llegir-escriure

Feia temps que em volia llegir el primer llibre d’una trilogia innovadora que havia de canviar el destí de la literatura –en espanyol si més no– (uf).

L’arrencada m’ha enganxat. Històries curtes amb cap i peus, metàfores en un pim-pam, històries curtes només amb tronc, paisatge compartit que s’anirà obrint, anècdotes explicades amb mirada periodística, cites sobretot científiques… I també, és clar, un enfilall de personatges, detallats amb quatre pinzellades, com les sabates, bambes i botes que pengen d’un om, en una carretera solitària (US50) delimitada per un puticlub a cada punta… Els paisatges i els personatges es van introduint a poc a poc, de tal manera que tot i que no en saps gaire cosa no et perds, encara que l’última referència estigui sis o set capítols enrere. És a dir, que està molt ben construïda.

El primer, Falconetti –Fernández Mallo devia seguir Hombre rico, hombre pobre–, disposat a travesar la US50 a peu. Pat Garret carreteja una maleta plena de fotos i fa que Samantha s’emocioni. Peter, admirador d’art a París, viu en un contenidor. Humberto porta un camió fins que es retira a un magatzem de roba vella. Hans talla carn a Carson City i perd les botes. William inventa el Planxat Extrem. Jorge Rodolfo està fascinat per Borges fins que deixa d’estar-ho i li construeix un monument per “subscripció popular”. Samantha es pinta les ungles i espera un príncep que va arribar i se’n va anar. Quatre rosses surfistes –dues de naturals i dues de tenyides– perdudes pel desert d’Almeria. Fernando toca la guitarra en una benzinera com a ambaixador d’un microestat: Ergaland & Vargaland. Clark té una visió per intoxicació amb taronjada i deixa la Sherry, amb qui se n’havia anat per fer el mateix en un altre lloc. La Margaret vol pintar la tapa del primer disc de Sinestro Total (una cançó d’aquesta banda va inspirar el títol). Hannah s’autoedita la poesia i la reparteix de franc, i es topa amb el Ted i se’n van a viure sota terra. Ernesto Che Guevara se’n va a fer el guiri al Vietnam i acaba mort. Kenny és feliç vivint en un aeroport i és ambaixador d’Ergaland & Vargaland. Josep dissenya tapes de claveguera amb entusiasme mediterrani.

“Tumbados en la cama, mientras miraba un punto fijo de la pared, le contó que después de haber trabajado en un banco en L. A., había heredado inesperadamente, así que dejó el trabajo. Su afición por las fotografías le venía del banco, por culpa de ver tanta gente; siempre imaginaba cómo serían sus caras, sus cuerpos, en otro contexto, más allá de la ventanilla, que también era como el marco de una fotografía. Pero tras haber cobrado la herencia, su otra afición, el juego, lo había llevado a perderla casi en su totalidad. Ahora se dirigía al Este, a New York, en busca de más fotografías, Aquí, en el Oeste, siempre andamos a vueltas con los paisajes, le dijo, Pero allí todo son retratos. Sherry no supo qué decir. Él abrió la maleta y le fue dando las fotos. Barajada en uno de los tacos encontró el inequívoco rostro de su madre. Sonreía agarrada a un hombre que, entendió, era el padre que nunca había llegado a conocer. Cayó sobre el pecho de Pat y lo abrazó fuertemente. A partir de ahí, él se quedó muchos días más, ella ya no le cobraba, le preparaba la comida y no salían de la habitación. La noche en que Pat se fue el Mustang no le arrancó, pero consiguió parar a un camión que iba hacia Kansas. Por la mañana, tras descartar que se hubiera caído al pozo, o que hubiera ido a Ely a por tabaco, ella se puso a esperarlo hasta que anocheció con la vista fija en el último punto divisable de la US50. Cuando ya no pudo más, sentada en el capó del Mustang se echó a llorar. Se repasa los labios en el retrovisor y la maquilladora le avisa, ¡Salimos al aire en 1 minuto! Nevada TV hace el especial Prostitución en Carretera. Acercan el micro y le preguntan, ¿De qué cosa te sientes más orgullosa, Sherry? El amor es un trabajo difícil, contesta, amar es lo más difícil que he hecho en toda mi vida.”

Intercalades entre les històries hi ha les cites firmades amb nom i cognom, gairebé totes de caire científic o filosòfic, sempre tècniques. Aquestes cites marquen la direcció de les històries que vénen després (algunes vegades ho he vist molt clar, d’altres gens, així que…). És com si l’autor de Nocilla dream hagués enfilat tot un reguitzell de llibres de contes, els hagués tret els títols i hagués mantingut la cita del començament. Dir que és una transposició de principis científics a exemples socials potser és fer-ne un gra massa. 

En la última història, la que explica en Josep, la de l’home que va trepitjar la Lluna en un poble de Lleó, converteix en Kenny amb el narrador del llibre i n’explica l’estructura. A més, en Josep aclareix al lector, abans d’explicar l’última història, que tot el que havia explicat fins abans era mentida, però aquesta no…

M’ha encantat el capítol 8 (per dir-ne d’alguna manera). La història en si, per absurda, que de tan absurda encaixa en aquest món com les fitxes del tetris: el catàleg de marques de xiclet i les seves característiques. I també les crítiques del llibre d’eminents diaris i personalitats abans que aquest s’acabi.

El mapa del final el trobo una fantasmada de cap a peus, és a dir, que no li trobo ni cap ni peus. I a sobre no es veu bé per culpa de com està lligat el llibre.