El Cau de l'Ós Bru de Taradell

El sergent Aleix dels carrabiners de Taradell em recull a les portes de casa. Avui anem d’exàmens a la capital de la comarca. I és que aquests dies d’abril, sometents i bandolers renovem compromís d’armes.

Al lloc on toca ens reben dues cares joves, belles i rialleres. Fan de bon veure. Més endavant, un senyor gran em prova ulls i orelles. La vista encara funciona; l’oida, molt millor. El físic és d’atleta i el psicotècnic… Déu ni dó!

Les preguntes del boig comencen amb un tempteig ben suau. De mica en mica, la cosa és complica. Al final, la mort hi treu les barbes.

Em diuen que l’he fet bé, que no tinc cap cosa estranya, que sóc de caràcter normal i que, si en algun lloc tinc la puntuació alta, és en el gust pel risc. Qui m’ho havia de dir? M’agrada la muntanya, sí. Però el risc? Me n’extranyo i ho manifesto. La puntualització bé s’ho val. L’accent que la prova marca només es refereix a l’esport i l’aventura al natural.

A la tarda decideixo fer-los cas. Si ells ho diuen, arrisquem-nos!

I és que el renòs del pas estroncat a les Baumes Corcades i la creixent curiositat per assaborir els suculents plats parits per l’excursionisme, em porta a acceptar un nou repte: el tast de l’escalada.

L’ós bru, que fa uns dies va introduir-se en el país de les cabres i que aquest matí ha posat la cara de xai per aconseguir el permís dels llops, penetra d’aquesta manera en terreny de sargantanes.

Primer, segon, preses, peus de gat, gri, vuit, corda, pilla, … Vocabulari nou, nova vida. Ella comença a pujar, em mesura les habilitats. Algun altre em dóna un cop de mà. Aprenc l’art de ser responsable. Exercim mútua confiança. Ella va primera, obra camí, posa la corda que jo, de peus a terra, li dono o recullo, com si anés a pescar. Enlloc de carret, el gri. Enlloc de la canya, una gruixuda corda. Enlloc de l’ham, una companya. L’ham parla i s’atura, s’asseu i camina. Jo vaig fent, n’aprenc i faig via. Quan toca de peus a terra sembla que ho he fet prou bé.

Començo a pujar. Faig de segon, menys feina. Els dits de la mà en una presa, els de l’altra a una altra presa. Ara un peu. Ara l’altre. Mica en mica, acarono la pedra nua, n’aprenc la suau textura i venço la gravetat. Maturo i m’assec. Miro avall i la veig tibant corda. Potser peso massa? Somriu.

L’escalada que practico és un esport d’equip, un acte de sociabilitat i confiança, una manera de fer que m’atrau. Si jo fallo, ella cau. Si ella falla, caic jo.

Feta la primera, anem per la segona. Quatre gotes mullen el terra. Nosaltres fem, només són quatre. Mentres pesco, li trobo gust a la cosa. Potser les sargantanes no són tan dolentes, reflexiono mirant els altres. Després quan pujo a una via que demana d’un xic més d’elasticitat em sap greu no poder-la viure, i és que les quatre gotes no em deixen caure de nou en l’embruix de la pedra nua.

Fetes la Folgueroles i l’Oriol de Sorralta i amb ganes d’anar per feina, esperem una micona per mirar si para de ploure. La pregaria de l’ateu ha trobat divina resposta i la bona pluja persisteix. La paret és molla, el bateig s’estronca. La terra fa saó per tercer capvespre seguit. Promet fertilitat i somric.

Camí de Taradell, un no sé què em diu que seguirem enfilant-nos per les parets. I és que ja portem dos fills de l’excursionisme i ambdós desperten un cuquet agradós que no sembla calmar-se.

Després, tot sol a casa, em faig por: Grimpaire amb permís d’armes? Galejador encordat? Em miro al mirall i veig un ós que esdevé cabra, llangardeix, llop afamat, esbelt isard i, per fí, marmota. Marmota que, totsolada, deixa rajar les paraules d’un jorn força especial.