El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Em passejo pel pati interior del Parc Tecnològic. La jornada laboral transcorre sense gaires incendis, però després de fer un treball afinadet i dels que desgasten les neurones, faig una aturada i passejo pel pati amb evident parsimònia.

Relaxat, em deixo portar per la tranquil·litat de l’indret i, la piu-piu d’un ocell, em transporta a un dels patis del Clos Monàstic de Poblet. És curiosa la similitud entre aquests dos espais. El silenci hi és present i, en les cel·les modernes –mòduls, oficines, despatxos,…- la gent hi treballa com en les velles cel·les de la Regla de Sant Benet.

Ambdós llocs s’uneixen en el meu magí. Dos temples del saber aparentment llunyans, però en essència tant propers. Tant propers com aquells patis de l’Alhambra que vaig trepitjar en baixar del Sulayr o els espais comuns de la Residència jueva de la ciutat dels gratacels.

A les portes d’un nou viatge, tots aquests indrets es fonen en un sol espai: el viatge, el saber, el silenci, la paraula, el coneixement que es fa tangible en la piu-piu d’un ocell. D’un ocell solitari en el pati d’un monestir modern. En diuen Parc Tecnològic i és bastit damunt les restes d’un antic Sanatori on es tancava l’incomprès.

L’ocell s’estarrufa i estén les ales per aixecar de nou el vol, el vol cap al país dels somnis, aquell país on el claustre del Monestir, el pati de l’Alhambra i la sala d’una Residència jueva trenquen les parets i s’agermanen entre grans de sorra d’un desert que, apropant-se, pren forma en la meua tendra ment.

Com un infant il·lusionat, espero que passin les hores, espero ser com el tendre ocell, i m’estarrufo i sóc apunt d’estendre les ales, d’estendre-les i aixecar el vol, però no pas sol, car, per primera vegada, m’acompanya la meva estimada i el viatge, hores d’ara, es fa tendre com el vol d’aquest ocell.

Si em vols acompanyar en aquest vol per Mauritània, clica aquí.