#Esport i #Literatura – La novel·la, una llarga marató
Deixa un comentariPer això no he corregut prou encara per arribar a la meta. No tinc pressa. Les bones lectures, com els bons camins, es gaudeixen mentre es recorren i, amb De què parlo quan parlo de córrer, em passa el mateix que amb L’art de caminar – l’edició conjunta de dos petits textos de William Hazzlit i Robert Lous Stevenson -, reforcen sensacions que jo mateix he viscut en pròpia pell.
En Mura es defineix com a novel·lista que corre maratons i, l’esperó de la millora continua, el porta a flirtejar amb les triatlons. De fet, aquestes disciplines és caracteritzen per la constància, la tossuderia i l’esforç. Però no un esforç desmesurat, sinó l’esforç que surt de la constància i l’obsessió gairebé malaltissa per allò que és té a les mans. Vist de fóra, un novel·lista – o un atleta de fons – és una mena de sonat que escriu – o s’entrena – a totes hores. Però això li dóna un autoconeixement difícilment assolible des de la cultura del deixa’t dur.
De què parlo quan parlo de córrer i les Excursions a peu de l’Stevenson són dues obres germanes, però parides amb 200 anys de distància. Ambdues parlen de la solitud de l’escriptor –atleta- en llur activitat i la socialització del mateix quan l’acaba. M’ensumo que, si els relats de Hazzlit i Stevenson, van ser espurna i mostra de les primeres excursions a muntanya, l’obra d’en Mura és un reflex de la societat aquesta on hi ha un esclat de la calça curta i les curses populars.