llegir-escriure

He de confessar que he necessitat unes quantes pàgines per relaxar-me i passar-m’ho bé amb la lectura. Capítols curts, cada un dedicat a un pis i un o més personatges: el pintor de marines (Bartlebooth), el constructor de puzles (Winckle), l’àvia empresària, el virtuós treballant amb les mans, el pintor d’èxit al seu estudi (Hunting)… De vegades adornat amb la vida dels progenitors, dels germans i fins i tot dels avis. I d’altres vegades la descripció d’un quadre el porta a explicar-ne la història que hi ha pintada. Tot plegat demana un esforç per situar cada personatge i per recordar la seva història quan torna a aparèixer. Per contra, les històries estan molt ben narrades, i les segueixes assaborint cada mos. Llavors et pots relaxar i deixar-te endur per la veu del narrador. I el que podria ser una obra monumental impossible de pair esdevé, com diu Auster, un llibre prodigiosament entretingut que t’enganxa història rere història, mentre vas lligant caps. 

“Piso de los Louvet en el primero derecha. Una sala de estar de altos ejecutivos. Paredes tapizadas de cuero color habanos; chimenea empotrada de hogar hexagonal con un fuego pronto a arder; equip de alta fidelidad integrado: radio, magnetofono, televisor, proyector de diapositivas; tresillo de cuero almohodillado. Tonos leonados, canela, pan tostado; mesa baja cubierta de baldosines pardos con un centro que contiene dados de póquer, varios huevos de zurcir, un frasquito de angostura, un tapón de champán que es en realidad un encendedor; una cajita de cerillas de solapa publicitaria procedente de un club de San Francisco, el Diamond’s;  escritorio estilo barco, con una lámpara moderna de importación italiana, armazón de metal que permanece estable casi en qualquier posición; alcoba de cortinas rojas con una cama enteramente cubierta de pequeñísimos cojines multicolores; en la pared del fondo, una acuarela de gran tamaño representa a unos músicos que tocan instrumentos antiguos.” (inici del capítol XXXVII, dedicat als Louvet)

Cap al final de la segona part reprodueix el capítol dels puzles del començament, i llavors ja estàs segur que no estàs llegint una novel·la sinó completant un trencaclosques. Això sí, amb una peça de menys. Al capítol fa una llista de personatges, cada un associat a una acció o una actitud. És com una pila de peces del puzle. El gran jugador apila les peces per colors i també per la forma. Normalment, comença buscant les peces amb un costat pla, o dos. Tot i que Perec també ens explica que es pot començar pel centre, però que és més complicat. L’últim capítol és la resolució del puzle. La descripció detallada d’on era tothom i què feia en el moment de… Glups, potser ja parlo massa.

M’ha encantat la història de l’estafa a Sherwood (capítol XXIII). És fantàstic com va construint tota la trama. I és genial el gir final. Llavors entens que el nom del protagonista no és cap atzar. Aquest capítol contradiu la filosofia del puzle: cap peça no té valor per si sola. 

La part negativa és que m’ha obligat rebaixar l’entusiasme amb què havia llegit el Nocilla dream, que ha perdut allò que en podríem dir frescor, novetat… És a dir, que m’ha fet adonar que tinc tantes lectures pendents…