Les muntanyes de la ment
Deixa un comentari… no había ningún lugar en el que preferiria encontrarme en ese momento.”
Ja està. Ja l’he llegit. He passat por, he tingut vertigen, m’he quedat glaçat de fred, torrat de calor i menjat per mil-i-una malalties zenitals. He mort garratibat a punt d’assolir el cim d’una muntanya, m’he deixondit de pena amb la muller tot solada per la pèrdua d’un amor que preferia la muntanya.
“Las montañas de la mente. Historia de una fascinación” de Robert MacFarlane fou un èxit de crítica a la Gran Bretanya fa cosa de cinc o sis anys i que jo encara he tingut el plaer de trobar en una de tantes llibreries d’una cadena especialitzada en viatges de Barcelona. La seva lectura et permet volar per damunt del planeta agafat de la mà d’un seguit de genis del pensament excursionista de referència en la cultura de parla anglesa. El llibre et permet conèixer el tacte espiritual dels cims de la infantesa del seu autor, aquells cims que, mitjançant la tafanera lectura d’objectes del record aliè, infla les veles de la imaginació i construeix les bases de tota una vida.
Després de la devoradora lectura d’aquest llibre, només s’obra un ventall de dubtes per sadollar: Quina és la construcció de les muntanyes en el meu pensar personal? Quina és la ruta social que ha construït el muntanyisme català? Damunt de quina sedimentada piràmide d’imaginacions s’eleva l’excursionisme més nostrat? Els nostres referents són locals o hem de cercar les plomes dels veïns d’en Rébuffat? D’on prové la nostra percepció de les muntanyes? Com ens les hem creat?
I és que són preguntes com aquestes les que, pel seu entorn més immediat, es formula i respon l’escriptor escocès en una obra que il•lumina les muntanyes imaginades pels anglesos. I és que el cim sempre es puja abans que els peus s’hi apropin. És el pensament qui primer hi arriba i els crea i se’ls fa seus. Després, la realitat de l’espai resta sempre condicionada per aquesta altra realitat imaginada.
Les pàgines del llibre són pura poesia. De fet, sembla més el seguiment dels moviments d’un alpinista en plena tasca (climbing que en diuen per aquelles terres) que no pas un llibre a l’ús. De primer, et fa moure el terra i, des de la lectura del primer capítol, ja és impossible veure els cims i els paisatges en repòs. S’obren els fulls d’un moviment etern i constant, extremadament lent pels nostres veloços sentits. En petjar un cim, després de la lectura, hom descobreix que es troba encimbellat en un passat ben pla.
Sense terra ferma sota els peus, el llibre passa com l’aigua glaçada d’un rierol de les misterioses Terres Altes. Les terres que van bressolar les primeres passes d’un infant a la caça i captura de les muntanyes de la ment, de les muntanyes de l’esperit, de les muntanyes que ens construïm i que, irremeiablement, ens criden a sotjar-les.