El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ens llevem un xic tard i esmorzem una mica, abans de tornar a l’aeroport a buscar les motxilles.

En un carrer cèntric, just al costat de l’austera mesquita saudita, es troba un bon grapat de cases de canvi. Les vores són plenes de sorra i, en un raconet, descansen els 4×4 d’Europcar –anuncis per tot el país de, possiblement, la única agència de cotxes de lloguer -. Al seu voltant, les cases de canvi ens permeten convertir els nostres euros en ougiyas, la moneda local. Per 1 euro te’n donen 360, i el preu mitjà d’un taxi seran 500 ougiyas. Feu el canvi i el compareu amb el d’ahir?

Amb diners a la butxaca i temps per passar, prenem el camí de l’aeroport caminant i sense presses. Un cotxe rere un altre van tocant el clàxon. Cada clàxon indica un taxi no oficial o, dit d’una altra manera, d’algú que aprofita el seu vehicle per a fer aquest servei tan necessari al país de la calor. Nosaltres, però, seguim caminant i no triguem massa en notar els efectes del sol i la sorra. Per sort, a mig camí, una de les típiques botigues locals –aquells colmados que fa no fa massa teníem tots al costat de casa – ens permet comprar dues aigües i rebre una classe sobre els bitllets locals. Massa gran el nostre bitllet de 2000 ougiyes per a pagar les 300 que costen les dues begudes. Se’n va a buscar el canvi i, en tornar, ens dóna la susdita classe.

Arribats a l’aeroport – no recomanable fer l’horeta a peu de dia -, el vigilant ens diu que la RAM (Royal Air Maroc) només té un vol al dia. És en el que vam venir i, per tant, no ens deixa entrar a l’aeroport i ens anima a anar-hi cap a les 11 de la nit, l’hora en què arriba el personal de la companyia que deu guardar les nostres motxilles a Casablanca.

Per aprofitar l’estona, aturem un taxi i li demanem que ens porti al Ksar, el barri més antic de la ciutat i l’indret on, segons les guies, va viure Antoine de Saint-Exupéry, l’autor de “El petit príncep”.

El taxista no acaba d’entendre la nostra pregunta. De fet, ens assenyala la placa del carrer on ens trobem. Som al barri on l’hi hem demanat que ens porti, un barri que comença a les portes mateixes de l’aeroport i que, no triguem en comprovar, té l’encant dels tallers de peces de cotxes de recanvi i un solitari cyber decorat amb fotos de Samuel Etoo. Allà, imprimim quatre pàgines de la Lonely Planet que parla de Nouakchott i ens recuperem un xic de la calorada.

A la tarda, i empesos per la guia, pugem de nou a un taxi i anem a visitar una d’aquelles joies de Mauritània: el Port de Pêche.

El trajecte des del centre en un taxi conduït per un moro de turbant negre i bubu –la túnica local- lluent, ens costa 500 ougiyas i només arribar ja ens trobem immersos en la vida d’un indret encisador.

Les platges de Nouakchott són una bullidera d’acolorides barques, i de negres que treballen descarregant-les. Desmunten les peces més sensibles i les carreguen en les carretes que, tirades pels burros mauritans –camacurts i grisos -, les traslladen a resguard de la sal de l’oceà. Les mateixes carretes porten el peix al mercat proper. I, a peu de platja, els nens i les mullers dels pescadors, aprofiten per fer vida social. Peixos arrebossats en sorra, netejats amb aigua de mar, un foc en un forat i unes grielles per a coure el berenar. A les 5 de la tarda, aquest indret ens captiva i fa treure fum a la càmera de fotos per a mirar de captar l’encís d’un lloc singular.

Després de la immersió, tornem a La Capital – el centre de la ciutat- i ens endinsem al mercat que, a les portes de l’esmentada Mesquita saudita, disposa de botigues de roba i calçat, de calçat i música, de música i mòbils, de mòbils i…

De fet, com podrem comprovar arreu del país, els mòbils són l’eina més coneguda a Mauritània. Entre les botigues de l’indret, em crida l’atenció la Samuel Etoo Telecom. Hi faig una foto i els amos em fan passar i entro dins d’un monument al crack del futbol. Envoltat de posters del jugador en la seva etapa blau-i-grana, fem una xerradeta sobre el Barça, l’equip que compartim. Ells, diuen, són catalans. Ho són perquè són del Barça. I m’ofereixen un apartament a ciutat per a fer-hi estada. L’acollidor alberg Menata, em fa desistir de l’oferta i m’acomiado d’ells no sense haver deixat l’adreça d’e-mail per si volen estar en contacte.

La navegació de la jornada acabarà amb una llarga nit a l’aeroport de Nouakchott. De nit, el camí és més fresc, però el perill de caminar sense llum ens fa dubtar d’alguns indrets i passatges més solitaris que no pas altres.

A l’aeroport, després de passar el control d’entrada, em trobaré amb dos nous culers: El mariner del bar de l’aeroport, que m’assegura que els mauritans són del Barça des dels temps del gol del Koeman! I el seriós i assenyat home del registre d’equipatges perduts, que em diu que ho són per la velocitat del joc del Barça i no pas perquè hi anés l’Etoo, car, si fos així, ara serien tots de l’Inter i aquest no és el cas.

Aquesta nit només recuperarem una motxilla. Serà a quarts de quatre de la matinada. Serà després d’haver dormit un xic en els incòmodes bancs d’un aeroport que comença a ser la nostra segona casa.

Si vols seguir el relat, clica aquí.