El Cau de l'Ós Bru de Taradell

“Les arrels del nostre poble són més profundes i estan més fermament assentades en aquesta terra que les de la més alta de les palmeres”
Alberto Vázquez-Figueroa (2007) Los ojos del tuareg

L’atrotinat cat-cat (= 4×4), de xapa ratada, llisca per damunt les arenes dels límits d’un oasi habitat del Tagant maurità.

– Els mauritans som els millors pilots – ens diu un Biya somrient, en superar un espai de flonja sorra, on el vehicle ha patinat un xic, però, tot alentint la marxa, ha superat amb suficiència.

Nosaltres ens el mirem a ell, mirem al xofer i seguim menjant el deliciós pa cuit en el forn de les arenes.

Tot ha començat aquest matí quan, mig adormits encara, hem obert la porta al trafegut Biya i el seu amical somriure als llavis.

Mentre fem el cafè soluble i mengem alguna galeta, apareix l’equip de pilot i copilot que ens portaran en algun lloc indeterminat de La Brousse (= els arbustos), la regió on les famílies de pastors nòmades del desert passen els dies més calorosos de l’any, en companyia dels seus ramats de xais, dromedaris i vaques.

Pel camí no deixem de meravellar-nos amb una família d’aquests camells aràbics (mascle, femella i un parell de cadells de molt curta edat – 2 ó 3 mesos ens diuen el nostre amic-) que tant sovintegen a Mauritània. De conèixer el curs sec d’un waddi que, malgrat la sequera, disposa d’una resclosa per a retenir l’aigua en època de pluja.

Durant el camí, no deixem de baixar a fer-nos quatre fotos en un massís de roques negres com el sutge i apilades unes damunt de les altres, just davant d’un palmerar. Dins del palmerar, un dels pous del desert. Aquells que van fer dir al Petit Princep que “El que embelleix el desert, és que amaga un pou en alguna banda”.

Els pous del desert em criden l’atenció. Fondàries espaordidores cavades a ma pels moros locals, punts de trobada de les famílies que, temporalment, s’hostatgen a les vores d’aquests veritables punts de vida en l’aridesa.

Després d’un bon tram de camí, podem veure com una família canvia de lloc: Burros carregats de dones i quitxalla, mentre els homes són a fer el pastor per les contrades.

De cop, els nostres amfitrions dubten un xic, volten una mica i acaben trobant la que serà la nostra llar.

Ens reben dones i quitxalla. Es saluden amb el Biya amb la llarga cadena de ilas i le bes que caracteritzen la salutació hassaniya. Acabada la salutació, ens fan un lloc per a passar una tranquil·la jornada.

Estintolats en terra, podem contemplar la haima. Una haima no és una tenda. Una haima és un sistema de climatització perfectament adaptat a les circumstàncies de l’entorn on es troba. Lona de pell gruixuda aixecada del centre per a fer relliscar l’aigua de les pluges que, al desert, també cauen. Els laterals són mòbils. L’experiència els fa obrir bandes confrontades per a fer corre l’aire en les hores de més sol, o aixecar-los de la banda contrària al sol per a tenir més ombra dins la pròpia casa. El terra és un mar de catifes amb coixins per ajaçar-s’hi o asseure’s, i els seients on viatgen les dones i la quitxalla són els llocs on es guarden els vestits i les viandes. Fins i tot, les espinoses fulles d’un arbre de la contrada serveixen de gafet per aguantar les teles laterals ben aixecades i plantades.

Durant el dia que passarem amb els pastors, una xicota anirà fent tés per rehidratar-se. Aquí, a penes veuen aigua. La utilitzen per rentar-se. La dona més gran estarà, pràcticament tota l’estona, prop la pell de cabra on guarden l’aigua. Allà, un xic enfora de la haima, es dedicarà a cuinar-nos el xai que, seguint les seves tradicions, sacrificaran per nosaltres.

Abans de dinar, però, vull fer una aturada en una de les curiositats del desert. Els moros no només tenen mòbil –que utilitzen amb suficiència i coneixements – i ràdio – que només obriran al migdia per escoltar les noticies -, sinó que, en un dels pals de la haima, disposen d’una mini placa solar endollada a una bateria que serveix per a posar-hi un carregador de bateries universal, amb la que em carregaran la bateria de la càmera fotogràfica.

Després d’una estona de xerrera i de vestir la Susana al seu estil, usos i costums, ens posem a dinar. Primer de tot, rentar-se les mans –ho fan abans i després de cada àpat i també abans del res que, amb discreció, fan cinc vegades durant la jornada-.

Després, el plat compartit amb el xai i una espectacular salsa que ens fa llepar dits i colzes. A mitja tarda, menjarem de nou xai amb arròs i, per la nit, un deliciós cuscús pastat en directe per una de les germanes durant tota la tarda.

Mentre esperem, segueixen embellint la Susana a la manera mora. Li omplen els dits de henna per a donar-li el color que, en aquelles terres, tant agrada.

A la tarda, una nena d’una haima veïna, s’apropa i acompanya a la quitxalla que encara no va a estudi. Canten l’alfabet en unes taules cisellades amb les lletres de l’àrab del país. És el pas previ abans de desplaçar-se a les escoles de Tidjikdja, la ciutat més propera.

Un xic més tard, ens desvetlla un crit estrident. Del sud, i a gran velocitat, un joveníssim tuareg, damunt d’un imponent dromedari, arriba a la llar per anunciar l’arribada dels pastors i fer petar la xerrada. Com es diverteixen els amfitrions, veient-nos jugar i escarnir els esgarips de tant imponent animal!

Quan el sol comença a apagar-se entre la sorra que pul·lula pels aires, anem a dar el volt acompanyat d’aquells que, venint amb nosaltres, aprofiten per recollir llenya per al foc de la vesprada.

En tornar, tenim una haima menuda i privada. Allà, en aquell racó de món és on passarem la nit, envoltats de gats i cabres.

I és que, quan tornem, els ramats ja volten per la zona. Una munió de xais, un parell de vaques i un parell també de dromedaris força joves, són la font de vida de la família que ens ha rebut amb els braços oberts, tot i lo estranya que és la nostra parla.

Ara sí que hi ha els homes, silenciosos i assenyats pastors, fibrats de parar el sol a redós dels seus ramats de cabres.

Amb ells, les dones i la quitxalla, beurem llet de cabra i també de vaca, menjarem cuscús, picarem de mans tot seguint un d’aquells càntics que alegren els vespres a les portes de les haimes, riurem força i, quan ens llevem al matí, tornarem a Tidjikdja amb 50.000 ougiyas (139 euros) menys i força experiències a la butxaca.

Si vols seguir el relat, clica aquí.