El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Són quarts de quatre de la matinada quan la cinta de les maletes s’atura a l’aeroport de Nouakchott. Els temors congriats a l’aeroport de Barcelona,  tot deixant el divagant món de les il·lusions i les pors, prenen cos.

Les nostres motxilles no han superat el retard en la sortida del vol a Barcelona. La cursa per l’aeroport de Casablanca ens ha permès arribar a destí, però les motxilles no tenen cames per corre i, impedides de seguir-nos, descansen en algun lloc de la ciutat més cinematogràfica del Marroc.

Amb aquest panorama, aguantem esperançats la cursa del personal de terra a la recerca de la maleta del viatger que aterra en un aeroport que se’ns fa molt diferent i allunyat de les correccions de tòlit del món occidental. De maleta en maleta, i de baralla en baralla –sana, això sí- es belluguen com fures entre les maletes que, havent arribat, descansen encara en aquest menut aeroport perdut de la mà de Déu.

Amb els tiquets de l’equipatge a les mans, deixem les dades al pacient home de la Royal Air Maroc. Amb bona lletra anota les dades en la seva llibreta i ens suggereix de tornar l’endemà. Desencisats, sortim de l’aeroport amb l’adreça d’un alberg tret de la única guia del país que és escrita en castellà.

Un taxista ens porta a l’indret indicat. Ho fa per 10 euros, encara no tenim moneda local i l’endemà comprovarem que això ens ha encarit un xic el viatge. De nit, descobrim les ombres de Nouakchott, la capital del país. No triguem gaire en parar davant de l’Auberge de Jeunesse o el que devia ser aquest alberg a la Capital. Portes tancades, fustes per terra, desgavell i silenciosa calma.

El taxista, àngel acollidor en aquesta primera nit mauritana, ens porta a un alberg proper. De principi, la desconfiança pròpia del foraster en terra estranya, ens fa arrufar el nas davant la proposta de l’amic maurità. El temps ens permetrà descobrir que l’Auberge Menata és punt de trobada de viatgers, i esdevé, potser, l’única illa d’europeus en una terra que, en aquelles primeres hores, se’ns ha fet un xic esquerpa i estranya.

De fet, l’Auberge Menata, el seu propietari moro, la seva simpàtica cuinera negre i la tortuga gegant que es passeja pels seus jardins de blanca arena, esdevindran el nostre centre d’operacions al país on el Sàhara fa l’amor amb l’Àfrica sub-sahariana per infantar el ressec Sahel.

En els nou dies de la nostra estada, descobrirem que, aquí, a Mauritània, hi ha bona gent, noble, senzilla, d’aquella que obra les portes al foraster sense tirar-se-li al damunt com en d’altres indret i que no s’està de compartir allò que té i porta de viatge.

En marxar del país, sortirem amb la pena d’abandonar una terra segura, un poble acollidor i respectuós amb les costums alienes, un d’aquells indrets del món que no es mereix la fatalitat que li ha caigut al damunt, el càstic de l’escaquer d’interessos geo-polítics que són aliens a les seves gents. En nou dies d’estada, descobrirem la Mauritània real, la Mauritània que és víctima d’una guerra d’interessos que l’hi és aliena.

En successius apunts, i si la memòria i les notes preses a peu de camí ho permeten, intentaré mostrar la cara que nosaltres ens hem trobat a la dolça, senzilla i propera Mauritània, aquella terra fraternal on hem deixat un xic del nostre cor i ens ha deixat una micona de record per a no oblidar-la.

Si vols seguir el relat, clica aquí.