El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

En terra de moros: En Biya de Tidjikdja

Deixa un comentari

Amb ulls de son i un xic espantat, el rostre d’un negret adormit surt per entre els barrots de la reixa de les portes de l’indret. Dormirem per 10.000 ougyias (28 euros) en una cabaneta d’aquest allotjament. Sense aigua, amb la gola seca per l’aire condicionat, però dormirem sota sostre. Demà, ja veurem que fem.

 

En llevem amb la intenció de canviar d’espai. Le Phare de Desert no ens acaba de convèncer i, seguint la carretera d’accés, anem a Les Caravanes de Titdjikdja. Entrem a l’ampli pati de l’indret i no ens ve a rebre ningú.  El lloc, com Le Phare, és una mena de Venta d’aquelles que sortien al Quijote, és a dir, un gran pati “emmurallat” d’allotjaments diversos. Com a Le Phare, no hi ha clients. De fet, som els únics blancs de Tidjikdja.

Un remenut Ronaldinho moro i amb ulleres apareix per un racó. Darrere seu, un negre un xic més gran ens mira amb cara d’adormit. Veient negoci l’un i feina l’altre, ens comencen a obrir allotjaments. Les Caravanes, a l’abril, no té aigua en cap habitació. Els donem les gràcies, però desistim de canviar d’allotjament. Le Phare du Desert, el cap i a la fi, no és tant dolent. I, quan hi tornem i canviem d’habitació, veurem que, no només no és un mal allotjament, sinó que és força digne i adequat a les nostres necessitats. Fins i tot, tindrem dret a cuina!

Però no ens avancem als aconteixements de la jornada i seguim camí cap al mercat. Aixó sí, amb el Ronaldinho donant voltes al nostre costat. Si més no, fins entrar al Restaurant del Mercat. Uf! Quines ganes de correr que tinc avui! Tornem als carrers de la capital del Tagant que ja tindrem temps de descansar.

El primer que ens crida l’atenció són els palmerars que hi ha a la mateixa ciutat. Després, tornats a casa, a Gràcia, aprendrem que es tracta d’un oasi on els francesos hi van fer un Fort, el Fort Coppolani, per a controlar les caravanes que feien la ruta entre Walatta, al sud, i Chinguetti, al nord. Caravanes de dromedaris carregats de mercaderies que, tot atravessant el desert, es comerciaven a les costes del Marroc per a portar-les cap a Europa.

El segon que ens crida l’atenció és la vida del mercat. El mercat de Tidjikdja no té massa negocis, però si que té molta vida i una mena de plaça on els taxistes esperen al viatger que vulgui desplaçar-se fins a Rachid, una vila propera. Nosaltres, però, no cerquem anar a una ciutat, el nostre objectiu són els pastors moros del desert i, abans de seguir la cerca, ens endinsem “al restaurant”.

El restaurant és una habitació amb una nevera, una tele darrera la nevera, quatre matalassos encatifats, vuit acolorits coixins, una gruixuda cortina – que separa la cuina del menjador- i una dona d’edat avançada davant d’un fogonet amb una tetera al cim. Al costat, la sempiterna plata dels tres gotets amb els que, a Mauritània, es fa l’alquímia del bon te.

En aquest indret, la Susana fa un cafè i jo faig el te. Mentres hi som, arriba el xofer del taxi brush i aprofitem el moment per demanar-li a quina hora surt el taxi de dijous cap a Nouakchott. Amb els tractes fets i 600 ougiyas menys a la butxaca, sortim del local per trobar-nos a la policia que busca als dos blanquets que van arribar de matinada i encara no s’han registrat a comissaria. Els prometem d’anar-hi més tard, però… Bé, ja en parlarem a la tornada.

Tot xino-xano i sense presses ens aturem al Cyber que, no ho he dit, però hem vist a les portes del mercat. La xicota, sempre activa, hi va a buscar referències per recuperar les motxilles i jo, més badoc, no m’estic de fer fotos a les instal·lacions d’un Cyber ubicat en un oasi d’un desert un xic tecnologitzat.

No sé quin sant va venir a il·luminar-nos. Però el fet és que, vam aconseguir el nostre objectiu d’anar a viure una nit amb els pastors moros del desert, mitjançant l’amo del cyber.

En Biya és tot un personatge a Tidjikdja. Home de cultura, regenta una cyber-papereria i organitza sortides per aquells que, com nosaltres, arriben perduts al centre de Mauritània. És fill d’Atar, però l’amor l’ha portat a Tidjukdja i és amb la familia de la seva muller, amb qui passarem una nit a recer.

Fa sol i ens tanquem a la cabaneta del Phare. Uns cops a la porta ens criden l’atenció. És un dels policies del mercat. Es veu que, en tornar, no ens hem aturat a la seva comissaria, sinó a la de la simpàtica policia local. I ve a prendre’ns les dades i a demanar-nos que l’avisem si deixem la ciutat per anar en algun altre costat.

Quan al sol es fon, sortim a passejar i ens trobem de nou en Biya, que ens venia a buscar, per tancar el tracte per l’endemà. En Biya ens passeja pels palmerars de la ciutat i per zones per les que nosaltres, de ben segur, no ens haguessim ficat.  

Amb la veu de l’almuatzi cridant a l’oració, iniciem una tradició d’aquest viatge: els macarrons amb ketchup. En Mohamed del Phare du Desert ens cedeix la cuina i els estris per a fer-los, i els estels i la lluna són el privilegiat sostre de tant exquisit àpat universal.

Si vols seguir el relat, clica aquí.

Aquesta entrada s'ha publicat en 09d. En terra de moros el 12 d'abril de 2010 per Lluís Mauri Sellés

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.