El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ens llevem amb la notícia de la mort d’un home bo i savi. I això, es vulgui o no es vulgui, pinça l’ànima. Serveixi doncs l’apunt d’avui d’homenatge a un “intra rebel” que va saber estar allà on més se’l necessitava.

Fet aquest luctuós incís, però, seguim amb l’apunt d’ahir entorn del nomenclàtor excursionista: Saltem de l’Enric al Francesc per a assenyalar el perill d’exercicis tecnofílics com el que el savi de Sant Martí fa al seu apunt titulat “Encara li hem de dir excursionisme?“
En aquest apunt, el professor martinenc -de Centelles, que no de Provençals-realitza cerques a Internet de diversos termes relacionats amb la pràctica d’activitats lúdiques en el medi natural. I, partint de les dades obtingudes, mostrala tendència a l’ús de termes alternatius com “senderisme” o d’altres per referir-se a la pràctica de l’excursionisme. El resultat és el qüestionament de l’ús del terme suara esmentat amb la pregunta que dóna nom a l’apunt: “Encara li hem de dir excursionisme?”

Al fer aquest exercici, però, cau en el parany de la tecnofilia. És a dir, de donar un pes excessiu a la tecnologia a l’hora de fer anàlisis sobre la realitat social. I és que al centrar la seva recerca a Internet redueix el camp d’estudi al 47% de la població de Catalunya, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya que situen en aquest percentatge el volum de població que utilitza habitualment Internet.

Justament els perills de la tecnofilia són els que combaten els estudis de Ciència, Tecnologia i Societat (STS), una disciplina acadèmica que no centra els seus estudis en l’impacte de la tecnologia o de la ciència en la societat sinó en les interrelacions que Ciència, Tecnologia i Societat construeixen i dels “impactes” creuats que hi ha en aquests tres àmbits de coneixement.

I és que la societat catalana del segle XXI no només viu, ni viurà -si més no durant força temps- a Internet. L’aprenentage del mitjà suposa un cost excessiu per qui no en coneix els beneficis i sembla ser que no tota la quitxalla són unes “màquines en l’ús de les màquines” com se’ns vol fer veure o intuïm els que vam nèixer abans dels ordinadors i Internet. Això no treu que el futur dels catalans es mogui en un món més digitalitzat, però necessàriament a Internet?

Un estudi de tendències en la nomenclatura relacionada amb l’excursionisme que es vulgui rigurós ha d’ampliar el camp d’estudi més enllà dels resultats d’un “oracle virtual” com Google. Cal incloure publicacions sectorials en paper i d’altres mitjans de comunicació com ràdio, televisió i companyia. També ha de fer un buidatge en planes de diaris generalistes i complementar-se amb el llenguatge emprat pels practicants de l’art de caminar i els seus derivats esportius i alpins.

Eps! Amb això no vull dir que la tendència no hi sigui, eh! De fet, crec que hi és. Però, si volem ser rigorosos, cal demostrar-ho “científicament” i això demana d’un exercici força més complert.

Crec que el canvi hi és perquè, avui per avui, anar d’excursió no ven tant com una matinal de senderisme. La muntanya i l’exercici físic en entorn natural és, en les societats actuals, un producte de consum dins del mercat del lleure.

De fet, si fes un estudi sobre l’excursionisme del segle XXI apuntaria la següent hipòtesi:

“L’ús del terme excursionisme se circumscriu en exclusiva al tercer sector (Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, per exemple) enfront d’un sector privat que se centra més en l’ús de “marques” i “productes” que ajuden a cridar l’atenció de clients potencials de les activitats a la muntanya (com ara el ben trobat nom d’Associació Catalana de Senderisme)”

I, partint d’aquesta hipòtesi, em plantejaria algunes preguntes de recerca d¡aquest tarannà:

– ¿El tercer sector, conformat per les entitats excursionistes, és superat per la oferta privada en l’atenció dels practicants potencials d’activitats en l’entorn natural?

– Si és així, ¿cal tancar els centres excursionistes per manca de socis o es poden adaptar a la nova competència i a la captació de nous practicants per part d’aquesta competència?

– ¿Cal anar cap a la professionalització de les entitats com ja ho fan algunes de les existents?

– ¿S’ha de mantenir el voluntarisme en el sector?

– ¿Les entitats excursionistes han d’esdevenir clubs esportius amb equips competitius propis o poden seguir oferint els seus serveis a persones que cerquen activitats per cobrir el seu temps de lleure?

I, anant un xic més enllà encara, em demanaria si s’han d’estabir o reforçar ponts de col·laboració entre uns i altres. ¿De quin estil? ¿Per a fer què? ¿Per arribar on?

L’excursionisme existeix i té recorregut més enllà de les seves derivades “incursionistes”, però possiblement s’hagi d’adaptar a noves realitats, nous noms i noves circumstàncies, una de les quals és l’ús de les tecnologies de la informació i les comunicacions, un espai que, ara com ara, lidera Internet, tot i que no és l’única tecnologia en dansa.

En parlarem en un proper apunt.