’esca.

-No la daríeu: oi? Ho heu provat mai?

-No, jo no. Però Bob Tanner sí.

-Qui us ho ha dit?

-Ves, ell ho digué a Jeff Thatcher, i Jeff ho digué a Johnny Baker, i Johnny ho digué a Jim Hollis, i Jim ho digué a Ben Rogers, i Ben ho digué a un negre, i el negre m’ho digué a mí. Ja ho veieu!

-Bé, i què vol dir? Tots diuen mentida. Tots, si més no, fora del negre: a ell no el conec. Però mai no he vist un negre que no digués mentides. Romansos! Ara digueu-me còm ho va fer Bob Tanner, Huck.

-Ves, va agafar la mà i va ficar-la dins un socot on hi havia aigua de pluja.

-De dia?

-Oi.

-Amb la cara cap al socot?

-Sí. Tanmateix, jo bé ho penso.

-Digué alguna cosa?

-No ho crec, no ho sé.

-Ah! Mireu que és prou. Voler guarir berrugues amb aigua d’esca d’una manera tan bajana i poca solta! És clar que així no fa profit. Cal que us en aneu al mig del bosc, on sabeu que hi ha un socot amb aigua d’esca; i al punt de la mitjanit us aculeu contra el socot i hi apreteu la mà i dieu: «Gra d’ordi, gra d’ordi, segó de menja indiana, aigua d’esca, aigua d’esca, empassa’t aquestes berrugues!» i després us en aneu de pressa, dotze passes, amb els ulls closos, i després giravolteu tres vegades a l’entorn del socot, i us en aneu a casa sense parlar amb ningú. Perquè; si parleu, l’encís se’n va a can Pistraus.

-Bé, això sembla un bon estil de fer-ho; però no és pas així com va fer-ho Bob Tanner.

-És clar que no, ja us hi podeu jugar qualsevol cosa; perquè és el noi que té més berrugues de tot el poble, i no en tindria ni una si sabés com haver-se-les amb l’aigua d’esca. M’he tret milers de berrugues de les mans d’aquesta manera, Huck. Jugo en tanta de manera amb les granotes, que sempre arreplego una pila, pila, pila de berrugues. De vegades me les trec amb una fava.

-Sí, les faves serveixen. Ja ho he fet, això.

-Ho heu fet? I de quina manera ho feu, vós?

-Agafeu la fava i la partiu, i talleu la berruga de manera que en surti una mica de sang, i en acabat poseu la sang damunt un tros de la fava. I aneu, i feu un clot, i ho enterreu al volt de la mitjanit en una cruïlla, quan és lluna nova, i en acabat cremeu la resta de la fava. Compreneu? El tros de fava que té al damunt la sang anirà xuclant i xuclant, fent per manera d’haver el tros que manca, i això ajuda a la sang a xuclar la berruga, i ella no triga a escapolir-se.

-Sí, això és, Huck, això és: encara que si dieu, quan feu la colgada, «fava, endins; berruga, vés: vés-te’n i no em carreguis més!» és millor. Així és com ho fa Joe Harper, i ha estat a prop de Coonville, i gairebé per tot. Però, digueu: Còm ho feu per guarir-les amb un gat mort?

-Ves, agafeu el gat i us en aneu i entreu al cementiri, tard, al volt de la mitja nit, i aneu on algun dolent hagi estat enterrat; i quan serà mitja nit un dimoni vindrà, o potser dos o tres, però no els podreu llucar: només podreu sentir una cosa com el vent, o bé podreu sentir-los enraonar; i quan se’n duran aquell company, els tirareu el gat al darrera i direu: «El dimoni segueix el cos mort, el gat segueix el dimoni, les berrugues segueixen el gat, i jo ja estic sense!» Això convenç qualsevol berruga.”

M’han agradat els pensaments de la Tia Polly al començament, ja que et dibuixen en Tom des del punt de vista d’algú que el castiga perquè se l’estima, i també aquest final, una bona mostra de l’estil de Mark Twain:

“Així acaba aquesta crònica. Com que és estrictament la història d’un minyó, ha d’aturar-se aquí: no podria passar gaire endavant sense esdevenir la de un home. Quan hom escriu una novel·la sobre gent gran, sap exactament on ha d’aturar-se, això és, al casament; però quan hom escriu sobre la minyonia ha d’aturar-se allà on pot.

La major part dels personatges que surten en aquest llibre encara viuen, i són pròspers i feliços. Podrà semblar, algun dia, que valgui la pena de rependre la història dels més joves, i veure quina mena d’homes i dones esdevingueren: així, doncs, serà més assenyat de no revelar cap cosa, ara, d’aquesta part de llurs vides.”