El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Estirant del fil d’un ja vell apunt de l’Enric a l’indispensable muntanya.net de fa uns quants dies, dono una volta més als arguments en defensa de l’excursionisme. Paraula que sembla controvertida i que ha estat objecte d’un nou apunt al bloc d’en Francesc.
En el seu apunt l’Enric diu:

“1-. Definició d’excursionisme: aquesta és la primera i més gran dificultat. Què és l’excursionisme? És possible una definició? Cada cop és més embolicat. L’excursionisme històricament està molt clar com va néixer, quina va ser la seva evolució, objectius i actuacions. Això, historiadors com Josep Iglèsies o Francesc Roma ho han documentat i estudiat a fons. Però a partir de la recuperació de la democràcia tota la filosofia i actuacions del moviment excursionista es transforma molt ràpidament i en diverses direccions. En podem parlar llargament, però ens costaria molt arribar a un acord sobre que és l’excursionisme avui, o simplement si aquest concepte existeix.”

El concepte, responc jo, existeix. I existeix des del moment que se’n parla i s’hi reflexiona i que es manté vigent en bona part de les entitats socials del país. Ara bé, cal concedir el benefici del dubte en tan en quan “l’art de caminar” s’ha compertamentalitzat en disciplines com ara el senderisme, el tresc, les marxes tècniques, les caminades populars o les caminades de resistència, per dir-ne alguns dels noms que poden estar més relacionats amb l’activitat excursionista. A més a més, cal preguntar-se fins a quin punt és defensable la figura de l’excursionista en uns temps on el lleure és producte de consum ràpid i la intensitat en la pràctica esportiva substitueix el gaudi de la companyia i la visita a la natura.

En qualsevol cas, l’especialització dels nous practicants i la velocitat en la recerca del plaer no necessàriament han de suposar una merma de l’activitat excursionista.

L’Enric segueix dient que:

“2-. L´Ós de Taradell fa una proposta de caire personal. És correcte i alguns s’hi poden sentir identificats, però d’altres crec que no. Avui en dia hem de parlar d’esport, hem de parlar de competició, no hem d’oblidar la cultura ni la història.”

I no l’oblidem pas. Només faltaria! Però més enllà de l’esport i la competició -pròpies de la societat de les presses – i de la cultura i la història -l’interès pels quals resulta del reconeixement per part d’unes èlits ocioses de que s’ha corregut massa i s’han perdut molts valors i moltes maneres de fer pel camí-, crec que hi ha uns valors que hauríen de ser centrals en l’excursionisme: L’amor i el respecte per l’espai que permet exercir la pràctica excursionista o dels esports de muntanya, és a dir, per la natura.

I és que l’excursionisme, i d’aquí la necessitat de la seva vigència, és la pràctica respectuosa amb l’entorn on es practica. El perill de la pràctica esportiva i competitiva per ella mateix és el d’esdevenir Reis Mides en el seu terreny de joc. És a dir, d’anar convertint la natura en un terreny de joc artificial, en una màquina de fer diners que, a l’hora que es falseja i modifica, obliga a variar la pràctica d’activitats en el medi i, en condicions extremes, acaba per impossibilitar aquesta pràctica lúdica i esportiva.

La proposta, la definició de l’excursionisme plantejada, va en aquesta direcció: l’art de caminar, la contraposició de l’excursionisme amb l’incursionisme significa justament això: L’excursionisme és la visita que hom fa sense modificar l’àmbit de la pràctica lúdica, mentre que l’incursionisme suposa la modificació del terreny de lleure, la conquesta d’espais que no ens són propis i on deixem deixalles que acaben generant polèmiques dins del mateix col•lectiu excursionista i que condicionen l’accés de nous practicants a la muntanya. Només cal veure les informacions sobre les expedicions comercials de l’Himalaia o veure el lamentable estat d’algunes parets d’escalada del nostre país, per posar dos exemples d’alienació de l’entorn, o la modificació flagrant de terrenys verges per al gaudi dels veloços esquiadors alpins o l’excès de senyalitzacions de circuits que converteixen l’espai natural en un succedani de carrers o carreteres urbanes i en fan perdre el gaudi del misteri i la orientació natural del practicant.

L’excursionisme, doncs, és una pràctica lúdica i respectuosa amb l’entorn, una pràctica que demana d’uns coneixements precisos i preciosos que es contraposa als esports de muntanya com a pràctica incursionista i modificadora de l’entorn. Eps! Això no els treu validesa, però. La pràctica dels esports de muntanya partint dels criteris tot just apuntats de l’excursionisme és tant vàlida com la pràctica mateixa de l’excursionisme per se.

Les entitats excursionistes, les empreses del sector i les diverses plataformes de promoció de l’activitat esportiva en la natura, ja siguin físiques o virtuals, tenen una tasca educativa molt important en aquest sentit. Una tasca que, si es fa bé, permetrà el gaudi de la muntanya a generacions i generacions de persones, però que si no se sap transmetre acabarà amb el terreny de joc i amb el muntanyisme com a practica comuna en entorns rurals.

(continua demà)